Crònica d'un Estatut avortat.

El dia ha arribat. Aquesta colla de impresentables que tenien el càrrec caducat, ha exercit el que i tenien decidit des del principi. Estava clar que els jutges "teòricament progressistes" s'han carregat l'inici de la vertebració d'una Espanya Federal.

És molt clar que el PSOE necessita una bona agència de selecció de personal, per que si el Manuel Aragón, amb els seus flirtejos amb l'ala conservadora, o la María Emilia Casas que exercint de presidenta li tremolava el pols cada vegada que havia de decidir decantar la balança cap al costat progressista o conservador, eren els escollits pel Partit Socialista per garantir un equilibri al Tribunal Constitucional. Realment els han fet la Pirula als seus mentors del PSOE.

Hem assistit a un espectacle vergonyós. Veure com un tribunal que, en teoria, hauria de dedicar-se a valorar l'adequació tècnica de les lleis respecte de la constitució espanyola del 78. S'ha transformat en una baula de la cadena de transmissió d'una ideologia inspirada en un anacrònic nacionalisme espanyol. Ahir el Tribunal Constitucional va emetre una sentència purament política. Ha estat la constatació que el nacionalisme espanyol té por d'un poble com el català, que sempre ha tingut la seva mirada posada molt més enllà dels Pirineus.

Ahir quan vaig veure a Soraya Sáenz de Santamaría dient, amb la boca petita, que era necessari que hi hagués una resposta pacífica i acatar la sentència. Em vaig convèncer de que des del nacionalisme espanyol més recalcitrant, es té por de la resposta d'aquesta tribu que habita a l'Est de la pell de brau.

Ara ens toca veure com reaccionaran els nostres polítics. Tothom ha tingut quatre anys per pensar-se com reaccionaria quan això succeís. Perquè tots estàvem convençuts que tard o d'hora això passaria.

No tinc massa esperança que aquests politiquets sàpiguen gestionar amb sentit d'estat aquesta situació. Hi ha una temptació, massa llaminera, que és la de les eleccions catalanes del proper novembre i això facilitarà que tots intentin capitalitzar el seu protagonisme amb rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional. Crec que si no es renuncia al lluïment personal dels primers espases de la política catalana i dels interessos partidistes, correm el perill que la ciutadania els envii a prendre pel cul i no vagin a votar a les pròximes eleccions.

Els ciutadans demanem coherència i accions resolutives. L'estatut es va aprovar amb un ampli consens polític al Parlament de Catalunya i amb un ratificació contundent per la ciutadania al referèndum. És just i lícit que tots vulguin sortir a la foto de la reivindicació, però és necessari per al país que la imatge que transmetem cap a l'exterior sigui d'unitat política, institucional, social i ciutadana.

Demostrem a tots aquests pallassos del Tribunal Constitucional que la seva funció ha acabat i que han estat a l'altura de les expectatives negatives que havien generat.

No és moment d’ACATAR una sentència injusta. És moment d'ATACAR les institucions polititzades per servir d'instrument a uns interessos colonialistes centrats en l'altiplà castellà.

Personalment crec que se'ls ha vist el ferret quan han derogat l'article que equiparava l'esforç econòmic amb el que Catalunya havia de contribuir a les arques de l'estat, amb el que fessin les altres comunitats autònomes en aquest mateix sentit. Aquí han deixat molt clar per al que ens volen, ens volen única i exclusivament com la gallina dels ous d'or.

Vivim en una societat on la principal crisi està en els seus propis valors.

En aquest període de la vida en què s'està parlant d'una crisi globalitzada a nivell econòmic, en aquest país hem de parlar també d'una crisi de valors, d'una crisi d'ètica, de moral, de la forma en què s'està fent política, de l'administració de justícia totalment ineficaç, de l'estancament en el poder de persones deshonestes, hipòcrites i allunyades dels problemes reals de la societat i del sentiment majoritari dels ciutadans.

Vivim en una societat en la qual es continuen valorant en excés aspectes com: el poder, l'ostentació, la riquesa i l'èxit social. Altrament, valorscom: la compassió, la llibertat, la humilitat, la generositat, la justícia, la pau, la tolerància, l'honestedat, la lleialtat, el respecte i la confiança ja no són les qualitats que caracteritzen els ciutadans al món. És urgent que hi hagi un canvi perquè mentre no resolguem la nostra crisi de valors individual i les nostres accions siguin congruents, seguirem vivint en un món on és el mateix ser dret que traïdor, ignorant o savi, generós o estafador, bo o dolent.

Estem veient atacs de corrupció i mala gestió, que comencen a escalfar la campanya electoral per les properes eleccions a Catalunya. Això que hauríem d'entendre com un mer forcejament polític per veure qui marca més paquet, està deteriorant profundament el nostre sistema democràtic. Els ciutadans estem cada vegada més farts de veure a uns polítics sense propostes clares per treure'ns de la situació econòmica en què vivim. Bàsicament els coneixem pel nivell d'imputació en què "suposadament" se'ls s'involucra en determinats escàndols. Sembla com si el que hagués de sortir elegit com a nou President de la Generalitat, sigui el que menys brut estigui en tot aquest fangar.

Tinc la sensació que hem de votar el que menys merda porti a sobre, no al que es comprometi a portar el millor llibre de ruta per sortir del túnel en què estem fotuts.

Crec realment que una societat basada en individus amb valors és la clau per a una convivència més sana. Les lleis civils no són suficients. S'hi estableix només l'elemental per assegurar una convivència mitjanament decent, però no n'hi ha prou amb només "complir la llei". Els valors van molt més enllà de complir el reglament de trànsit, van a l'arrel de les coses. Podem cometre l'error de dir que coneixem i vivim els Valors, pensant que "som bons" de forma elemental: "si no robo, llavors sóc honest".

La societat exigeix un comportament digne en tots els que participen d'ella, però penso que cada persona es converteix en un promotor de Valors, per la manera en què viu i es condueix. El primer que hem de fer per conèixer els valors, és desenvolupar la nostra capacitat d'observació, atenent primerament a tot el que es fa a la nostra persona: hàbits, actituds, modals i la forma en què ens relacionem amb les altres persones, distingint amb claredat les actituds positives i negatives que tenim.

Tinc molt clar que hem de evolucionar cap a un nou concepte de ciutadania, en el qual ens centrem en l'accés a la cultura i al coneixement, com un autèntic factor que faciliti una plena igualtat, poder reconèixer en l'honradesa un dels valors inexcusables per aspirar a una acció política. Com va dir Ciceró: "La honradesa és sempre digna d'elogi, encara que no t’aporti cap utilitat, ni recompensa, ni profit".

Els sindicats espanyols han fet el paper de la trista figura.

Si sempre he considerat que al nostre país tenim una classe política mediocre tirant a dolenta, els sindicats fan gala d'aquest nivell i confirmen la tendència de mediocritat dels nostres polítics.

Hem estat dos anys esperant que els interlocutors socials es posessin d'acord per afrontar una reforma laboral, que tant l'economia espanyola, com l'europea estaven demanant a crits desesperadament.

Hem vist un govern indecís i temorós a l'hora d'afrontar reptes difícils, però sobretot hem vist uns sindicats que s'han convertit en una comparsa del govern, fent de "palmeros" de la mà que els dóna de menjar.

És evident que la relació existent entre el govern de la nació i els sindicats és com a mínim pornogràfica. És molt clar que el govern (independentment del partit que el dirigeixi) té un especial interès en mimar als dos sindicats majoritaris.

En la meva opinió, la relació del PSOE amb UGT inhabilita aquest sindicat com a interlocutor en la defensa dels interessos dels treballadors. No es pot anar a la processó i tocar les campanes. Aquesta excessiva politització del moviment sindical posa en dubte la seva capacitat per representar els interessos dels treballadors. Com a molt podrà representar els interessos dels seus afiliats.

Tampoc és gens favorable el paper de CCOO. Una organització que la seva principal bandera és una hipotètica neutralitat, en referència a la vinculació de la seva màxima rival (UGT) amb el PSOE. És evident que Comissions Obreres es mou millor amb governs del Partit Popular, que els permet mostrar-se més bel·ligerants en les seves reivindicacions i així tenir més satisfetes a les seves bases.

Per tant, no comparteixo, de cap manera, que la resta de ciutadans haguem de finançar les grans estructures que tenen els sindicats majoritaris a Espanya. Estic totalment en contra que els sindicats visquin dels diners públics. Entenc que per garantir una independència real de l'acció política del dia a dia, els sindicats haurien de mantenir-se de les quotes dels seus afiliats. D'altra manera, el que s'està fent és fomentar un servilisme de el moviment sindical majoritari en funció dels designis del govern de torn. Si a l'Església se la va obligar a ser autosuficient. Per què els sindicats segueixen obtenint diners de l'Estat?

I no només això, s no que el paper que han tingut en les negociacions ha estat vergonyós. No han sabut estar a l'altura de les necessitats del país i no s'han atrevit a explicar a les seves bases, la necessitat d'una reforma laboral que no atemorisca les inversions estrangeres a Espanya. Després del rotund fracàs de la vaga de funcionaris, no s'han atrevit a organitzar una vaga general pel seu compte i veient que l'opinió pública és més madura que ells, s'han vist obligats a convocar la vaga general el mateix dia que ho feien les organitzacions europees per al dia 29 setembre. En l'únic lloc on tindran èxit en la seva vaga general, serà a la ciutat de Lleida. Per què precisament aquest dia se celebra la Festa Major de San Miquel. Realment una manera poc elegant de salvar els mobles i sobretot de dissimular la seva poca capacitat de convocatòria respecte dels sindicats europeus.

Durant aquests dos anys de diàleg social, les úniques grans aportacions que he sentit de les dues centrals sindicals majoritàries, han estat: "Li demanem al govern" i "Exigim als empresaris". Collons!!! A part de "demanar" i "exigir" que cony aporteu al pacte social. Potser el problema estigui en que els sindicats estan controlats per funcionaris i treballadors privilegiats que són els que marquen la seva política del dia a dia, i que per tant tenen una visió de la crisi molt diferent de la dels Kurrants del carrer.

Per tot això, el sindicalisme actual a Espanya sobreviu gràcies al fet que aquesta societat es nodreix de convencionalismes de cara a la galeria i no de conviccions de cara a les necessitats socials. Els sindicats segueixen ancorats al discurs que encenia les masses del segle XIX i actualment només representen els treballadors en actiu, però no estan defensant els aturats. Probablement sigui perquè aquests no paguen el seu impost revolucionari i no voten en les eleccions sindicals.

Davant d'aquest panorama, definiria el sindicalisme com "l'art d'obtenir els diners de l'estat i el vot dels treballadors, amb el pretext de protegir-los als uns dels altres".