Arxiu del blog

dissabte, 12 d’agost de 2017

Cadenats com a mostra d'amor? No anem bé!

Fa temps l'amor es mesurava en la resistència de la tinta a les portes de les cambres dels banys. A l'Institut aquestes apareixien en l'escaiola d'un company de classe. Plenes de signatures i gargots, les relacions quedaven segellades amb boli Bic. Als lavabos confluïen amb poderoses esborradures, símptoma de les ruptures. El despitat acudia a la cerca del típex com qui va a un advocat matrimonialista. "El nostre s'ha acabat del tot, no em diguis més. Acabo de ratllar nostres noms de la porta del bany del Bar". També a través d'aquestes portes et enterabas de relacions que desconeixies. Eren un conjunt de missatges que tenien una data de caducitat i que un cop caducats deixaven de tenir sentit.

Posteriorment va aparèixer el cadenat per allargar aquest període de caducitat que tenien els missatges al lavabo. A més el cadenat tancava la possibilitat d'obrir qualsevol contenidor (maleta, caixa forta, etc.), a tota persona que no fos el propietari de la clau. Dit d'una altra manera, el cadenat atorga un rang d'exclusivitat a un individu en detriment de la resta de la societat.

A partir d'aquesta situació de privilegi, l'italià Federico Moccia, amb el seu inseparable gorra, es va encarregar que ponts de mitja Europa, Espanya inclosa, estiguessin a vessar de cadenats col·locats per parelles d'enamorats com a símbol del seu amor emulant els protagonistes de tinc ganes de tu. Tot va començar en el romà pont Milvio i ha arribat a l'extrem que partits italians i autoritats parisenques s'han queixat perquè fan malbé el patrimoni cultural. D'altres, en canvi, com l'Ajuntament de Colònia, a Alemanya, li ha vist el filó turístic i ho recomana en les seves guies de la ciutat.

Personalment penso que els països o ciutats no han de "copiar" tradicions d'altres sinó fomentar les pròpies creant tendències que les afavoreixin. Un cadenat símbol d'amor? La meva concepció de l'amor va molt més enllà del que suposa el control d'un individu sobre l'altre. No contemplo la possibilitat que una parella estigui unida i ben compenetrada, si els dos membres no tenen la possibilitat de prendre decisions de forma lliure i sense estar condicionats al poder que atorga la clau del cadenat.

Algú s'ha plantejat alguna vegada lligar a les baranes llaços amb cintes que siguin biodegradables i que puguin desaparèixer amb el pas del temps? Imaginaris que aquestes cintes poguessin portar els colors de la bandera d'origen de la parella que vol immortalitzar el seu amor amb aquest gest. Considero que seria un gest molt més ecològic, amb major atracció visual i que tindria la mateixa càrrega emocional sense haver de supeditar la prepotència d'un membre de la parella sobre l'altre, ja que qualsevol dels dos podria desfer el llaç en qualsevol moment.

La simbologia de penjar un cadenat com a testimoni d'un amor etern i després tirar la clau al riu o al mar, no deixa de ser un acte de subordinació dels dos membres de la parella. No hi ha res més sa de saber que la persona que està amb tu, ho està perquè és la seva voluntat i no perquè no té més opcions de romandre al teu costat (que és el que simbolitza el fet de llançar la clau un cop el cadenat està tancat ).

Us ho asseguro, amb el cadenat no anem bé!