Arxiu del blog

diumenge, 20 de febrer de 2011

Subhasta de drets i sentència d'obligacions.


Les persones amb discapacitat encara estem lluny d'aconseguir una equiparació real dels drets socials en tots els sectors d'activitat de la societat, encara que sigui una de les aspiracions més plausibles dels últims anys. La necessitat d’establir polítiques i programes específics perquè tots gaudim dels drets i llibertats, participant en la construcció social és avui indiscutible. La qüestió és dilucidar quin és el millor dels camins per aconseguir aquesta fita.

És per això que em plantejo que si des d'un punt de vista filosòfic, els drets humans tenen el seu fonament en valors morals de l'ordre més alt, des del punt de vista jurídic, una vegada que l'Estat ha ratificat un tractat que els contempla, aquests es converteixen en una obligació que vincula a l'Estat en una relació directa amb els seus ciutadans. En conseqüència l'Estat ha de respondre davant del sistema judicial quan es planteja una involució flagrant d'aquests drets i s'ha d'exigir com a tal en els nostres tribunals.

Vivim en un país on som molt donats a atorgar drets amb certa alegria i alhora som capaços de tolerar, sense immutar-nos, que aquests drets no es puguin exercir. Som uns grans mestres per elaborar lleis que reconeguin grans drets a col·lectius en situació d'exclusió social, però només capaços d'elaborar reglaments que desenvolupen aquests drets i posin en mans de la ciutadania eines útils i eficaces per poder-los exigir.

Per això hem de reflexionar sobre aquesta desori electoral que es fa amb els drets de la ciutadania. Recordem que la Llei 13/1982 d'Integració Social dels Minusvàlids, a data d'avui encara es continua incomplint amb la quota del 2% d'integració laboral al mercat ordinari de treball. En referència a Catalunya cal recordar la llei 20/1991 de Promoció de l'Accessibilitat i de Supressió de Barreres Arquitectònica, establia que totes les administracions públiques havien de tenir plena accessibilitat al 31 desembre 2006, tot i així continuen existint moltes dependències i serveis públics que no són accessibles per a tothom. Però un dels enganys més grans de la nostra democràcia ha estat la llei 39/2006 de Promoció de l'Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de de pendència, que fent un autèntic brindis al sol es va aprovar sense pressupost i amb una voluntat de cofinançament entre l'estat central i la comunitat autònoma al 50%. Doncs bé a hores d'ara estem amb drets aprovats d'assistència a la dependència, però sense pressupostos per a poder finançar els drets reconeguts.

Crec que la ciutadania ha de reaccionar i madurar respecte a aquest tipus de promeses. El nostre sector ja va dir al seu moment que aquesta era una llei excessivament geriàtrica i que per molts drets que reconegués, era del tot impossible que es poguessin exercir si no hi havia al darrere una voluntat política de dotar-los pressupostàriament.

Per això, estic plenament convençut que com a ciutadans i potencials electors, no ens hem de deixar enlluernar per cants de sirena que l'únic que pretenen és subhastar els nostres drets al millor postor. La nostra lluita ha de continuar amb la conquesta de nous drets fins arribar a la plena ciutadania, però obrint un altre gran front que ha de ser el la lluita pel propi exercici dels drets assolits. Per tant, el nostre lema ha de ser "prou a la barra lliure de drets sense els mecanismes per a exercir-los".