Arxiu del blog

dilluns, 5 d’abril de 2010

La migració i la nova realitat demogràfica de Catalunya.



Un dels primers plantejaments que realitzen les persones que emigren del seu país d'origen, és la possibilitat de la tornada. No hi ha persona que surti del seu país amb la intenció de no tornar mai, si no hi ha una causa política que ho justifiqui.

D'aquesta manera, podem identificar la tornada com la constatació d'un grau de maduresa del fenomen migratori a Catalunya. L'aparició de la tornada com a categoria sociodemogràfica i no com a anècdota ens permet veure aquesta nova fase del fenomen migratori recent a Catalunya.

És important no oblidar que la majoria dels immigrants arribats a Catalunya en l'última dècada es quedaran. Aquesta ha de ser la previsió que tant les institucions públiques com els ciutadans en general hauríem de tenir en compte, per a poder gestionar amb èxit l'acomodació definitiva a Catalunya del gairebé milió de persones nouvingudes. La nostra realitat avui estarà centrada en que molts d'aquests immigrants viuran a cavall entre dos països; el d'acollida i el d'origen. I la seva situació real serà el d'un viatge permanent d'anada i tornada constant de molts immigrants entre els seus dos països; el d'adopció i el de naixença. Com una conseqüència directa del que suposa les millores en els transports i les comunicacions.

Per tant, segons dades de la Secretaria per a la Immigració del Departament d'Acció Social i Ciutadania, avui partim d'una realitat que suposa que, a Catalunya, tenim un volum d'immigració que representa a més de 180 nacionalitats, amb més de 250 llengües parlades i amb una mitjana d'edat de la població amb nacionalitat estrangera de 35,1 anys (enfront dels 48,4 anys de mitjana de la població de nacionalitat espanyola).

Aquesta fotografia de la nostra realitat demogràfica, ens posa d'evidència que tenim una població nova arribada que gaudeix dels beneficis socials però com si no existís a efectes polítics. Sé que el que dic pot semblar políticament incorrecte. Però o s'integra en la seva totalitat als nouvinguts, amb els terminis que estableixin les lleis i se'ls dóna el dret a vot, o els problemes de relació seran cada vegada més difícils de resoldre per a tots, per als que hem nascut aquí i per als vinguts de fora.

Crec que hauríem de fixar-nos en països que tenen molta més experiència en l'acollida de la immigració, com França, Anglaterra i Alemanya, que tenen ja una immigració de primera o segona generació que supera el deu per cent. No hem d’expulsar als que han arribat i tenen regularitzada la seva situació. Lo més intel·ligent és treballar per a la seva integració total i real en tots els àmbits.

Sóc conscient que els problemes d'integració seran molt difícils de resoldre en els diferents espais de relació. Però penso que en un món que hi ha lliure circulació de béns, mercaderies i capitals és impossible aixecar barreres per a les persones. Els governs han de posar quotes d'entrada per a no agreujar més les tensions que s'albiren. Però els que estan aquí i que han contribuït a la prosperitat dels anys de l'eufòria no els podem expulsar perquè ara destorben.

No fem de la immigració un altre sac on abocar la demagògia de la nostra classe política. Necessitem polítics creatius i valents que ens aportin solucions a les noves realitats socioeconòmiques que ens toca viure.