Arxiu del blog

dimecres, 25 de novembre de 2009

Catalunya i Espanya: un matrimoni de conveniència.


Que històricament hagi hagut interessos contraposats en la relació entre Catalunya i l’estat espanyol, no és cap novetat. Tampoc ho és que des de Madrid s’enverina a la resta d'Espanya amb la idea del victimisme català i la seva insaciable necessitat de disposar de més autonomia. Per la nostra banda hem venut una imatge d’un nacionalisme català centrat en la barretina i la faixa, donant la sensació que som el melic del món, però només fent un volt per les diferents comunitats espanyoles observes que en altres contrades el més ximple fa rellotges.

Definitivament crec que el matrimoni entre Catalunya i Espanya està perdent el caliu que li quedava. Aquesta és la sensació davant l’aparició de diferents globus sonda que estan sorgint en forma de filtracions als mitjans de comunicació sobre el desmantellament del nucli bàsic del nou Estatut de Catalunya.

Per aquest motiu m’ha semblat idoni l’article signat pel ex conseller del govern del Maragall, Josep Maria Vallés publicat en el dia d’avui a El País.

Sincerament penso que la visió que l’opinió pública espanyola té de Catalunya està molt lluny de ser considerada com a conciliadora. Sembla ser que el treball d’intoxicació política que la Brunete mediàtica ha realitzat, ha donat els seus bons resultats. D’aquesta forma, amb l’argument anticatalà, tant el Partit Popular com el PSOE treuen bons rendiments electorals en determinades comunitats autònomes. Com més radicalitzen el seu discurs contra Catalunya, més augmenten els seus vots tribals.

Però a Catalunya tampoc hem fet les coses d’una forma coherent i intel·ligent. Durant massa anys hem banalitzat el nostre discurs polític prioritzant temes identitàris, per davant de temes estratègics en àmbits com l’economia, l’atenció social o la indústria.

Ara ens tocarà entomar una sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya, totalment polititzada i que només respondrà a qüestions d’estratègia d’Estat respecte al problema català.

Quin tipus d’acatament a la sentència pretenen que tinguem des de Catalunya, quan el propi Tribunal Constitucional té a una bona part dels seus membres amb els períodes de mandat caducats. La sentència que emeti l’alt tribunal serà qüestionada per tots amb motiu de com s’ha portat a terme tot el procés. Si la sentència fos favorable als interessos de Catalunya (i tal com ho pinten és del tot impossible), la qüestionarien els guardians de la nació espanyola, amb la monarquia al capdavant.

Al meu entendre per a l’única cosa que servirà aquesta sentència negativa del Tribunal Constitucional, és per a llevar la màscara als polítics catalans i forçar-los a posicionar se sobre com afrontar el desgreuge produït tant: al Parlament de Catalunya, al Congrés i Senat espanyol i finalment al poble català que ho va aprovar en un referèndum. Crec que l’escenari polític no deixa racons on amagar-se, ara tocarà donar-la cara davant de l’electorat i pot ser que a més d’un li trenquin.

2 comentaris:

Albert B. i R. ha dit...

No estic d'acord que des d'aquí només ens hàgim preocupat "de la faixa", com dius. Grans esforços ha fet el nacionalisme català moderat per a encabir Catalunya a l'Estat, renunciant a altes cotes del nostre benestar a canvi d'esperar la "comprensió" espanyola. Quan més forta ha estat Espanya (en gran part gràcies als nostres diners), més s'ha tancat i castellanitzat. Mai han reconegut ni entès Catalunya, i el que no podem fer és renunciar a mostrar-nos tal com són ni reivindicar el que necessitem per a gaudir de més benestar només pel que diran uns polítics espanyols plens de prejudicis (i alguns d'odi) que després enverinen a tota l'opinió pública amb mentides i barbaritats. El que hem de fer és separar-nos civilitzadament i tenir, llavors, un veinatge respectuós i tranquil, una autèntica relació d'igualtat dins d'una Europa Federal. Ara el que hi ha és una "relació" de submissió on ells poden retallar i imposar el que vulguin sota una falsa legalitat (el TC són 12 funcioanris col·locats a dit pel PSOE i el PP, d'òrgan judicial i independent, res) i nosaltres a callar.

Lo Bep ha dit...

Comparteixo amb tu l'opinió de que Catalunya, com a país, ha fet grans esforços de solidaritat amb les altres comunitats de l'estat espanyol. I precisament per això creo que estem plenament legitimats per a plantar-nos i dir de forma unànime "Ja n’hi ha prou!".

Quan em referia a la barretina i la faixa, era simplement perquè entenc que a més d'afirmar-nos en els nostres senyals d'identitat, també era necessari concebre un concepte de Catalunya molt més d'acord amb les necessitats socials i de país.

De qualsevol manera, crec que coincidim bastant en la percepció del encaix de Catalunya dintre d'Espanya. Al meu entendre o Catalunya estarà unida federalment amb Espanya o no estarà mai supeditada a una Espanya vuitcentista i arcaïca.

La dreta espanyola ha d’evolucionar i superar la síndrome Aznar. Necessitem amb urgència una dreta europea i amb un discurs de país molt més evolucionat. Potser llavors deixin de veure a Catalunya com un problema i comencin a contemplar-la com una oportunitat de conciliació nacional.