Arxiu del blog

dijous, 21 de maig de 2009

El sindicalisme en el nostre país necessita reforçar la confiança de la societat.

Aquesta tarda he assistit a la inauguració del 8º Congrés de la UGT Terres de Lleida, en el qual he pogut ser testimoni dels discursos dels "representants institucionals" i d'alguns dels "representants fraternals" (com ho diuen els membres de la UGT als que no són institucionals).

Al sortir m'ha preguntat un amic. Que? Com has vist el panorama? Jo li he respost que tenia unes nafres a la llengua de tant mossegar-me-la a l'escoltar a algun sindicalista fratern, dient alguna ximpleria de l'alçada del campanar de la Seu Vella. N’hi ha hagut un, que en el seu discurs ha intentat fer jocs de malabars d'eloqüència, demostrant que s'agradava molt a si mateix.

Tant els polítics com els sindicalistes s'han centrat a parlar sobre la crisi i amb discursos molt amanits, amb arguments de cara a la galeria del nivell dels que estem acostumats a escoltar en les tertúlies dels mitjans de comunicació.

No he escoltat a cap polític ni a cap sindicalista, que fessin la més mínima reflexió sobre un col·lectiu que representa al 10% de la població espanyola, com són les persones amb discapacitat. I més encara quan aquest col·lectiu, i prenent com a referència al Centre d'Investigacions Sociològiques, té una taxa d’atur de més del 70%.

En canvi sí que han parlat de la taxa d'atur que tenen els joves d'entre 16 i 21 anys. També han parlat de la situació de: les dones majors de 50 anys, les pre jubilacions en alguns sectors de la indústria, dels "greus" problemes que tenen alguns grups de funcionaris o de la situació en la qual estan alguns directius amb contractes blindats.

No és que jo estigui en contra del paper que els sindicats haurien de tenir a la nostra societat, sempre he estat un defensor convençut que el millor avalador que poden tenir els treballadors, és el moviment sindical. I vull reforçar el meu posicionament respecte a l'actual situació de crisi, i continuo afirmant que ni els salaris ni les indemnitzacions han provocat l'actual crisi econòmica, ni formen part del problema d'aquesta. La crisi es va aprofundint per una caiguda de la demanda privada (bàsicament del consum d'empreses i ciutadans) i per la major dificultat a l'hora d'accedir a qualsevol crèdit tant per empreses com per ciutadans.

El fons de la situació és que continuem creient que les persones amb discapacitat també som treballadors. I personalment jo no m'he sentit representat ni tingut en compte per les organitzacions sindicals majoritàries del nostre país.

El nostre col·lectiu, no només ha de suportar una elevadíssima taxa d'atur, sinó que els pocs que treballen han de fer-ho amb una gran precarietat laboral. Els pitjors contractes pel que fa a nivell salarial i a nivell temporal, són per a les persones amb discapacitat. I aquesta és una realitat que m'hagués agradat veure en alguna de les intervencions que hi han hagut.

Desitjo que durant aquest 8º Congrés els representants fraterns de la UGT Terres de Lleida, avancin en l'anàlisi de la situació que vivim en aquestes comarques i que en algun moment del debat es plantegin que treballadors no només ho són els que treballen, sinó que també ho són els que tenen la desgraciada d'estar a l'atur i no per això de deixen de tenir el dret de ser considerats "treballadors".

2 comentaris:

Lo Carles ha dit...

Constància i perserverança, sobretot no defalleixis. De vegades sembla que parlin per obtenir redit electoral obviant i deixant al marge determinats col·lectius.
Tot plegat deu ser com tirar una moneda en un pou i no sentir mai l'esclafit de l'aigua.

Et continuo llambregant darrera la finestra.

Salut,

Mireia ha dit...

he vist que t'has fet seguidor de meu blog, passa-hi sempre que vulguis. Fins aviat