Quan el Quim està emprenyat, és quan sintetitza d'una forma molt clara i en entenedora la realitat que envolta al nostre col·lectiu.
Com em consta que tinc el seu permís, vull posar-vos un enllaç al post titulat "Estimada Carme" què publica en el seu bloc sobre el desencantament dels coixos amb la llei de la dependència.
Comparteixo amb ell l'anàlisi que fa de la relació entre els polítics que gestionen la dependència i les persones que requereixen les inversions necessàries perquè tot això funcioni.
Una vegada més, els milions d'euros que s'exhibeixen en les rodes de premsa oficials contrasten amb el rostre real de la discapacitat, el desencís o la pobresa pura i dura. Que delaten una evidència que comença a ser preocupant, com sembla delatar-lo l'absència d'un consens global suplerta per gestos de voluntarisme on ja a ningú se li escapa el caire electoralista de cada proposta.
En aparença, res més lloable que els Governs central i autònom competeixin per extremar la seva eficiència. La sospita, però, es manifesta quan surt de l'escenari de la batalla política, sempre quallada de magnífics balanços de resultats, i s'acosta a la realitat del milió de persones depenents que en diferent grau esperen l'ajuda dels poders públics en aquest país.
Suposo que el que pretenen es relegar-nos a la condició de criatures que sobrevivim a recloses a les nostres llars o en centres assistencials, però també exclosos de la construcció del nostre futur, és un exponent del silenci que genera la nostra mala consciència quan qualsevol política social s'emmascara en l’oratòria de les grans xifres per a evitar enfrontar-se cara a cara, i cas per cas, amb el rostre real de la dependència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada