Ningú està preparat per a la mort del seu millor amic. Aquesta és una situació que et ve de cop i et fot una hòstia que mai havies imaginat.
Demà farà un any de l'absència del Candi Vilafañe. Una persona excepcional per als que vam tenir la sort de ser els seus amics. Sempre va ser un gran amic dels seus amics, estava allí per a qualsevol, tenia temps per a dedicar-lo als altres abans de sortir corrent per a una cita amb els seus compromisos. Alegre, positiu, genial, sempre veia més enllà dels egoismes personals. El seu carisma i personalitat contagiava al seu entorn, i resultava fàcil i atractiu romandre al seu costat.
El Candi va ser una de les poques persones amb discapacitat que va assolir obrir-se camí en el difícil món de la política. Va demostrar a la societat lleidatana que les persones amb discapacitat poden assumir reptes personals, gaudint de la confiança dels seus ciutadans.
Recordo que el dia del teu funeral, a la Catedral de Lleida amb més de mil persones, entre càrrecs institucionals, companys i amics, ens vam abraçar amb el Carles Alsinet plorant i dient; Mira quin merder ha muntat el Candi! Li han fet el seu funeral del dia del seu sant. Fins per això ha estat detallista.
La veritat és que coincidim amb les persones que hem compartit una gran part de les seves vivències, com la Rosa Mari o la Teresa, que no tenim la sensació que no hi siguis. Podíem estar setmanes sense veure'l personalment, però disposàvem d'un cordó umbilical que era el telèfon. Sabíem que solament marcar el teu nombre de mòbil estaves disponible per a qualsevol necessitat.
Tots els que el coneixíem sabíem de la teva austeritat en la gestió dels recursos aliens. Per això, la primera vegada que vaig assistir a un dinar de treball amb persones relacionades amb l'entorn de la discapacitat, que venien d'altres punts del nostre país. Recordo el moment que el cambrer es va acostar i va portar una carta per a cadascun dels comensals de la taula.
En aquest moment, en un acte reflex de gran rapidesa per la meva banda, em vaig dirigir a la persona cega que tenia la meva dreta i em vaig oferir per a llegir-li la carta i que així pogués escollir els plats. Jo, coneixent-lo com el coneixia, vaig aprofitar l'error del cambrer per a posar-lo en una situació compromesa i que així tots els comensals mengessim a la carta. Encara recordo la seva mirada penetrant i inquisitiva que va estar a punt de partida m'en dues parts. La pela és la pela!
Ens va deixar una petjada inesborrable i viurà per a sempre en la memòria dels que el vam estimar i vam tenir el privilegi de conèixer-lo. Diuen que ningú mor fins que no es deixa de parlar d'ell. Els seus amics mai deixarem de parlar d'ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada