Religió i política, dues cares de la mateixa moneda (el poder).

"Doneu al Cèsar el que és del Cèsar..." (Mateu 22:15-21), com que no sóc molt bo en la interpretació de la Bíblia, sempre vaig creure que aquest 22:15 era l’hora que aquest Mateu va pronunciar la seva sentència.

Estat i Església, política i religió, poder i esperit són coses diferents, és cert, però acostumen a anar juntes. Els monarques eren en la seva època la màxima autoritat religiosa i política. La legitimitat del seu poder terrenal derivava del poder espiritual de Déu (només davant Ell donaven comptes). I amb aquest mateix poder van prohibir la lectura de determinats llibres, van fer callar a Galileu per dir que la Terra era rodona, van dissenyar les més enginyoses tortures durant la Inquisició Espanyola i varen massacrar a les civilitzacions d'Amèrica en nom de l’evangelització.

Històricament, l’església (em refereixo sobretot a la catòlica) ha estat una poderosíssima força conservadora, la millor aliada del poder polític en el manteniment de l’ordre establert, cal recordar l’època franquista.

Tant la religió com la política la mouen sentiments profunds que poden propiciar si hi ha manipulació, i normalment n’hi ha, abundant demagògia. Últimament es discuteix molt sobre laïcisme i les relacions Església Estat, abocant-se amenaces en televisions i ràdios que no ajuden a clarificar res.

De fet podem veure que des de l’aprovació de la Constitució de 1978 està vigent en el nostre país, un règim de semi confessionalitat en les relacions Estat espanyol Església Catòlica regulat pels acords signats al 1979. Aquesta semi confessionalitat va interessar a gairebé tots i va formar part dels acords de la Transició. Que ni el PSOE ni el PP, però tampoc els nacionalistes majoritaris, malgrat tot el soroll mediàtic, contemplen en el seu programa electoral la revisió d’aquests acords, un assumpte que tampoc sembla interessar a la Conferència Episcopal. Sobren, per tant, les amenaces i els laments de les últimes setmanes i falten explicacions i transparència perquè els ciutadans sapiguem a que atenir-nos.

Si ens dediquéssim a investigar el paper de les principals religions monoteistes que avui dia existeixen, com: el cristianisme, l'islamisme i el judaisme en determinats contextos polítics. Veuríem molt clarament que una quantitat important dels conflictes bèl·lics de l’actualitat tenen un component ètic o religiós. Les lluites ideològiques semblen ser part del passat.

Amb aquest panorama, sembla que cada dia més clar que cal canviar mentalitats i lleis veient amb optimisme aquest nou escenari. Canviar idees suposa reconèixer que la religió catòlica pateix al nostre país una crisi, tot hi les manifestacions multitudinàries al carrer; moltes persones segueixen buscant sentit en la religió (espiritualitat), però estan poc inclinades a comprometre’s excessivament, també en l'aspecte econòmic, amb les institucions on potser se senten poc representades i escoltades.

Semblaria que el més just és que cada comunitat religiosa es mantingués amb el finançament de propis seguidors. Tot això sense perjudici de les subvencions que puguin rebre les nombroses associacions religioses que realitzen una important tasca social o les activitats de naturalesa o origen religiós d’interès cultural general, cap organització o activitat religiosa hauria de ser finançada per l'Estat.

A més penso que cal superar tant el règim de semi confessionalitat vigent a Espanya com rebutjar el règim de multi confessionalitat que es tracta d’implantar des de posicions suposadament progressistes. La llibertat només pot estar plenament garantida si hi ha una separació estricta entre l'Estat i les diferents confessions religioses.

Per tant, veiem que en ple segle 21, la relació entre la política i la religió no ha degut de canviar tant, quan l’home més poderós del món és també catòlic (em refereixo al Bush, no al Ratzinger).

Lo Bep.