Arxiu del blog

diumenge, 9 de desembre de 2007

Espanya; un país que no puc entendre. Se'm fa estrany.

“Qui perd l’origen perd l’identitat” deia Raimon en una de les seves cançons, il·luminant-nos altra vegada el camí que hem de recórrer cap a la democràcia participativa. Però, al meu entendre, per a arribar a aquests objectius de plenitud política, espanyols, catalans, bascos o gallecs, hem d’entrar prudents i resolts, a reformar una Constitució, que si bé ens ha servit per a conduir una transició carregada de complexos i de pors, ara s’ens fa massa estreta.

L'ampliació generosa del marc Constitucional, el debat sobre la forma d'Estat i els nostres irrenunciables drets a ser protegits, a viure en pau, sense agressions ni violència, superant l'opció guerra per a la solució dels conflictes en la Unió Europea ha marcat d’una forma molt contundent el notre destí.

És impossible una marxa enrere en el reconeixement de drets subjectius de tots els ciutadans del nostre país. Per sort, el paraigua de la Unió Europea condicionarà en el futur de la nostra democràcia, qualsevol coqueteig recessionista que determinats sectors de la nostra societat continuen amenaçant, està fora de joc.

El sistema democràtic d'Espanya, organitzat sota la forma d'una monarquia parlamentària, necessita urgentment d'una posada al dia. Els estrategues de la Casa Real necessiten que els organitzin un postgrau sobre el paper de la monarquia en el segle XXI.

No puc entendre per què va succeir el del semanari "el Jueves", després el de les detencions per la crema de fotos dels Reis, i a ningú li escandalitza que la Casa Real admeti el regal d'un luxós iot i d'un veler. Per no nomenar que actualment és la tercera monarquia més rica d'Europa, amb un patrimoni aproximat de 1.700.000.000 d'euros, segons publica la premsa europea.

Tampoc puc entendre que tots, creients i no creients, hàgim de sostenir, i molt generosament per cert, a una determinada Església i damunt hàgim de suportar els seus atacs sistemàtics contra tot el que no és del seu grat, mitjançant els seus propis mitjans de comunicació i periodistes franctiradors que amb uns salaris d'executius d'altre nivell, exerceixen de sicaris.

Mai entendré com hem arribat a polititzar en extrem el Consell Superior del Poder Judicial o el propi Tribunal Constitucional, posant i traient magistrats que siguin o no de l’agrat del que visqui a la Moncloa, quan és fonamental en democràcia la independència de la justícia, per a garantir la correcta interpretació de l'esperit de la llei.

Però aquí no passa gens. Ens resignem a acceptar amb una gran tranquil·litat que els engranatges de la nostra democràcia arribin a grinyolar sense parar.

Sembla que tinguem por que els Poders Fàctics d'Espanya s'activin de nou i retrocedim en el temps. Dec ser molt ruc, però no ho entenc.

Lo Bep.