2014: Catalunya si o si.

A ningú se li escapa que l'any que acabem d'iniciar, marcarà un punt d'inflexió en l'anhel del poble català a reivindicar la seva pròpia idiosincràsia. Aquest any no només anem a celebrar els 300 anys de la capitulació de les forces austracistes i el poble català, enfront de les forces borbòniques de Felip V, aquest any serà el de la presentació internacional del conflicte entre Catalunya i Espanya.

El mateix govern espanyol, a través del seu ministre d'afers exteriors, ha enviat un document a les ambaixades i consolats amb arguments per neutralitzar el procés sobiranista català amb arguments com que el independència comportaria "un empobriment econòmic segur" i que la "vocació europeista de Catalunya es veuria truncada ". A més, en el manual elaborat pel govern d'Espanya, es nega que hi hagi un "espoli fiscal" sinó que, segons ells, es tracta d'una "contribució a la solidaritat prevista a la Constitució. Però el que sí que està clar, és que el govern espanyol admet i reconeix que té un litigi amb Catalunya, al qual no hi troba solució.

D'altra banda, el govern de la Generalitat ha enviat una carta a tots els líders polítics de la Unió Europea i als caps d'Estat dels principals països del món, en el qual fa una glossa de l'actitud pacífica del poble català, entenent aquest pacifisme com una aposta decidida per governar-se a si mateix i deixar de ser menyspreat i extorsionat pel govern d'Espanya. A més de la carta, Mas també ha inclòs en el seu envio un memoràndum enviat als 27 líders dels Estats de la UE i 45 països més. El memoràndum del departament de Presidència aclareix que la celebració de la consulta és una qüestió política i no de legalitat perquè "cap llei espanyola ho prohibeix". Mas subratlla que el seu Govern sempre ha estat disposat a dialogar, una actitud que ha volgut contrastar amb l'actitud sempre negativa del Govern espanyol.

És clar que el xoc de trens està servit i en tot aquest procés, tots i cada un de nosaltres, com a ciutadans a títol individual, tenim un paper transcendental. A partir d'ara hi haurà una lluita desigual entre un aparell de l'Estat espanyol, amb servei d'intel·ligència inclòs (si és que se li pot dir així), i un govern català asfixiat econòmicament des de Madrid i que l'única arma que té és el compromís de la ciutadania explicitat en les dues últimes edicions de la celebració de la diada nacional de Catalunya.

De moment, la premsa estrangera està descobrint que a Catalunya hi ha una majoria social a favor d'una consulta o un referèndum sobre la independència. El que no acaben d'entendre aquests periodistes estrangers, és l'actitud del govern espanyol d'amagar el cap sota l'ala i fer veure que no passa res. Han estat massa anys de foment d'actituds català fòbiques, tant des de governs del Partit Popular, des de governs del PSOE, que ara es troben en una situació que l'única sortida que els proporciona és la de la negació de la realitat catalana.

Davant d'aquesta situació, ha hagut de ser la pròpia societat civil catalana que mitjançant mobilitzacions ciutadanes, aconseguis crear la pressió suficient com perquè els representants dels nostres partits polítics, es vegin forçats a aparcar les seves misèries partidistes i a prendre decisions en clau d'Estat català. La gent hem passat per sobre de la classe política i els hem enviat un missatge clar i contundent que comencin a treballar, d'una punyetera vegada, en la resolució del conflicte que el nostre país té amb Espanya. La resposta a aquesta pressió ha estat l'anunci de les preguntes encadenades de la consulta i l'establiment del 9 de novembre com a data per a la consulta. El fet de publicar el contingut de les preguntes i l'establiment de la data, han generat una gran dosi de nerviosisme a les Espanyes, ja que es visualitza com a real, allò que fins ara els havien venut com una il·lusió electoral dels nacionalistes catalans.

És ben cert que des de les diferents institucions espanyoles es posaran en marxa campanyes de desprestigi i d'assetjament personal a individus que tinguin certa notorietat en tot aquest procés. Per a això s'utilitzaran referències constants al marc legal existent, que teòricament fou creat per dotar-nos d'un ordre en les nostres relacions, però que a la pràctica servirà per subjugar els anhels del poble català a les directrius d'una Espanya atrotinada. Aquest és just el moment en què es visualitza d'una forma clara que les lleis de tot aquest entramat, tenien com a objectiu encotillar i emmordassar els anhels independentistes dels catalans. Espanya va pensar que d'aquesta manera ho tenien tot lligat i ben lligat, ja que si algú s'atrevís a aixecar-se contra aquestes lleis, la resposta no podia ser una altra que l'enviament de l'exèrcit com sempre havien fet . Però van oblidar un petit detall, ara i avui Espanya està a Europa i només per aquest fet , hauran de ficar-se els tancs per on els càpiguen. El que tinc molt clar és que quan les lleis es converteixen en cadenes, no queda més remei que tallar-les sigui com sigui.

El reguitzell d'esdeveniments que viurem durant aquest any 2014, seran oportunitats que la nostra generació tindrà per canviar la història del nostre poble. Cada generació només té una oportunitat, al llarg de la seva vida, d'incidir en el canvi de la història del seu poble. En aquest cas (més per sort que per desgràcia) ens ha tocat a la nostra generació el poder incidir en els canvis necessaris per a l'autodeterminació. Preparem-nos per una lluita pacífica llarga i dura. Guanyarem-la!

Tenim data i pregunta ... Continuem fent via!

La proclamació de la data i la pregunta que va fer el president de la Generalitat, Artur Mas, dijous passat dia 12 de desembre, ha deixat fora de joc a tota la classe política espanyola (inclòs el partit del govern). Una mostra inequívoca que la discreció i la celeritat que es van exhibir tots els partits que apostaven decididament per donar la veu al poble català, va sorprendre fins i tot al propi Centre Nacional d'Intel·ligència (serveis secrets del govern espanyol), donant una prova més de que pot ser un centre i a més ser nacional, però de cap manera dedicar-se a la intel·ligència.

A una setmana escassa perquè s'iniciïn els tràmits per a l'aprovació dels pressupostos de Catalunya, el Govern i els partits favorables a la consulta han arribat a un acord per desencallar el principal obstacle: la data i la pregunta que es realitzarà als catalans. La qüestió, en cas afirmatiu, donaria opció a una 'subpregunta "que interrogaria els ciutadans sobre si volen que aquest Estat sigui independent.

Després de conèixer la pregunta, he pogut constatar que molts experts i "aiatol•làs" de les tertúlies radiofòniques o televisives, han començat a qüestionar i desprestigiar la pregunta amb un únic motiu, que no és altre, que el de desprestigiar el propi procés de la consulta. Ara és el moment en què la ciutadania catalana ha d'estar atenta a tota una legió de fariseus, que intentarà constantment donar-nos gat per llebre. És que, com soferts ciutadans, estem acostumats que els atacs ens vinguin majoritàriament des l'altiplà castellà. Amb la qual cosa tenim tendència a baixar ostensiblement la guàrdia quan els atacs ens vénen de les ambaixades a Catalunya dels partits d'àmbit estatal (PSC i Partit Popular de Catalunya), o quan ens vénen de partits de clara inspiració falangista com els Ciutadans del "Alberto Primo de Rivera ".

És evident que la pregunta podia haver estat més clara i directa, però probablement aquest factor hauria beneficiat els partits unionistes (Partit Popular, Ciutadans i PSC), per que haguessin tingut un camp més abonat per poder desprestigiar el procés de la consulta i una vegada es fes la consulta, haguessin pogut advocar per tesis no rupturistes.

La proclamació de la data i el contingut de la pregunta sobre la consulta sobiranista, han cridat a xafarranxo de combat a tot el nacionalisme espanyol representat per Partit Popular i PSOE. D'una banda tenim l'Rajoy esgrimint l'únic argument que és capaç de defensar, com és la inconstitucionalitat de donar la veu al poble. D'altra banda Rubalcaba confia que la majoria absoluta del Partit Popular i el posicionament del PSOE fent de "palmeros" de la dreta espanyola a les Corts, o el mateix Tribunal Constitucional en darrer terme, acabaran per frenar els anhels majoritaris dels catalans. Greu miopia política la que pateix aquest nacionalisme quixotesc, entestat a utilitzar la Llei contra el poble.

Personalment vull manifestar el meu respecte i admiració per tots els partits que han apostat decididament per consensuar una data i una pregunta. Aquesta gent han sabut llegir el que la ciutadania catalana els va encomanar a les dues últimes "diades", sortint al carrer molt més d'un milió de persones. El meu respecte també al president de la Generalitat per haver estat conseqüent amb el que la majoria dels catalans li exigien, moltes vegades enfrontant-se a corrents interns de la seva pròpia coalició que han posat en dubte el seu lideratge.

Catalunya necessita opcions polítiques compromeses amb els anhels del seu poble, que siguin capaços d'obrir noves sendes inexplorades, assumint els riscos necessaris que suposa lluitar per la dignitat del seu poble.

El dia 9 novembre 2014 tenim una cita per decidir quin és el destí que volem per a Catalunya. Tots aquells que estan en contra que puguem anar a les urnes per opinar, tindran l'oportunitat d'anar a les urnes i votar que volen continuar units amb Espanya. I tots aquells que pensem que continuar a Espanya no és el camí que volem per al nostre poble, tindrem l'oportunitat de de poder manifestar-nos. Tan senzill com anar a votar ... I tan difícil com assumir les conseqüències del resultat de la votació. Potser aquest és l'autèntic problema, el no deixar votar perquè se senten perdedors!

PSC-PSOE Van vèncer però no convèncer.

La referència a la cançó d'un famós cantant brasiler que deia "Vull tenir un milió d'amics", ja de per si, posave els límits en qualsevol tipus d'aventura política. Si alguna cosa no és possible en la gestió del poder real és el portar-se bé amb tothom.

Els nostres partits polítics, en general, tots juguen amb l'ambigüitat d'esgarrapar un grapat de vots del gran filó que suposa la nostra classe mitjana. Hem estat testimonis d'autèntics equilibris polítics que, més d'hora o més tard, han acabat realment malament.

Aquest diumenge hem pogut veure com el PSC celebrava d'urgència un Consell Nacional Extraordinari, per aplicar les directrius, que fa just una setmana, li donaven al Pere Navarro, tant el Rubalcaba com la presidenta andalusa Susana Díaz, en la "Conferència Política" del PSOE.

Allà vam poder veure un Pere Navarro ovacionat per tota la plana major del PSOE, fins i tot amb ulls emocionats s'aixecava per rebre el seu bany de multituds. Aquesta abraçada fraternal del PSOE al PSC, ja es va entendre com el "abraçada de l'ós". És aquella demostració artificial de fraternitat del PSOE, que acabarà per ofegar electoralment el PSC.

En aquest Consell Nacional el PSC va acordar donar suport únicament a una consulta que compti amb el beneplàcit de l'Estat espanyol. Sabent la posició de l'actual govern del Partit Popular, és com dir obertament que el PSC no voldrà donar la veu al poble català. En aquest sentit els socialistes catalans s'alineen implícitament amb les tesis del Partit Popular de Catalunya i Ciutadans. Partits al vell estil lerrouxista, basats en un populisme desmesurat.

Ara els socialistes catalans (a instàncies del PSOE) intenten vendre'ns una tercera via, provocant un canvi en la constitució espanyola per reestructurar un Estat federal. Llàstima que s'han oblidat que el Partit Popular no vol ni sentir-ne parlar de cap canvi a la constitució. I sense el suport dels populars els socialistes estan lligats de peus i mans, per tant el que ens intentava vendre el Pere Navarro no és més que fum, fum, fum.

Catalunya ha perdut un aliat molt important a l'hora de defensar els nostres signes identitaris, un aliat que venia de la confluència de diferents tendències progressistes entroncades amb el catalanisme d'esquerres. L'ideari del PSC ha estat segrestat pel corrent espanyolista, ancorat al cinturó industrial de Barcelona i que ha comptat històricament amb el suport dels anomenats "nous catalans".

Ara falta saber si aquest 83% de suport que va tenir l'actual direcció del PSC, ho podrà materialitzar en vots en les pròximes eleccions catalanes. Veurem si tota aquesta classe mitjana que es va mobilitzar donant suport al PSC de Pasqual Maragall, aconseguint els majors resultats obtinguts a Catalunya pels socialistes. Veurem si el Pere Navarro és capaç d'il•lusionar fora dels feus del cinturó roig de Barcelona i obtenir uns resultats que li permetin confirmar les noves derivades dels socialistes catalans.

També serà interessant observar com el PSOE gestionarà l'actual pes electoral que el PSC té a Catalunya. Difícilment el PSOE pot aspirar a guanyar unes eleccions a Espanya, si no obté un gran resultat a Catalunya. Per tant, se li ha girat feina al Pere Navarro, al tenir de transformar les ovacions que li van donar a Madrid, en vots socialistes a Catalunya.

Sobretot, si tenim en compte que en les dues últimes celebracions de la diada nacional de Catalunya, la societat civil va sortir al carrer de forma aclaparadora, mobilitzant més d'un milió i mig de ciutadans i ciutadanes que van clamar, d'una manera nítida i transparent, INDEPENDÈNCIA. Tota aquesta mobilització no va ser mèrit de cap partit polític, va ser l'èxit d'entitats arrelades a la societat civil que passant per sobre de l'actual estructura de partits, van saber transmetre un missatge il•lusionador.

Ara només ens queda veure l'últim capítol d'aquesta comèdia. I és l'actitud que prendran els diputats i diputades del sector catalanista del PSC. Veurem el preu de la seva dignitat i si són capaços de renunciar al confort dels seus càrrecs en l'actual estructura de partit i trencar la disciplina de vot. Jo tinc la sensació que seran més dòcils que uns xais i es limitaran a no fer enfadar els que manen. Realment penso que si continuen al PSC, tenen l'obligació d'acatar les directrius de l'últim Consell Nacional Extraordinari. En cas que vulguin ser autènticament renovadors, que tinguin la valentia de sortir del partit i iniciar un nou projecte.