Arxiu del blog

dilluns, 18 de novembre de 2013

PSC-PSOE Van vèncer però no convèncer.

La referència a la cançó d'un famós cantant brasiler que deia "Vull tenir un milió d'amics", ja de per si, posave els límits en qualsevol tipus d'aventura política. Si alguna cosa no és possible en la gestió del poder real és el portar-se bé amb tothom.

Els nostres partits polítics, en general, tots juguen amb l'ambigüitat d'esgarrapar un grapat de vots del gran filó que suposa la nostra classe mitjana. Hem estat testimonis d'autèntics equilibris polítics que, més d'hora o més tard, han acabat realment malament.

Aquest diumenge hem pogut veure com el PSC celebrava d'urgència un Consell Nacional Extraordinari, per aplicar les directrius, que fa just una setmana, li donaven al Pere Navarro, tant el Rubalcaba com la presidenta andalusa Susana Díaz, en la "Conferència Política" del PSOE.

Allà vam poder veure un Pere Navarro ovacionat per tota la plana major del PSOE, fins i tot amb ulls emocionats s'aixecava per rebre el seu bany de multituds. Aquesta abraçada fraternal del PSOE al PSC, ja es va entendre com el "abraçada de l'ós". És aquella demostració artificial de fraternitat del PSOE, que acabarà per ofegar electoralment el PSC.

En aquest Consell Nacional el PSC va acordar donar suport únicament a una consulta que compti amb el beneplàcit de l'Estat espanyol. Sabent la posició de l'actual govern del Partit Popular, és com dir obertament que el PSC no voldrà donar la veu al poble català. En aquest sentit els socialistes catalans s'alineen implícitament amb les tesis del Partit Popular de Catalunya i Ciutadans. Partits al vell estil lerrouxista, basats en un populisme desmesurat.

Ara els socialistes catalans (a instàncies del PSOE) intenten vendre'ns una tercera via, provocant un canvi en la constitució espanyola per reestructurar un Estat federal. Llàstima que s'han oblidat que el Partit Popular no vol ni sentir-ne parlar de cap canvi a la constitució. I sense el suport dels populars els socialistes estan lligats de peus i mans, per tant el que ens intentava vendre el Pere Navarro no és més que fum, fum, fum.

Catalunya ha perdut un aliat molt important a l'hora de defensar els nostres signes identitaris, un aliat que venia de la confluència de diferents tendències progressistes entroncades amb el catalanisme d'esquerres. L'ideari del PSC ha estat segrestat pel corrent espanyolista, ancorat al cinturó industrial de Barcelona i que ha comptat històricament amb el suport dels anomenats "nous catalans".

Ara falta saber si aquest 83% de suport que va tenir l'actual direcció del PSC, ho podrà materialitzar en vots en les pròximes eleccions catalanes. Veurem si tota aquesta classe mitjana que es va mobilitzar donant suport al PSC de Pasqual Maragall, aconseguint els majors resultats obtinguts a Catalunya pels socialistes. Veurem si el Pere Navarro és capaç d'il•lusionar fora dels feus del cinturó roig de Barcelona i obtenir uns resultats que li permetin confirmar les noves derivades dels socialistes catalans.

També serà interessant observar com el PSOE gestionarà l'actual pes electoral que el PSC té a Catalunya. Difícilment el PSOE pot aspirar a guanyar unes eleccions a Espanya, si no obté un gran resultat a Catalunya. Per tant, se li ha girat feina al Pere Navarro, al tenir de transformar les ovacions que li van donar a Madrid, en vots socialistes a Catalunya.

Sobretot, si tenim en compte que en les dues últimes celebracions de la diada nacional de Catalunya, la societat civil va sortir al carrer de forma aclaparadora, mobilitzant més d'un milió i mig de ciutadans i ciutadanes que van clamar, d'una manera nítida i transparent, INDEPENDÈNCIA. Tota aquesta mobilització no va ser mèrit de cap partit polític, va ser l'èxit d'entitats arrelades a la societat civil que passant per sobre de l'actual estructura de partits, van saber transmetre un missatge il•lusionador.

Ara només ens queda veure l'últim capítol d'aquesta comèdia. I és l'actitud que prendran els diputats i diputades del sector catalanista del PSC. Veurem el preu de la seva dignitat i si són capaços de renunciar al confort dels seus càrrecs en l'actual estructura de partit i trencar la disciplina de vot. Jo tinc la sensació que seran més dòcils que uns xais i es limitaran a no fer enfadar els que manen. Realment penso que si continuen al PSC, tenen l'obligació d'acatar les directrius de l'últim Consell Nacional Extraordinari. En cas que vulguin ser autènticament renovadors, que tinguin la valentia de sortir del partit i iniciar un nou projecte.