De la banca ètica a l'estètica bancària.

Comencen a aparèixer al nostre país, noves formes de gestió dels recursos econòmics que incorporen uns principis ètics sobre com posar en pràctica la idea d'un banc col·laborador com a punt de trobada entre els estalviadors que comparteixen l'exigència d'una responsable gestió dels seus diners i la iniciativa socio-econòmica que s'inspira en els principis d'un model de desenvolupament humà i social sostenible.

Aquest tipus de model bancari, es proposa gestionar les reserves financeres de famílies, persones i organitzacions, amb ple respecte de la dignitat humana i amb el medi ambient.

Per tant, és dins d'aquest context que la Banca Ètica desenvolupa una funció educativa respecte als estalviadors i als beneficiaris del crèdit, responsabilitzant el primer a conèixer la destinació i la modalitat d'ús dels seus diners i estimulant al segon a desenvolupar amb responsabilitat la seva autonomia i capacitat empresarial.

Per això, l'entorn social en què ens trobem, fa que molts estalviadors comencin a exigir a la seva entitat d'estalvi, alguna cosa més que un percentatge per a la utilització dels seus estalvis. Hem pogut veure com el Banc d'Espanya ha aprovat els plans de recapitalització que han estat presentats per quatre bancs mitjans i nou grups de caixes d'estalvi.

Sembla que ha arribat l'hora de la veritat per elevar els nivells de solvència d'aquestes entitats fins als nous límits exigits per l'autoritat supervisora. El termini per aconseguir-ho finalitza al setembre. Quan s'hagi aconseguit, tot el sistema financer espanyol s'haurà avançat al compliment de les normes internacionals de solvència que hauran de regir en el món d'aquí a dos anys.

Però abans, hem vist com s'han gestionat caixes d'estalvis amb criteris purament polítics. Invertint grans quantitats de diners dels seus clients, en projectes amb una escassa solidesa financera. Especulant amb la confiança dels impostors i invertint en negocis amb escassos valors ètics.

Doncs bé, després de les "grans inversions" realitzades per aquestes llumeneres de l'economia, ara han de recórrer als fons públics (que paguem entre tots), per recapitalitzar-se, acudint al Fons de Regulació Ordenada Bancària (FROB), per demanar inicialment uns 7.700 milions d'euros. Això sí, sense que a ningú se li passi pel cap demanar responsabilitats civils o penals als que van dirigir, amb tanta saviesa, els camins dels nostres estalvis.

Per això la conscienciació sobre l'ètica que han de dur a terme les entitats bancàries, ens porta a considerar l'aparició d'aquest nou model d'entitats financeres, que s'agrupa sota la denominació de Banca Ètica.

Aquesta banca tindrà entre els seus objectius, el desenvolupar un model financer basat en la gestió de les finances èticament orientades. Que ens permetin contemplar "el crèdit" com un dret de les persones per desenvolupar el seu propi model de vida. I tot això amb una gestió que tingui en compte que el benefici obtingut de la possessió i intercanvi de diners, ha de ser conseqüència de l'activitat orientada al bé comú i equitativament distribuït entre els subjectes que intervenen en la realització, oferint una màxima transparència en totes les operacions i afavorint la participació en la presa de decisions de l'empresa, no només als socis, sinó també als estalviadors.

Potser ha arribat el moment que ens comencem a qüestionar com aconsegueixen els bancs i caixes d'estalvi, els diners necessaris per pagar-nos els interessos dels nostres dipòsits bancaris.

O juguem tots o esqueixem les cartes.

Sembla ser que en aquest país estem abonats a aixecar polèmiques i sobretot abocar tones de demagògia per fer jocs de prestidigitació política, traient del barret de copa algun conill o alguna llebre.

Estem en una situació de plena crisi en la que se'ns ha amenaçat-i jo diria que executat- unes fortes retallades pressupostàries amb l'objectiu d'estabilitzar els balanços econòmics de les diferents administracions. És clar que, ara per ara, les administracions públiques ingressen de l'ordre d'un 20 i un 30% menys que fa dos anys, en contribucions directes i indirectes. Això suposa que els pressupostos públics haurien d'haver-se reduït en la mateixa proporció que s'havia produït la caiguda d'ingressos.

Però aquí ningú ha reaccionat equilibrant els pressupostos a mesura que es veia venir l'estancament de l'economia i per tant la caiguda en la recaptació d'impostos. A Catalunya hem tingut unes eleccions a la Generalitat que han provocat que des del govern català es gastés el que teníem i el que no teníem. En resum que es gastessin més recursos dels que es recaptaven.

Aquest proper mes de maig estan convocades unes eleccions municipals que han generat la mateixa reacció per part dels nostres polítics dirigents. Per poder captar el vot d'última hora, molts ajuntaments s'han endeutat més enllà del que seria prudent i recomanable, amb l'únic objectiu de mantenir la quota d'intenció de vot i assegurar-se la continuïtat per a una altra legislatura.

El govern de l'estat espanyol portava el mateix camí: negant la crisi al començament de la legislatura i paralitzant ajudes als nadons i els aturats de llarga durada. Fins que els alemanys s'han aixecat i han dit que estan fins al monyo de ser cornuts i pagar el beure. Això ha ocasionat que la Unió Europea obligui al govern espanyol a establir uns retalls socials, atacant directament a un dels pilars dels que sempre s'ha vanagloriat el socialisme espanyol com el de les polítiques socials. Però de moment l'únic que estan aconseguint aquestes retallades és fer al Mariano Rajoy el futur president d'Espanya.

A Catalunya en canvi, estem amb un govern de Convergència i Unió que ha arribat al govern amb un fort suport electoral i que té a les mans un xec en blanc que li hem atorgat entre tots. Artur Mas s'ha trobat una situació econòmica complicada i un govern espanyol feble que condiciona l'accés al crèdit de Catalunya, a una reducció de més del 10% dels pressupostos generals de la Generalitat.

És just en aquest punt on crec en President de la Generalitat hauria de reflexionar sobre la idoneïtat d'eliminar l'Impost de Successions, i així complir la promesa electoral de forma immediata o esperar a final de legislatura. Entre altres motius perquè crec que se'ns està demanant a la ciutadania que entenguem i tolerem, una sèrie de retallades importants en educació, en sanitat pública, en infraestructures necessàries per al país, en polítiques culturals i en polítiques socials. Jo entenc que se'ns demani un esforç en pro d'ajudar a remuntar la crisi i un esforç solidari des de tots els àmbits per "fer més amb menys recursos" (paraules del Artur Mas). Però jo li demanaria que l'esforç sigui realment de tots i que l'eliminació de Impostde Successions sigui aparcat fins a final de legislatura com a mínim.

No entraré a valorar si és necessària o no la seva eliminació. Però el que sí que vull dir és que és inadequada la seva aplicació en aquests moments. No es pot estar demanant esforços solidaris a la ciutadania d'una banda i per l'altra renunciar a uns recursos que no per ser menors, deixen de ser importants i representatius. Aquí o ens escalfem tots o li fotem una puntada a l'estufa.

La cara i la Creu de l'energia nuclear.

Vivim en una societat en la que hem establert una escala de valors en la qual ens auto exigim una sèrie comoditats a les que no estem disposats a renunciar. Aquestes comoditats ens estan obligant a utilitzar energies que no són totalment segures a dia d'avui.

Davant d'aquesta situació, em venen al cap una sèrie de qüestionaments sobre la seva utilitat. Com per exemple em pregunto si podria Espanya prescindir de l'energia nuclear? Ens aboca el consum elèctric a estar lligats a una font d'energia que ha generat ja diverses alertes planetàries? Sortiria més car suplir per altres fonts? Els experts ofereixen visions irreconciliables, encara que és majoritària l'opinió dels que consideren que, si s'opta pel tancament, hauria d'abordar-se de manera programada. Vistos els successos del Japó, el millor argument de defensa de les nuclears és que poden ajudar a mitigar el canvi climàtic.

És clar que el debat sobre si NUCLEARS SÍ o NUCLEARS NO, ha de comportar amb si, el debat sobre el model de societat que ens hem creat. En la meva opinió si no alterem la gran dependència que actualment tenim de l'energia elèctrica, la utilització de les centrals nuclears és imprescindible per mantenir l'elevada demanda de quilowatts hora que necessitem.

D'altra banda, s'ha demostrat el gran perill que suposa la utilització de l'energia nuclear. No només perquè estem exposats a que fenòmens naturals, com el cas del Japó, puguin arribar a provocar fuites radioactives o fins i tot una explosió nuclear, si no que a més dels fenòmens naturals, aquest tipus d'energia necessita d’un gran rigor en el seguiment de tots els protocols de manteniment. La qual cosa és un perill afegit als dels fenòmens naturals, ja que tenim l'exemple de Txernòbil que va suposar una alerta mundial d'intoxicació radioactiva. No hi ha cap garantia que països amb escassos recursos econòmics, puguin dedicar les atencions necessàries perquè en les centrals que tenen, disposin de la garantia de bon funcionament.

És clar que, ara per ara, l'energia nuclear sembla insubstituïble per garantir l'elevada demanda energètica de la nostra societat. Per tant, assumint la nostra dependència de l'energia nuclear hem d'iniciar un procés cap a les energies alternatives, que garanteixi l'ús d'energies renovables prou eficients com per no dependre exclusivament de les centrals nuclears.

Encara estem en ple debat sobre la ubicació que el govern espanyol ha d'assignar per al magatzem de residus nuclears al qual opten diverses localitats, entre elles la localitat d'Ascó. Amb totes les batalles polítiques i amb tota la demagògia utilitzada, és clar que si som tolerants per mantenir una centrals nuclears al nostre territori, també hem de ser tolerants per albergar al nostre país els residus que generen les nostres centrals.

L'energia nuclear no està controlada al 100% per l'home. No es tracta només d'accidents produïts per desastres naturals, sinó també accidents produïts per l'ésser humà o per avaries mecàniques. El que ha quedat en evidència és que l'energia nuclear no és una energia segura i defensar la seva utilització, implica assumir un conjunt de riscos.

Espanya no té el nivell tecnològic que té Japó per defensar-se d'un incident nuclear. Imaginem el que hauria suposat aquest accident al nostre país.