O juguem tots o esqueixem les cartes.

Sembla ser que en aquest país estem abonats a aixecar polèmiques i sobretot abocar tones de demagògia per fer jocs de prestidigitació política, traient del barret de copa algun conill o alguna llebre.

Estem en una situació de plena crisi en la que se'ns ha amenaçat-i jo diria que executat- unes fortes retallades pressupostàries amb l'objectiu d'estabilitzar els balanços econòmics de les diferents administracions. És clar que, ara per ara, les administracions públiques ingressen de l'ordre d'un 20 i un 30% menys que fa dos anys, en contribucions directes i indirectes. Això suposa que els pressupostos públics haurien d'haver-se reduït en la mateixa proporció que s'havia produït la caiguda d'ingressos.

Però aquí ningú ha reaccionat equilibrant els pressupostos a mesura que es veia venir l'estancament de l'economia i per tant la caiguda en la recaptació d'impostos. A Catalunya hem tingut unes eleccions a la Generalitat que han provocat que des del govern català es gastés el que teníem i el que no teníem. En resum que es gastessin més recursos dels que es recaptaven.

Aquest proper mes de maig estan convocades unes eleccions municipals que han generat la mateixa reacció per part dels nostres polítics dirigents. Per poder captar el vot d'última hora, molts ajuntaments s'han endeutat més enllà del que seria prudent i recomanable, amb l'únic objectiu de mantenir la quota d'intenció de vot i assegurar-se la continuïtat per a una altra legislatura.

El govern de l'estat espanyol portava el mateix camí: negant la crisi al començament de la legislatura i paralitzant ajudes als nadons i els aturats de llarga durada. Fins que els alemanys s'han aixecat i han dit que estan fins al monyo de ser cornuts i pagar el beure. Això ha ocasionat que la Unió Europea obligui al govern espanyol a establir uns retalls socials, atacant directament a un dels pilars dels que sempre s'ha vanagloriat el socialisme espanyol com el de les polítiques socials. Però de moment l'únic que estan aconseguint aquestes retallades és fer al Mariano Rajoy el futur president d'Espanya.

A Catalunya en canvi, estem amb un govern de Convergència i Unió que ha arribat al govern amb un fort suport electoral i que té a les mans un xec en blanc que li hem atorgat entre tots. Artur Mas s'ha trobat una situació econòmica complicada i un govern espanyol feble que condiciona l'accés al crèdit de Catalunya, a una reducció de més del 10% dels pressupostos generals de la Generalitat.

És just en aquest punt on crec en President de la Generalitat hauria de reflexionar sobre la idoneïtat d'eliminar l'Impost de Successions, i així complir la promesa electoral de forma immediata o esperar a final de legislatura. Entre altres motius perquè crec que se'ns està demanant a la ciutadania que entenguem i tolerem, una sèrie de retallades importants en educació, en sanitat pública, en infraestructures necessàries per al país, en polítiques culturals i en polítiques socials. Jo entenc que se'ns demani un esforç en pro d'ajudar a remuntar la crisi i un esforç solidari des de tots els àmbits per "fer més amb menys recursos" (paraules del Artur Mas). Però jo li demanaria que l'esforç sigui realment de tots i que l'eliminació de Impostde Successions sigui aparcat fins a final de legislatura com a mínim.

No entraré a valorar si és necessària o no la seva eliminació. Però el que sí que vull dir és que és inadequada la seva aplicació en aquests moments. No es pot estar demanant esforços solidaris a la ciutadania d'una banda i per l'altra renunciar a uns recursos que no per ser menors, deixen de ser importants i representatius. Aquí o ens escalfem tots o li fotem una puntada a l'estufa.

La cara i la Creu de l'energia nuclear.

Vivim en una societat en la que hem establert una escala de valors en la qual ens auto exigim una sèrie comoditats a les que no estem disposats a renunciar. Aquestes comoditats ens estan obligant a utilitzar energies que no són totalment segures a dia d'avui.

Davant d'aquesta situació, em venen al cap una sèrie de qüestionaments sobre la seva utilitat. Com per exemple em pregunto si podria Espanya prescindir de l'energia nuclear? Ens aboca el consum elèctric a estar lligats a una font d'energia que ha generat ja diverses alertes planetàries? Sortiria més car suplir per altres fonts? Els experts ofereixen visions irreconciliables, encara que és majoritària l'opinió dels que consideren que, si s'opta pel tancament, hauria d'abordar-se de manera programada. Vistos els successos del Japó, el millor argument de defensa de les nuclears és que poden ajudar a mitigar el canvi climàtic.

És clar que el debat sobre si NUCLEARS SÍ o NUCLEARS NO, ha de comportar amb si, el debat sobre el model de societat que ens hem creat. En la meva opinió si no alterem la gran dependència que actualment tenim de l'energia elèctrica, la utilització de les centrals nuclears és imprescindible per mantenir l'elevada demanda de quilowatts hora que necessitem.

D'altra banda, s'ha demostrat el gran perill que suposa la utilització de l'energia nuclear. No només perquè estem exposats a que fenòmens naturals, com el cas del Japó, puguin arribar a provocar fuites radioactives o fins i tot una explosió nuclear, si no que a més dels fenòmens naturals, aquest tipus d'energia necessita d’un gran rigor en el seguiment de tots els protocols de manteniment. La qual cosa és un perill afegit als dels fenòmens naturals, ja que tenim l'exemple de Txernòbil que va suposar una alerta mundial d'intoxicació radioactiva. No hi ha cap garantia que països amb escassos recursos econòmics, puguin dedicar les atencions necessàries perquè en les centrals que tenen, disposin de la garantia de bon funcionament.

És clar que, ara per ara, l'energia nuclear sembla insubstituïble per garantir l'elevada demanda energètica de la nostra societat. Per tant, assumint la nostra dependència de l'energia nuclear hem d'iniciar un procés cap a les energies alternatives, que garanteixi l'ús d'energies renovables prou eficients com per no dependre exclusivament de les centrals nuclears.

Encara estem en ple debat sobre la ubicació que el govern espanyol ha d'assignar per al magatzem de residus nuclears al qual opten diverses localitats, entre elles la localitat d'Ascó. Amb totes les batalles polítiques i amb tota la demagògia utilitzada, és clar que si som tolerants per mantenir una centrals nuclears al nostre territori, també hem de ser tolerants per albergar al nostre país els residus que generen les nostres centrals.

L'energia nuclear no està controlada al 100% per l'home. No es tracta només d'accidents produïts per desastres naturals, sinó també accidents produïts per l'ésser humà o per avaries mecàniques. El que ha quedat en evidència és que l'energia nuclear no és una energia segura i defensar la seva utilització, implica assumir un conjunt de riscos.

Espanya no té el nivell tecnològic que té Japó per defensar-se d'un incident nuclear. Imaginem el que hauria suposat aquest accident al nostre país.

El circ mediàtic de la Fórmula 1.

Aquest cap de setmana he tingut l'oportunitat de conèixer de prop i per dins tot el que es cou en un dels més grans espectacles televisius que es pot contemplar avui en dia. Es tracta del campionat del món de la Fórmula 1, en què conviuen milers de milions d'euros per satisfer les necessitats de la televisió que, al cap ia la fi, és qui paga.

En la meva opinió no considero que aquest tipus de carreres es puguin classificar com a esport. Per a mi un esport és aquell tipus d'activitat física en la qual la preparació, les condicions físiques, l'habilitat i la sort arriben a determinar qui pot ser un campió en alguna especialitat. En canvi, a la Formula 1, el més important és poder disposar del millor cotxe i de la millor mecànica per conquerir els campionats mundials. En resum es tracta d'un tipus de campionat en el qual la capacitat econòmica de cada equip, determina les possibilitats que té per optar a guanyar un campionat.

És per això que en aquest espectacle no té res a veure amb l'esperit de l'esport. Aquí els interessos econòmics estan per sobre de qualsevol plantejament esportiu. Perquè per què un pilot pugui aspirar a conduir un vehicle d'aquest circ mediàtic, necessita estar recolzat per una bona quantitat d'espònsors disposats a patrocinar el projecte esportiu de l'equip. En resum la escuderies trien als pilots en funció del pa que porten sota el braç, si no hi ha pa no hi ha volant.

Doncs bé, aquest circ va fer els últims entrenaments de la pretemporada aquesta setmana passada a Barcelona i vaig poder visitar els interiors de tot aquest espectacle consumista i manipulat. Com tot bon circ aquest viatja amb tots els seus especialistes, com: malabaristes, equilibristes, animals i pallassos. I cada un d'ells desenvolupen la seva funció tal com està previst en el guió.

Com és lògic, els aficionats que circulaven per l'interior del padok anaven a la caça del autògraf o de la foto amb els gladiadors de l'espectacle. I també en aquest punt és quan vaig poder diferenciar els tipus de persones que hi ha darrera del casc que porten per a aquest espectacle circense. Per analitzar a fons aquests subjectes em centraré en l'actitud que han tingut cap al públic:

Primer ens trobem amb el malabarista de Jaume Alguersuari. I dic malabarista perquè amb un pressupost i una mecànica de segona fila, està aconseguint uns resultats dignes dels millors pressupostos de la graella de sortida. Aquest jove pilot català es va mostrar amable amb tots els seus admiradors i especialment amb els més joves amb els quals va compartir fotografies, autògrafs i tot el que li van demanar. Probablement es pugui atribuir a la seva joventut però diu molt de la seva personalitat la capacitat de connectar amb el públic que paga les entrades als circuits i veu l'espectacle per la televisió.

Després ens trobem una de les grans revelacions del passat campionat, com l'alemany Sebastian Vettel que va ser el campió del món 2010, demostrant una gran capacitat de pilotatge i de mestratge tot i la seva joventut. Aquest equilibrista del circ va saber treure el seu millor partit en l'última carrera, i sent un espectacle de conducció, destacant del seu company d'equip i del màxim rival de Ferrari. Va ser amable amb tothom i sobre tot molt proper.

Poc després ens trobem un altre dels especialistes del circ com és la bèstia alemanya del Michael Schumacher. I dic bèstia, per que un tipus com ell, que ha estat capaç de guanyar set campionats del món amb diferents marques i equips, pot arribar a considerar-se com un dels millors pilots de la història de l'automobilisme. Doncs bé aquest senyor va compartir fotografies i autògrafs amb tota la canalla i admiradors que li van demanar la seva atenció.

I per finalitzar aquest circ ens trobem amb el pallasso de l'espectacle. Em refereixo al pilot espanyol Fernando Alonso que es va mostrar mal educat amb tots els seus fans i a més va demostrar les seves males maneres, empenyent a tota la gent que es posava davant seu per a l'anar directe cap al menjador. Realment en l'únic que destaca aquest personatge és que figura a la capçalera de la llista de pilots que cobren més de tot el circ. Aquest representant de l'espanyolisme xulesc i altiu té molt a aprendre dels joves que estan en el cim de l'automobilisme mundial. Personalment li desitjo que no guanyi ni en els entrenaments per la seva falta de senzillesa i per la seva poca capacitat de tracte amb les persones.