Quan anar a escola és converteix en un esport d'aventura.

És necessari fer una cura d'humilitat per a entendre algunes de les situacions dramàtiques que es viuen en uns altres indrets del nostre planeta. Alguna cosa deu estar fallant en el nostre sistema educatiu, quan estem veient que la canalla no tenen la motivació necessària aixecar les antenes i donar entrada al coneixement.

Avui toca remoure consciències, per tant em sembla curiós que a occident posem en perill la nostra vida per diversió, per a generar descàrregues d'adrenalina i en canvi persones amb unes necessitats molt més apressants viuen aquest mateix fet com una rutina més en la seva vida, ja de per si mateixa bastant dura.

És per això que he volgut reflexionar sobre aquest reportatge, que fa temps que circula per la xarxa, sobre un grup de nens colombians que, per a anar a la seva escola, han de travessar cada dia un profund precipici de més de dos-cents metres, amb l'única ajuda d'un arnés desballestat, amb el que es pengen d'una corriola revellada que corre per un cable de més de vuit-cents metres. Com a sistema de frens per a a esmorteir el cop que causaria la inèrcia de la caiguda, només utilitzen una petita forqueta que creuen amb la corriola. La mateixa aventura cada dia per a anar a escola i per a tornar a les seves cases.


Resulta emocionant veure a aquesta canalla (algunes vegades fan aquesta arriscada travessia dos nens junts, agafats l’un a l'esquena de l'altre) posant en joc les seves vides per a poder aprendre.

Em pregunto que els passa als nostres joves quan menyspreen l'oportunitat d'acudir a l'escola i, arribat el moment, consideren que aprendre és una tortura o un càstig. Fracàs, absentisme i conflictivitat a les aules contrasten amb l'actitud d'aquests petits herois colombians.

És ben cert que de vegades de tant mirar-nos el melic, correm el perill de quedar-nos guenyos.

Un nacionalisme espanyol acomplexat.

Aquesta és la sensació que transmet bona part d'un nacionalisme espanyol reaccionari, integrat per un ampli sector del Partit Popular i altre de molt important del PSOE, que veu en l'Espanya plurinacional un perill de pèrdua d'identitat de la cultura del toro, la paella i les sevillanes.

Sembla com si darrere d'aquestes pors s'amaguessin unes inseguretats sobre el valor de la pròpia cultura espanyola (entesa com la pell de brau), i que tenen per costum visualitzar a Catalunya com la comunitat rica, avariciosa i insolidària, que pretén aniquilar el castellà dintre del seu territori.

Moltes són les accions que demostren que la cultura espanyola és una cultura temerosa i insegura de si mateixa, que aspira a ser implantada per la força davant el temor que altres cultures peninsulars puguin assumir uns nivells de protagonisme, com a mínim perillosos per a la unitat cultural Espanya, entre els quals és necessari destacar: La batalla en l'elaboració de l'estatut de Catalunya, l'acord per a models de finançament, el recurs d'inconstitucionalitat de l'estatut de Catalunya o la negativa a lliurar els papers de Salamanca, entre d’altres.

Recentment s'ha obert un front de resistència a nivell internacional amb la defensa davant el Tribunal Internacional de Justícia (CIJ), per part de l'estat espanyol, de la il·legalitat de la declaració unilateral de la independència de Kosovo al febrer de 2008. Aquesta és una porta que és necessari tancar com més aviat millor, no sigui que alimenti falses esperances a comunitats obstinades a torejar al toro espanyol.

Davant del tribunal, Espanya va defensar que la declaració unilateral d'independència de Kosovo no és d'acord amb el Dret Internacional, ni amb el principi de sobirania i integritat territorial de Sèrbia. Amb un esforç desesperat per a evitar que el tribunal emeti una opinió consultiva que obrís la caixa de Pandora dels "nacionalismes perifèrics" de l'estat espanyol.



Aquest nacionalisme espanyol és el que proclama que Espanya no és ni discutible ni interpretable, i imposa a tots l'obligació d'acceptar-lo així. Llavors és quan hem de preguntar-nos si aquesta és l'afirmació d'un dret col·lectiu o la negació de drets individuals? De qualsevol manera no deixa de ser una mica obscè que l'únic dels nacionalismes triomfants de tots els existents a la península ibèrica, és a dir, l'únic que ha aconseguit passar de potència a acte i tenir un Estat, sigui també l'únic que es nega a reconèixer-se en la condició de nacionalista. Potser el motiu d'aquesta negativa, hauríem de buscar-lo en diverses raons:

Primer perquè negar-lo és una manera d'eludir el seu caràcter impositiu (és difícil que es pugui imposar una cosa que no existeix).

Segon perquè el nacionalisme espanyol duu un gran llast de l'època que era component essencial del sistema ideològic del franquisme.

Tercer perquè reservar l'etiqueta de nacionalisme per als nacionalismes perifèrics és una manera de marcar-los, de situar-los en un estadi ideològic arcaic allunyat de la música liberal contemporània.

Per tant, probablement els catalans hauríem de continua utilitzant la hipocresia com l'única i veritable forma moderna d'insubmissió davant l'espantall del nacionalisme espanyol.

Els líders polítics mundials també tenen baixes passions.

Aquesta és la foto que m'ha enviat la Maite Andrés, una instantània recollida en una d'aquestes cimeres internacionals. Realment em confirmen la conclusió a la qual havia arribat que la imatge que ens transmeten els líders polítics, no és altra cosa que l'aplicació del màrqueting en la gestió política.

El que la foto reflexa no és més que una situació concreta que revela la forma que ens comportem les persones (en aquest cas els homes).

En aquest pessebre podem veure com el president de Canadà (Stephen Harper) s'arregla la corbata, conscient que té poques oportunitats d'estar en l'ull de l'huracà mediàtic. En aquest cas aliè als mitjans de comunicació, es prepara per a la posi i alhora xafa amb el peu els papers que se li han caigut a la pobra secretària (1).

Després podem veure a un home segur de si mateix, que es permet dur l'americana mig cordada i ensenyant un tros de corbata per sota (2). Aquest no pot ser altre que el president americà Barack Obama. Es comporta com si la situació no anés amb ell. Potser perquè la seva dona és una tia més alta que ell i que té unes mans que semblen de jugador de pilota basca. Per la qual cosa se'm planteja que si al pobre Barack li passés el mateix que al Clinton, la Michelle Obama li fotria la cara plena de mans al seu marit, amb la qual cosa el tio posa la mirada al capdavant fent-se el llonguis.

Després ja apareixen els presidents llatins, el francès Nicolás Sarkozy i l'italià Silvio Berlusconi. Ambdós tenen la seva mirada posada fixament al cul de la pobra secretària (4) per a observar si des de dalt se li veu el tanga. Ambdós els considero un prototip d'homes masclistes i misogins en més o menys grau. El francès amb més glamur i l'italià més bavós.

Ambdós mandataris són dels que podríem dir de mata baixa, amb el que el francès ha de posar-se unes plataformes tipus Drag Queen (3). Aquest complex és propi d'un petit emperador que s'ha hagut de buscar una parella espectacular per a adornar la seva trista figura.

En canvi l'italià ha optat per passar tantes vegades pel quiròfan com sigui necessari, fins al punt que té la pell de la cara tan estirada i tivant que corre el risc que si riu se li escapi un pet. La seva mirada i el seu somriure lasciu denoten la presència d'un vell verd, dels que conten batalles d'abans de la guerra. Sota els seus peus té un dels papers que recull la secretària (5), probablement amb l'esperança que quan vagi agafar-lo pugui veure-li l'escot.

Al cap i a la fi, en aquest pessebre es reflecteixen les més baixes passions humanes.