Un nacionalisme espanyol acomplexat.

Aquesta és la sensació que transmet bona part d'un nacionalisme espanyol reaccionari, integrat per un ampli sector del Partit Popular i altre de molt important del PSOE, que veu en l'Espanya plurinacional un perill de pèrdua d'identitat de la cultura del toro, la paella i les sevillanes.

Sembla com si darrere d'aquestes pors s'amaguessin unes inseguretats sobre el valor de la pròpia cultura espanyola (entesa com la pell de brau), i que tenen per costum visualitzar a Catalunya com la comunitat rica, avariciosa i insolidària, que pretén aniquilar el castellà dintre del seu territori.

Moltes són les accions que demostren que la cultura espanyola és una cultura temerosa i insegura de si mateixa, que aspira a ser implantada per la força davant el temor que altres cultures peninsulars puguin assumir uns nivells de protagonisme, com a mínim perillosos per a la unitat cultural Espanya, entre els quals és necessari destacar: La batalla en l'elaboració de l'estatut de Catalunya, l'acord per a models de finançament, el recurs d'inconstitucionalitat de l'estatut de Catalunya o la negativa a lliurar els papers de Salamanca, entre d’altres.

Recentment s'ha obert un front de resistència a nivell internacional amb la defensa davant el Tribunal Internacional de Justícia (CIJ), per part de l'estat espanyol, de la il·legalitat de la declaració unilateral de la independència de Kosovo al febrer de 2008. Aquesta és una porta que és necessari tancar com més aviat millor, no sigui que alimenti falses esperances a comunitats obstinades a torejar al toro espanyol.

Davant del tribunal, Espanya va defensar que la declaració unilateral d'independència de Kosovo no és d'acord amb el Dret Internacional, ni amb el principi de sobirania i integritat territorial de Sèrbia. Amb un esforç desesperat per a evitar que el tribunal emeti una opinió consultiva que obrís la caixa de Pandora dels "nacionalismes perifèrics" de l'estat espanyol.



Aquest nacionalisme espanyol és el que proclama que Espanya no és ni discutible ni interpretable, i imposa a tots l'obligació d'acceptar-lo així. Llavors és quan hem de preguntar-nos si aquesta és l'afirmació d'un dret col·lectiu o la negació de drets individuals? De qualsevol manera no deixa de ser una mica obscè que l'únic dels nacionalismes triomfants de tots els existents a la península ibèrica, és a dir, l'únic que ha aconseguit passar de potència a acte i tenir un Estat, sigui també l'únic que es nega a reconèixer-se en la condició de nacionalista. Potser el motiu d'aquesta negativa, hauríem de buscar-lo en diverses raons:

Primer perquè negar-lo és una manera d'eludir el seu caràcter impositiu (és difícil que es pugui imposar una cosa que no existeix).

Segon perquè el nacionalisme espanyol duu un gran llast de l'època que era component essencial del sistema ideològic del franquisme.

Tercer perquè reservar l'etiqueta de nacionalisme per als nacionalismes perifèrics és una manera de marcar-los, de situar-los en un estadi ideològic arcaic allunyat de la música liberal contemporània.

Per tant, probablement els catalans hauríem de continua utilitzant la hipocresia com l'única i veritable forma moderna d'insubmissió davant l'espantall del nacionalisme espanyol.