El cop de volant del Partit Popular: pot arribar a ser un malson per al PSOE.

Cal reconèixer que Zapatero vivia molt millor amb Aceves i Zaplana al capdavant davant del Partit Popular. La veritat és que entenc la desesperació que mostraven els guionistes del Polònia, quan Angel Aceves va ser destituït del seu càrrec de Secretari General del PP, no només es quedaven sense un dels seus millors personatges, si no que perdien una font inesgotable de paròdies.

El gir cap a la moderació adoptat pel PP comença a rendir els seus fruits alhora que obre les primeres vies d'aigua en l'estratègia del Govern. Els 'populars', en sintonia amb els grups nacionalistes, han aconseguit que José Luis Rodríguez Zapatero comparegui al Congrés contra la seva voluntat la pròxima setmana per a debatre sobre la crisi econòmica. Aquest entente, impensable en la passada legislatura, va forçar també al PSOE a realitzar diverses cabrioles parlamentàries per a no perdre votacions sobre diferents iniciatives. El PP ha donat la volta com un mitjó a l'estratègia parlamentària d'oposició que desenvolupava fins a ara. Només 48 hores després que baixés el teló del seu XVI Congrés, els 'populars' es van aconseguir el seu primer èxit al Congrés després de quatre anys de sequera i solitud.

Els socialistes, lents de reflexos, van reaccionar mitja hora després de l'acord de la Junta i el seu portaveu, José Antonio Alonso, va anunciar que Rodríguez Zapatero acudirà a la càmera a petició pròpia per a parlar de la crisi.

Penso que aquests són fets indicatius de que Zapatero ha de replantejar-se la seva estratègia amb els nacionalistes.

En campanya electoral li va funcionar molt bé a Catalunya, l'eslògan "Si tu no vas, ells vénen”. Mentre els posicionaments de la dreta radical inspirada per Aznar des de la FAES han estat abandonats (jo crec que temporalment), el moviment cap a la moderació del PP ja no espanta als nacionalistes per el fet de coincidir en votacions amb els Populars.

Per tant, el PSOE ja no pot actuar com si tingués majoria absoluta, picotejan amb uns i demà fent el mateix amb els altres. El marge de maniobra per a anar de flor en flor ja s'ha esgotat.

Hi ha grans errors comesos en la legislatura anterior que ara tenen possibilitat de corregir-se amb negociacions i pactes. La Llei de dependència és un d'aquests grans errors a l'hora de gestionar el seu desplegament pressupostari.

Ara és un bon moment per a veure com es mouen nacionalistes, populars i socialistes. En funció del que siguin capaces de fer, serem capaces de creure'ls.

Lo Bep.

Un toc victoriós en la mal ferida moral de la història bèl·lica de Catalunya.

Permeteu-me que faci una exaltació de la militància del meu poble (Almenar), a partir de l'obra de Xavier Rubio en la qual explica la inquietant sorprenent batalla d'Almenar, amb els seus antecedents històrics i les seves conseqüències.

L'obra explica "de forma innovadora" una de les batalles més importants de la Guerra de Successió (1701-1714). El llibre, de l'Editorial Llibres de Matrícula, inaugura la nova col·lecció "Camp de Mart" dedicada a l'estudi de temes bèl·lics, de manera similar a com ho fa la coneguda Ospery britànica. Es vol impulsar d'aquesta manera la publicació d'estudis en català dels grans conflictes ocorreguts en terres catalanes.

La historiografia catalana mai ha tingut massa predilecció per estudiar de guerres que hem viscut a casa nostra. Sempre hi ha passat per alt, delegant aquesta feina als col·legues anglesos, o castellans, fins i tot, amb moments tant decisius com la Guerra de Successió.

L'autor ha reconstruït la batalla de manera exemplar: han estat consultades de manera exhaustiva una gran quantitat de fonts textuals i cartogràfiques, s'ha fet un minuciós estudi de camp directament sobre el terreny; també s'han fet prospeccions arqueològiques amb medis geofísics i anàlisi de fotos aèries. L'estudi també s'ha realitzant aplicant a bastament noves metodologies a partir de GIS, simulacions, teoria de jocs i teoria de la decisió.

El llibre de Rubio suposa un canvi de rumb en aquesta tradició, coixa d'estudis rigorosos -de la mateixa Guerra de Successió els llibres publicats es poden comptar, i de sobres!, amb els dits de la mà- i un canvi de rumb en la manera d'estudiar els camps de batalla.

La resultant és una nova i sorprenent lectura d'aquella batalla tant important i tan desconeguda, que va posar les bases d'un canvi en el devenir d'Europa que finalment no va reeixir. Però més enllà dels nous sabers generats, la investigació és especialment rellevant per la interacció de les metodologies emprades. La recerca sobre la Batalla d'Almenar marca, al nostre país, una nova manera d'investigar els Camps de Batalla.

Estem davant d'una obra cabdal en tant en quant marca un canvi de tendència en la interpretació i explicació d'espais de conflicte. L'aplicació de les rutines d'anàlisi derivades de la teoria de jocs i de la teoria de la decisió com a potent instrument per formular hipòtesis, l'aplicació sistemàtica de GIS, la prospecció i anàlisi directa del terreny així com el desenvolupament de models cartogràfics didàctics per comunicar coneixements esdevenen conquestes importants que, sens dubte, canviaran la manera d'historiar la guerra.

A veure si a partir d'ara som capaces de fugir del victimisme.

Lo Bep.

Si no hi ha penetració, quedes desqualificat…..

Aquest és el posicionament del bisbe de Viterbo monsenyor Lorenzo Chirinelli. Segons aquest tros de bisbe no es pot anar amb mariconades.

Si no ets capaç de fotre un bon kiki i embarassar a la col·lega amb només mirar la, no mereixes el premi del matrimoni eclesiàstic en la religió catòlica.

Veient posicionaments com els del macho-man Lorenzo Chirinelli, se'm fa molt difícil criticar algunes de les crides de determinats Ayatolas radicals de l'islamisme. En el fons penso que la concepció de la vida que té una part de la cúpula de l'Església Catòlica, està en sintonia amb alguns Imams que tant ens escandalitzen.

Personalment aconsellaria al jove nuvi, que anés a visitar a monsenyor Lorenzo Chirinelli i que davant d'ell es fes una palla, perquè monsenyor pogués dur el seu semen a analitzar. D'aquesta forma aquest monsenyor podria demostrar davant els seus caps que aquest paralític pot embarassar a qui sigui. Començant pel propi monsenyor.

Aquí us transcric la còpia de l'article publicat.

Lo Bep.

Prohibit casar-se per l’Església als paraplègics i impotents.

Si és vostè paralític o impotent i té intenció de casar-se per l'Església, ni se li ocorri confessar-li al capellà que pateix aquesta disfunció. Perquè en cas que els seus problemes d'erecció arribessin a l'orella de les autoritats eclesiàstiques, és molt possible que acabi quedant-se sense noces davant l'altar. Què no s’ho creu? Doncs acaba de succeir a Itàlia, on el bisbe de la localitat de Viterbo s'ha negat a casar a una parella de joves perquè el nuvi és paraplègic, el que posa en dubte la seva capacitat de procreació. I ja se sap la importància que l'Església dóna la copulació entre els esposos, fins al punt que una de les causes admeses pel tribunal de la Rota per a declarar nul un matrimoni és que aquest no s'hagi consumat.

Així les coses i amb el codi de Dret Canònic en la mà, el que ha fet el bisbe Lorenzo Chirinelli està plenament justificat. Però negar el matrimoni eclesiàstic a un jove de 25 anys al que un accident de tràfic va condemnar fa dos mesos a una cadira de rodes la veritat és que no sembla molt misericordiós. De fet, la decisió del bisbe de Viterbo de no permetre-li casar-se ha deslligat una agra polèmica a Itàlia, posant una vegada més en evidència la bretxa existent entre l'Església i la societat.

La notícia, desvetllada pel rotatiu romà 'Il Messaggero', arrenca en Tuscia, una localitat de la diòcesi de Viterbo que duu a gal·la haver estat l'escenari del conclave més llarg de la història: aquell que es va celebrar en 1268, va durar 33 mesos i va encastellar com Papa a Gregorio X. Dos joves d'aquest paratge, ambdós de 25 anys, van acudir fa uns dies al rector de la localitat per a comunicar-li la seva intenció de casar-se desprès de diversos anys de festeig. Feia ja temps que la parella havia decidit casar-se, i el fet que el nuvi sofrís fa un parell de mesos un accident de circulació que li ha deixat immòbil de cintura cap avall no va canviar els seus plans.

Però quan els dos enamorats van plantejar la qüestió al capellà de Tuscia no van rebre cap càlida enhorabona, sinó nombroses i evidents mostres de suspicàcia. El rector els va venir a dir que no sabien on s'estaven ficant i els va exigir una declaració que eren conscients dels riscos i dificultats als quals s'enfrontaven.

La cosa no els va fer molta gràcia als joves nuvis. Però van acceptar posar per escrit la seva ferma convicció de, a pesar de la discapacitat del futur marit, es creien capaços de superar les adversitats que els podria oferir el futur. El diligent rector de Tuscia va ficar el document en un sobre i l'hi va enviar al seu superior, el bisbe de Viterbo. I aquest no va tenir dubte: va dictaminar que les noces no es podia celebrar, per allò que no estava clara la capacitat de procreació del nuvi.

Els dos xavals s'han casat igualment: ho van fer el dissabte passat pel civil a Roma. Però és molt possible que l'Església hagi perdut a dos fidels.

El Mundo. Irene Hdez. Velasco. 8 de junio de 2008.