Arxiu del blog

dijous, 14 de juny del 2012

La noblesa espanyola continua tirant de l'orgull nacional.

Durant la història d'Espanya hem pogut apreciar una constant que es repeteix sistemàticament al llarg dels segles. Queda lluny aquell imperi on mai es ponia el sol i en el qual els "hidalgos" castellans intentaven rivalitzar amb la noblesa centreeuropea. La referència la podem obtenir en un dels autors més cobejats de la literatura espanyola, com és Miguel de Cervantes. Cervantes ja ens descriu a un Quixot arruïnat, però no obstant això orgullós de la seva classe social i que amb el temps va derivant en una demència que el dibuixa com una caricatura del que va ser.

Doncs bé, avui més que mai té sentit observar la descripció que Cervantes ens fa d'Alonso Quijano (Don Quixot), per fer un paral•lelisme amb la situació en què es troben els nostres polítics castellans. Quan unes hores després que la Unió Europea acceptés donar un crèdit de 100.000 milions d'euros a l'estat espanyol perquè rescatés seu sistema bancari, sortia el nostre Quixot de torn (en aquest cas Mariano Rajoy) a treure pit i dient-li a tothom que a ell no l’havia pressionat ningú, sinó que havia estat ell el que havia pressionat a Europa.

La venda del rescat com una espècie de victòria, les declaracions sobre que va ser Espanya qui va pressionar a Europa per obtenir els ajuts, la laxitud de les suposades condicions del rescat, fins i tot el fet que Mariano Rajoy se n'anés a veure l'Eurocopa donant la sensació de tenir-ho tot lligat, no ha fet més que fer emprenyar a mitja Europa.

I al meu entendre tenen motius sobrats per emprenyar-se: D'una banda en castellà hi ha una dita que diu "es de bien nacidos ser agradecido" i precisament quan ha hagut de arrossegar-se a les faldilles de la Merkel per implorar-li ajuda per sortir del atzucac financer en què ens trobem.

D'altra banda cal ser humil i respectuós amb els altres (que prengui exemple del Guardiola). Sobretot quan països com Grècia, Portugal o Irlanda estan en situacions d'intervenció molt més dures que les d'Espanya. Evidentment aquests països rescatats s'han afanyat a exigir que se'ls doni el mateix tracte que s'ha donat al rescat del govern espanyol.

Evidentment Espanya ha posat a tota l'eurozona en una situació complicada, enmig de la incertesa per la crisi política grega, amb els països creditors (encapçalats per l’Alemanya i els seus satèl•lits, Finlàndia, Àustria i Holanda) exigint duresa en la condicionalitat del salvavides a la banca espanyola per evitar que els altres rescatats sol·licitin el mateix.

L'economia espanyola i la seva banca és presa d'errors del passat, per la permissivitat dels Governs del Partit Popular i del Partit Socialista respecte a la bombolla immobiliària. Tampoc podem oblidar la vinculació que hi ha dels problemes econòmics actuals, amb la deficient supervisió del sistema financer espanyol i amb les recents reformes bancàries, que van optar per la pitjor solució: fusions com la de Bankia, les caixes gallegues o les catalanes.

Aquest orgull de "Hidalgo" espanyol arruïnat, va portar al seu dia a Rodríguez Zapatero a negar per activa i per passiva la pronunciació de la paraula CRISI. Ara Mariano Rajoy segueixen la mateixa línia ridícula de negar que estem intervinguts i es nega a acceptar la paraula RESCAT. Realment cada vegada estem donant grans arguments als europeus per creure que Àfrica comença als Pirineus.

diumenge, 10 de juny del 2012

S.O.S: l'orgull espanyol a la deriva.

Finalment ha passat el que havia de succeir. Espanya ha estat rescatada i ha evidenciat davant l'opinió pública internacional, que continua sent una monarquia bananera, dirigida per una oligarquia mesetària acostumada a normalitzar els excessos realitzats amb diners públics.

 Hi ha una dita que diu "la merda sempre acaba surant". I, exactament, això és el que ha succeït amb el joc d'interessos econòmics que s'han mogut des de les elits financeres espanyoles.

El govern que dirigeix Mariano Rajoy ha culminat un conjunt de despropòsits iniciat fa tres anys per Rodríguez Zapatero. Si haguéssim de fer una competició per valorar qui és més inepte per a la gestió pública, els socialistes o els populars, tindríem moltes dificultats per veure qui és el menys dolent.

Fa escassament unes setmanes, va saltar la primícia que Rodrigo Rato deixava la presidència de Bankia per facilitar la seva recapitalització. Aquesta notícia va generar molta inseguretat entre les classes mitjanes que tenien els seus estalvis en aquest banc. Als pocs dies intervenia fins al cap de l'oposició, l'inefable Rubalcaba, per dir que ell també tenia els seus estalvis a Bankia i que estava molt tranquil. Doncs bé, l'endemà de ficar la pota el Ruvalcaba, es feia pública la notícia que Bankia necessitava 24.000 milions d'euros per subsistir.

El Banc d'Espanya i el Govern espanyol van mentir davant la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional durant els dos últims anys. Intentant amagar els interessos i les misèries del capital castellà, ajudat per especuladors internacionals, que estaven acostumats a fer negocis bruts amb les obres públiques i la gestió de les entitats financeres.

 L'estat espanyol, a través dels seus governs, ha passat en poc menys de quatre anys de proclamar a Nova York que la banca espanyola era la més sòlida del món, a demanar ajuda als nostres socis europeus. Crec que aquesta forma de governar, tan poc rigorosa, ha portat a Espanya ha estar en el punt de mira de qualsevol govern mínimament seriós.

Europa continua veient Espanya com el país més desenvolupat d'Àfrica. Un país en què el seu Cap d'Estat se’n va a caçar elefants en plena crisi econòmica. Un país en què els alts càrrecs de la banca, abandonen les seves entitats amb indemnitzacions milionàries, sense que ningú els demani responsabilitats. Un país on la classe política està atrapada pels tentacles de les antigues caixes d'estalvis i no poden exigir responsabilitats als seus gestors, perquè ells mateixos han viscut molts anys del mateix engany.

Ara el Govern s'ha hagut d'empassar aquest orgull quixotesc, que ha pretès fer-se el mil homes davant d’Europa, i desinflar el pit ajupint el cap. La missió que té ara el govern és la de que aquests 100.000 milions d'euros arribin directament als ciutadans, per impulsar projectes empresarials, per mantenir els actuals models d'empresa i per fer que la màquina de l'economia comenci a funcionar.

Sincerament, tinc molt poques esperances que en un país on la política està, tan descaradament, al servei del gran capital espanyol, utilitzant sempre que ho necessita el poder judicial com a eina per adaptar la realitat política i econòmica als mateixos interessos que es gestionen des de la llotja del Santiago Bernabéu.

 Probablement hauria preferit una intervenció total de l'Estat espanyol, que com a mínim hauria garantit que els criteris d'inversió en els pressupostos d'aquest any, haguessin estat més objectius i centrats en facilitar el creixement econòmic dels comunitats de l'eix mediterrani, tal i com demana Europa.

El fotut de tot això és que aquests 100.000 milions, els acabarem assumint tots els ciutadans i els haurem pagat la festa a aquesta colla de xoriços encoberta pel govern central.

dissabte, 2 de juny del 2012

Quina imatge tenen els europeus d'Espanya?

Espanya s'està convertint en un referent internacional sobre corrupció, gestió pública barroera i enganys en la gestió bancària. La imatge internacional d'Espanya està greument afectada per la incompetència de les nostres estructures democràtiques i per la ineptitud d'un Cap de l'Estat, que posen en evidència la nul•litat de la corona com a organització de l'estat.

Només els principis ètics i les conviccions democràtiques ens poden immunitzar contra aquesta plaga de gestors mediocres i de líders ineptes. Les societats tolerants amb un alt índex de corrupció llisquen perillosament cap al descrèdit internacional. L'honestedat i la transparència en el maneig de la cosa pública han de ser els valors sobre els que es construeixin les estructures d'estat.

No n’hem tingut prou amb capítols tan denigrants: com veure com el gendre del cap de l'Estat es lucrava il·legalment a tort i a dret, com el mateix rei feia ostentació en una cacera quan a la ciutadania se li exigeixen esforços duríssims, quan el mateix president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial dilapida els fons públics en hotels de luxe a Marbella, quan Caja Madrid com una de les principals caixes d'estalvis d'Espanya acaba de forma vergonyosa amb el cas Bankia necessitant més de 23.000 milions d'euros per refinançar-se. Com volem que ens vegin els europeus? Crec que la resposta és ben senzilla. Ens veuen com un país de corruptes, de ineptes, d'aprofitats que volen viure sense fotre brot a costelles d'Europa.

 Probablement a Espanya tinguin molt interioritzada la corrupció i es consideren els fons públics com un patrimoni que es pot gastar indegudament i sense retre comptes a ningú. Que es pot disposar dels diners públics sense miraments sense admetre crítiques ni limitacions a la seva omnipotència.

Com a ciutadà tinc una amarga sensació d'indefensió en veure personatges com el senyor Carlos Divar, president del Tribunal Suprem i del Consell General del poder judicial, que representa que hauria de ser el súmmum de l'honestedat com a màxim representant de la judicatura espanyola. Em sento defraudat i indefens davant d'una interpretació del sistema legal que sempre acaba afavorint als mateixos. Com volen que cregui en una justícia que el que l'aplica ja és injust? Com a ciutadà estic estupefacte en veure aquest espectacle de prestidigitació interpretativa de les normes penals.

Des d'Europa ens veuen a Espanya com un circ perpetu. I des de Madrid es viu aliè a la gran distància que existeix entre l'ètica de la societat civil i el comportament indigne dels nostres representants polítics, judicials i econòmics que amenacen de trencar la cohesió necessària entre els ciutadans i l'Estat. Al meu entendre, només veuran a Espanya com un país decent quan els representants de les seves institucions es comportin d'una forma decent.

Tal com va dir el psicòleg francès Gustave Le Bon, "L'anarquia es a tot arreu quan la responsabilitat no hi es en lloc". I sembla que com la responsabilitat a Espanya brilla per la seva absència, la que està el control del destí del propi país és l'anarquia.