Finalment ha passat el que havia de succeir. Espanya ha estat rescatada i ha evidenciat davant l'opinió pública internacional, que continua sent una monarquia bananera, dirigida per una oligarquia mesetària acostumada a normalitzar els excessos realitzats amb diners públics.Hi ha una dita que diu "la merda sempre acaba surant". I, exactament, això és el que ha succeït amb el joc d'interessos econòmics que s'han mogut des de les elits financeres espanyoles.
El govern que dirigeix Mariano Rajoy ha culminat un conjunt de despropòsits iniciat fa tres anys per Rodríguez Zapatero. Si haguéssim de fer una competició per valorar qui és més inepte per a la gestió pública, els socialistes o els populars, tindríem moltes dificultats per veure qui és el menys dolent.
Fa escassament unes setmanes, va saltar la primícia que Rodrigo Rato deixava la presidència de Bankia per facilitar la seva recapitalització. Aquesta notícia va generar molta inseguretat entre les classes mitjanes que tenien els seus estalvis en aquest banc. Als pocs dies intervenia fins al cap de l'oposició, l'inefable Rubalcaba, per dir que ell també tenia els seus estalvis a Bankia i que estava molt tranquil. Doncs bé, l'endemà de ficar la pota el Ruvalcaba, es feia pública la notícia que Bankia necessitava 24.000 milions d'euros per subsistir.
El Banc d'Espanya i el Govern espanyol van mentir davant la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional durant els dos últims anys. Intentant amagar els interessos i les misèries del capital castellà, ajudat per especuladors internacionals, que estaven acostumats a fer negocis bruts amb les obres públiques i la gestió de les entitats financeres.
L'estat espanyol, a través dels seus governs, ha passat en poc menys de quatre anys de proclamar a Nova York que la banca espanyola era la més sòlida del món, a demanar ajuda als nostres socis europeus. Crec que aquesta forma de governar, tan poc rigorosa, ha portat a Espanya ha estar en el punt de mira de qualsevol govern mínimament seriós.
Europa continua veient Espanya com el país més desenvolupat d'Àfrica. Un país en què el seu Cap d'Estat se’n va a caçar elefants en plena crisi econòmica. Un país en què els alts càrrecs de la banca, abandonen les seves entitats amb indemnitzacions milionàries, sense que ningú els demani responsabilitats. Un país on la classe política està atrapada pels tentacles de les antigues caixes d'estalvis i no poden exigir responsabilitats als seus gestors, perquè ells mateixos han viscut molts anys del mateix engany.
Ara el Govern s'ha hagut d'empassar aquest orgull quixotesc, que ha pretès fer-se el mil homes davant d’Europa, i desinflar el pit ajupint el cap. La missió que té ara el govern és la de que aquests 100.000 milions d'euros arribin directament als ciutadans, per impulsar projectes empresarials, per mantenir els actuals models d'empresa i per fer que la màquina de l'economia comenci a funcionar.
Sincerament, tinc molt poques esperances que en un país on la política està, tan descaradament, al servei del gran capital espanyol, utilitzant sempre que ho necessita el poder judicial com a eina per adaptar la realitat política i econòmica als mateixos interessos que es gestionen des de la llotja del Santiago Bernabéu.
Probablement hauria preferit una intervenció total de l'Estat espanyol, que com a mínim hauria garantit que els criteris d'inversió en els pressupostos d'aquest any, haguessin estat més objectius i centrats en facilitar el creixement econòmic dels comunitats de l'eix mediterrani, tal i com demana Europa.
El fotut de tot això és que aquests 100.000 milions, els acabarem assumint tots els ciutadans i els haurem pagat la festa a aquesta colla de xoriços encoberta pel govern central.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada