Arxiu del blog

dissabte, 5 de maig del 2012

La crisi com a eina d'adoctrinament.

En els últims tres anys ens hem convertit en autèntics experts en macroeconomia i en economia de subsistència. Ens han bombardejat fins a límits insuportables amb la possibilitat d'un col·lapse financer, que acabaria amb el que havíem entès fins llavors com "estat del benestar".

Els propis ciutadans alemanys -als que tant envegem- han estat els primers a provar la seva pròpia medicina i, ja en el seu moment, es van creure que si no renunciaven a molts dels recursos socials que gaudien, acabarien perdent tot el que fins llavors havien aconseguit. Doncs bé, només necessitem parlar amb qualsevol ciutadà alemany de classe mitjana, per poder veure que estan molt lluny de defensar les tesis econòmiques que defensa la seva cancellera la senyora Merkel. Molts d'ells han vist que tots aquests ajustaments econòmics, s'han fet a força de retallar drets als ciutadans i ciutadanes, sense exigir el mateix nivell de compromís a les classes més adinerades. Total que el miracle alemany l'han pagat les classes mitjanes i els teixits socials més febles.

Per això, veient aquest exemple "d'èxit" que ens han demostrat els nostres veïns alemanys, Europa sencera va donar un gir a la dreta en la gestió i aplicació de mesures de cohesió social. Anglaterra va escombrar als laboristes, instal•lant al govern una coalició de centredreta encapçalada per David Cameron, que va veure en l'exemple alemany el camí a seguir. A França, Nicolas Sarkozy va aprofitar també la conjuntura per treballar durament en el mantenir dels privilegis dels estrats més rics de la societat francesa, responsabilitzant també a les classes mitjanes i treballadores.

Espanya, que com sempre fa les coses malament i tard, ja es va posar en evidència el 2008 quan Rodríguez Zapatero treia pit, dient que la nostra economia ja havia superat la italiana i estava a punt fer el mateix amb la francesa. Posicionament que va suposar la riota de tota la via làctia.

 Per tot això, a Espanya ja ens hem començat a creure que, no només som pobres, sinó que a més mereixem un martiri per haver-nos cregut que érem rics. Això és el que ens va anunciar el president del govern del Partit Popular quan ens va dir que cada divendres, després de la reunió del Consell de ministres, s'anunciarien les mesures que s'anirien prenent per anar retallant els drets socials. Convertint tots els divendres a "divendres de dolor", arribant a convèncer-nos de la demonització del dèficit públic.

Aquesta demonització se sustenta en un gran contrasentit, a l'apostar per un sistema fiscal regressiu que penalitza les rendes del treball per sobre de les del gran capital, a la permissivitat davant l'evasió i el frau fiscals, al finançament d'institucions amb un alt nivell de poder fàctic, com l'Església Catòlica i l'Exèrcit. Al meu entendre aquest malbaratament en inversions ruïnoses, tanca un doble interès. En primer lloc, que l'Estat estigui cada vegada més incapacitat per a proporcionar a l'economia el capital social necessari en infraestructures, serveis públics com l'educació i la sanitat, i serveis socials i, d'aquesta manera, sembrar el camí per a les privatitzacions. I en segon lloc, que l'Estat disposi d'uns comptes prou sanejats per respondre als requeriments del capital financer, més interessat en que el deute públic afavoreixi les pràctiques especulatives que a garantir la satisfacció de les necessitats socials, presents i futures.

Personalment crec que aquesta estratègia constitueix una forma de violència institucional. Sobretot si tenim en compte que ens movem en una conjuntura econòmica marcada per una recessió que es calcula que generarà 630.000 aturats més durant 2012, amb un atur de llarga durada del 40% en relació a l'atur total, amb 1,7 milions de desocupats sense cap tipus d'ingrés públic, amb el 50% dels joves menors de 25 anys sense accés a la feina, aquest ajust, que penalitza la qualitat de vida de la majoria de la ciutadania i salvaguarda les fortunes dels poders econòmics i financers , constitueix una veritable agressió a drets bàsics de la ciutadania i posa en evidència l'interès per aprimar l'Estat en benefici del capital financer. Encara que això augmenti la bretxa social fins a límits que poden arribar a ratllar el conflicte social.

Per això crec que ens hem d’auto convèncer que una altra forma de sortir de la crisi és possible, repartint les responsabilitats amb molta més equitat i no prenent mesures com: l'eliminació de l'impost de successions que va fer CiU quan tot just feia un mes que governava, indultant a delinqüents com els evasors fiscals com ha fet el govern del Partit Popular, o prioritzant inversions en infraestructures amb un únic criteri polític com l'AVE a Galícia i oblidant el corredor mediterrani per a trasllat de mercaderies.

Necessitem tenir governs que siguin creïbles. Governs que posin a la ciutadania per sobre del servilisme als "mercats". Però també necessitem oposicions que siguin constructives i que aportin a l'estat criteris de gestió que prioritzin el bé comú, no solucions demagògiques fetes en clau d'estratègia partidista.

dissabte, 28 d’abril del 2012

Espanya no genera confiança.

Cada dia despertem amb una notícia que evidencia la desconfiança que Espanya transmet a l'economia internacional. Els indicadors de l'economia espanyola mostren signes alarmants empitjorament, deixant ben palès que les mesures preses per Brussel·les i que el govern del Partit Popular està executant dia rere dia, no tenen l'efecte de generar confiança.

La prima de risc ha tornat a pujar fins als 437 punts i arribant fins al 6% de diferencial amb el bo alemany, encenent les alarmes d'intervenció; l'Ibex 35 va tornar a desplomar-se. La caiguda més acusada a Europa és la de l'índex espanyol, enfonsat sobretot per la desconfiança en els bancs.

Amb aquest panorama econòmic, crec que el Govern està obligat, per responsabilitat, a preguntar si cal obrir-se a noves opcions de política econòmica. Ara ja no és l'objectiu de dèficit l'enemic a batre, perquè sigui un compromís adquirit amb la Unió Europea. Ara el problema és que la política econòmica vigent, basada només en retallades continues en la despesa pública, no només està danyant aspectes essencials del benestar (sanitat, educació o exclusió social) sense que l'Estat obtingui com a contrapartida una retribució de les inversors en forma de més solvència que millori les condicions de les despeses financeres a curt termini. Sinó que el que es detecta és una retirada intensiva de la inversió estrangera i un augment de les necessitats socials, amb el consegüent augment de la necessitat de despesa en aquesta partida.

Davant tot aquest panorama, el Fons Monetari Internacional ha tornat a assenyalar que el sistema bancari espanyol necessita recapitalitzar-se per garantir la seva solvència. Assenyalant d'una forma implícita, però sense anomenar-lo, el fiasco financer de l'actual Bankia o el que és el mateix l'antiga "Caja Madrid" que presideix l'exministre del Partit Popular, Rodrigo Rato.

Sembla que el govern de Rajoy continua intentant fer-nos comprendre els esforços que hem de fer en educació, sanitat i prestacions socials, per acostar-nos als objectius de dèficit i així evitar ser intervinguts per Europa (si ja no ho estem). Amb aquest plantejament de retallar acord amb la ideologia liberal d'un Partit Popular que governa d'esquena a la gent del carrer, i que en canvi governa defensant i preservant els interessos d'unes classes benestants amb interessos econòmics barrejats amb la política, només arribarem a augmentar la fractura social al nostre país.

Per aquest motiu és molt difícil de convèncer que és molt més útil que es facin retallades en l'atenció sanitària o en la qualitat del nostre sistema educatiu, quan veiem que no hi ha cap retallada en la prioritat de portar l'AVE a Galícia o, com veurem pròximament, a tornar a injectar diners públics per salvar l'economia de "Caja Madrid", que s'ha guanyat a pols la situació que està vivint per culpa de la mala gestió dels seus dirigents. Veurem com el Partit Popular posa els diners necessaris per salvar el seu amic Rodrigo Rato i en canvi no tenen el més mínim pudor a pujar l'IVA, i així fer que les classes mitjanes i treballadores carreguin amb les conseqüències de la ineptitud en la gestió.

Però personalment crec que el factor més important, és que la confiança dels inversors estrangers no es guanya només amb el compliment dels objectius de dèficit. Els mercats compren estabilitat més creixement, és a dir, ajustaments més expectatives de millora econòmica i de creació d'ocupació. Per tant, crec que conjuntament a la tàctica de contenció del dèficit, el Govern ha d'oferir als inversors una estratègia de creixement. Aquesta és la consideració encertada de política econòmica, no cal obcecar-se en la idea errònia que les retallades són reformes i, per tant, crearan ocupació.

Per això entenc que els nostres mandataris haurien de tenir present "els contribuents som unes persones que treballem per al Govern però sense haver fet les oposicions a funcionari".

diumenge, 22 d’abril del 2012

En nom de la crisi.

Acabem de tancar una setmana bastant mogudeta, després de l'espectacle "Reial" que s'ha convertit en la riota del món occidental i de l'evidència que Espanya no pinta res en l'escenari internacional, ja que qualsevol país s'atreveix a nacionalitzar-li una de les seves principals multinacionals.

Aquest escenari vergonyant a nivell polític i econòmic internacional, necessitava una traca final que evidenciés, si encara quedava algun dubte, que aquest és un país de pandereta. Aquesta traca final l'ha donat el govern d’Espanya presentant uns pressupostos generals que improvisen mesures de retallada pressupostària, sense cap lògica d'inversió.

En aquests pressupostos el govern central ha retallat 260 milions d'euros per a la inversió en polítiques actives d'ocupació a Catalunya. En aquesta retallada s'inclouen les partides dedicades a atendre els col•lectius en risc d'exclusió social. Doncs bé, aquesta mesura suposa un 50% de retallada en els projectes dedicats als Serveis d'Integració Laboral, especialitzats en incloure en el mercat laboral a persones amb discapacitat.

Per si això fos poc, el govern de la Generalitat ha llançat l'amenaça que a més de la retallada del 50%, només validarà els projectes a partir de la data en que emeti la resolució i retirarà l'efecte de retroactivitat a la data d'u de gener d'aquest any. Això suposa que a més de reduir en un 50% l'equip de professionals dedicats a la intermediació laboral d'aquest col•lectiu, les entitats que gestionen els serveis perdran els diners avançats des de la data del 1 de gener d'aquest any, fins a la data en què es produeixi la resolució, que està prevista sobre el mes de juny.

 Aquesta mesura suposa la fallida tècnica d'aquestes entitats. Suposa que els 92 professionals que treballen en tots els Serveis d'Integració Laboral a Catalunya, hauran de reduir-se a 45 i les entitats gestores hauran d'acumular una pèrdua directa en el seu pressupost, la bestreta des del dia 1 de gener, fins a la data en què surti la resolució . Això suposa al voltant de 1,2 milions d'euros que totes aquestes entitats ja han pagat i no podran recuperar perquè els governs d'Espanya i Catalunya han canviat les regles de joc a mig partit.

Si es redueix la inversió en les polítiques que afavoreixen l'accés al treball, la conseqüència lògica d'aquesta mesura serà un augment de les persones, a les que els hi serà molt més difícil tornar a treballar. Amb la qual cosa s'augmentarà el volum del cost social per a l'administració i en conseqüència un augment directe de despesa.

 Alemanya i els governs conservadors d'Europa estan desmuntant un estat del benestar que ha estat fins ara, el valor que exhibíem orgullosos i que ens diferenciava dels nous països emergents com la Xina, l'índia o el Brasil.

Estem davant un canvi d'època. L'era del radicalisme del mercat i del neoliberalisme està arribant al final. Els seus defensors han predicat que només la llibertat dels mercats possibilitaria el progrés de la societat. Aquesta va ser la doctrina dominant durant 30 anys, en la política i en l'anomenada ciència econòmica. Tot això s'ha ensorrat amb estrèpit amb la crisi financera del 2009. Els mercats liberalitzats i desregulats no han treballat de forma eficient. Encara que tampoc han ajudat les retallades enunciades per l'actual Govern, amb independència dels seus efectes depressius a curt termini, van també en la línia de compliment dels compromisos comunitaris. Sense que el Govern espanyol hagi d’inhibir-se de les seves responsabilitats, aquesta és l'hora d'Europa, d'institucions com el Banc Central Europeu i de polítiques destinades a evitar que una economia amb menor deute públic que la mitjana de les europees acabi sacrificada per uns mercats que acusen més les mancances institucionals de la Unió Europea i de l'eurozona que la insolvència pública espanyola.