Els nostres polítics estan tècnicament preparats per prendre decisions complexes?

Aquesta és la pregunta que em faig quan analitzo la situació econòmica en què estem i els criteris que s'han tingut en compte per prendre decisions que suposaven inversions multimilionàries. I això no ho dic ara que estem en plena crisi econòmica, amb un índex d'atur desbocat i unes perspectives de futur, a curt termini, molt negres. Això ja m’ho plantejava molt abans.

El fons de la qüestió ve de molt més enrere, de quan a Europa començaven a parlar de crisi i aquí, tant govern com oposició, encara fèiem cants de cigala com si això no anés amb nosaltres.

Davant aquesta situació, el primer que em plantejo és quin és el camí que un polític ha de seguir per ascendir a quotes de poder on hagi de prendre decisions transcendentals per al país. Analitzant-ho, el primer que veig és que tots els partits polítics confeccionen les seves llistes amb militants "de confiança" per als seus interessos. L'única condició que es valora és la capacitat de sotmetre’s a la voluntat de l'aparell del partit. No s’utilitzen estratègies de captació de talents com fa l'empresa privada. Probablement perquè les persones amb talent poden arribar a ser incòmodes en la gestió dels interessos de partit. Això suposaria trencar la primera premissa que ha de tenir un bon partit polític, que no és altra que "les persones amb talent pensen per si soles i això mateix les fa perilloses".

Per tant, assumint que els nostres dirigents polítics no són una selecció de les persones amb més aptituds del partit per desenvolupar la funció que els encomanem, els resultats que obtenim són justament els esperats: ineficàcia de la gestió, ineficiència en la inversió de recursos i paralització del projecte nacional de país.

És just en aquest punt quan apareixen aquest tipus de polítics amb estratègies a curt termini, en les que l'únic interès és passar la revàlida de les pròximes eleccions. Independentment de la planificació d'un projecte polític, ja sigui: un projecte de país, un projecte de municipi o un projecte de barri. Inverteixen en aquest tipus de projectes que meriten beneficis a curt termini i el que menys importa és si aquests projectes són necessaris i possibles ara.

Aquest tipus d'actuacions polítiques no entén de colors i lamentablement s'estén per totes les regions i municipis del nostre país. Només hem de fer una ullada i veurem aeroports acabats i tancats (com a Ciutat real o Castelló), aeroports deficitaris funcionant a base de subvencions públiques (com el de Lleida), línies de tren d'alta velocitat com la de Toledo a Albacete tancades per manca de clients. En canvi altres inversions que estan avalades per la Unió Europea i les autonomies mediterrànies com el Corredor Ferroviari mediterrani, la comunicació de l'alta velocitat amb França o l'autovia ràpida per creuar els Pirineus per la Vall d'Aran, continuen sent projectes pendents de realitzar.

Per a mi són evidents la degradació i pèrdua de dignitat dels polítics i com a conseqüència la disminució de confiança cap a ells dels ciutadans. Les raons són de tots conegudes ja que estem farts d'escoltar notícies de processos judicials a polítics i membres de la casa reial, que han utilitzat el poder per satisfer interessos que no són generals.

Per això em qüestiono la necessitat d'exigir responsabilitats legals a polítics que hagin fet inversions temeràries, contràries als interessos generals de la població. Crec que és del tot necessària una proposta de Llei de Responsabilitat Política per tractar de fer efectiva que la sobirania sigui del poble. Circumscriure la participació política a votar un cop cada 4 anys avui és clarament insuficient.
Cal crear mecanismes directes d'informació i de participació freqüents, amb els que puguem elevar propostes i controlar el poder polític. Cal implementar noves formes democràtiques adequades al moment històric.

En síntesi, la llei ha de tractar d'augmentar la participació dels electors en la vida política amb formes de democràcia directa. És necessari crear una relació contínua entre elector i elegit permetent, en casos extrems d'incompetència o irresponsabilitat política, la substitució del polític abans d'acabar la legislatura.

Potser d'aquesta manera podríem acabar amb un món on els rics parlen d'austeritat, la monarquia parla de justícia i l'Església parla de sexualitat, mentre la resta de la humanitat està en silenci.

El País Valencià fa un canvi de rumb.

Portem gairebé una dècada en que la política del País Valencià ha viscut de radicalitzar alguns posicionaments. D'una banda hem tingut un anticatalanisme visceral i per un altre un afany faraònic de construcció de grans mega estructures, o esdeveniments de gran repercussió mediàtica.

Aquesta forma de viure que Francisco Camps va posar de moda durant tot el període en què va ser President de la Generalitat Valenciana, ha aconseguit un gran rèdit electoral, a curt termini, donant-li la majoria absoluta en les últimes eleccions autonòmiques, però ha suposat també una hipoteca per als propers 15 anys amb el deute acumulat i la desconfiança que ha generat en els "mercats" internacionals.

La sortida forçada de Francisco Camps del govern de la Generalitat Valenciana ha iniciat una guerra civil al Partit Popular Valencià. Ja s'han alçat veus d'alguns dirigents populars valencians pronosticant "tempestes severes" en les pròximes setmanes. Em sembla del tot evident la influència de la vella guàrdia, amb "la mà llarga d'Eduardo Zaplana en tot el que passarà en el futur més immediat. Sembla que Rajoy no està per guardar el cul de ningú que el tingui brut i en aquest cas Camps sembla que el té ple de merda.

El nou president Alberto Fabra treballa a marxes forçades per guanyar-se el respecte i l'afecte dels seus companys valencians. No ho tindrà fàcil. Primer ha d'aconseguir evitar que es produeixin desercions en l'executiu que presideix. Més d'un conseller té ganes de tirar endavant i deixar-li el camí lliure. Tothom al PP de València té clar que Fabra, pot trigar més o menys, però voldrà fer un equip seu, que per la meva part crec que és el més lògic i el que faria qualsevol persona sensata. Una vegada que un accedeix a un lloc de responsabilitat, mana, i si mana, fa el seu equip.

El govern valencià, amb Camps al capdavant, va construir unes grans infraestructures per acollir la sortida de la Copa Amèrica, que després no han servit per a res. També va organitzar la primera visita de l'actual Papa a Espanya, amb un pressupost desbocat. Una altra de les grans inversions faraòniques és l'organització del Gran Premi Mundial de Fórmula 1, en un circuit urbà que ha necessitat una inversió astronòmica i que a sobre requereix una despesa anual de muntatge i desmuntatge. En qualsevol cas han tingut el patrocini de Gürtel per finançar totes aquestes al·lucinacions i de pas finançar "alguna cosa més".

Amb tot aquest plantejament el nou president Alberto Fabra, haurà de reconduir el rumb de la nau i oblidar-se d'aquests grans dispendis econòmics, que han caracteritzat el populisme del govern de Francisco Camps. Aquest tipus de gestió, tant econòmica com política, del tot irresponsable i que té com a únic objectiu la pervivència en el poder.

En qualsevol cas, el que sí que és evident, és que el canvi de Camps per Alberto Fabra, ha suposat un punt d'inflexió en la política anticatalanista que de forma malaltissa havia desenvolupat Francisco Camps. Els primers senyals que ha donat Alberto Fabra és d'acostament a unes postures més racionals i de col·laboració entre el País Valencià i Catalunya, que comparteixen molts més interessos tan econòmics, com culturals i polítics dels que la vella guàrdia del Partit Popular Valencià ha volgut fer creure.

Amb el canvi d'any la foscor del túnel continua.

Aquesta és la situació en què ens trobem a hores d’ara. Acabem un any en què la ciutadania ha dictat sentència i ha apartat del govern a l'esquerra. La situació de Catalunya és igual de difícil que la de la resta d'Espanya, però si tenim alguna petita avantatge és que ja portem un any de restriccions pressupostàries.

L'Artur Mas s'ha fet un fart cridar als quatre vents, el forat econòmic que va deixar el tripartit, la ciutadania ha cregut en el seu missatge i li ha donat confiança tant que en les eleccions municipals (arrasant en les principals ciutats excepte Lleida), com en les eleccions generals guanyant per primera vegada en la història als socialistes catalans.

Ara ens queda un dubte, que és el de poder veure el nivell d'agressivitat en els plantejaments econòmics que havia de presentar-nos el Partit Popular, per al proper any Mariano. Doncs bé, al Partit Popular s'han estrenat amb una puntada al cub a la socialdemocràcia. Instaurant impostos escandinaus per una classe mitjana urbana, a la qual s’xtorsiona com a principal motor per sortir de la crisi. Però això si, cal transmetre un missatge positiu, el Partit Popular ha fet un gest de complicitat als jubilats, pensionistes, els aturats als quals se'ls acaba el subsidi i els perceptors del subsidi agrari. També ha demostrat un especial interès per a les rendes sense nòmina a l'hora de tributar, però han omès qualsevol referència a augmentar els impostos a les grans fortunes.

Doncs bé, aquestes mateixes grans fortunes són les que han anat campant al llarg de la transició democràtica al nostre país, sense que cap govern ni del Partit Socialista ni del Partit Popular els hagin gosat tocar, amb tota certesa a causa de la necessitat de finançament dels propis partits polítics. Fins als propis tècnics tributaris catalans, advoquen per un impost de grans fortunes en comptes del "obsolet" de Patrimoni, sobre el qual consideren que no s'ha recuperat de forma correcta. Només s'ha rentat la cara a una decisió presa en calent i que les evidències de l'economia mundial s'han encarregat de posar al seu lloc. En qualsevol cas, l'impost sobre les grans fortunes que prepara l'Executiu català no anul·laria el de patrimoni que ha d'aprovar al Congrés dels Diputats, de manera que el Govern mantindria la recaptació dels dos perquè l'estatal afecta tots els ciutadans i el de grans fortunes als que acumulen grans guanys i les mantenen passives.

L'únic que és clar és que l'estratègia econòmica del Partit Popular va enfocada a infringir la màxima pressió fiscal a les classes mitjanes, a través de l'aplicació desmesurada de l'impost sobre el Rendiment de les Persones Físiques (IRPF), que s'establirà en el 52% en bona part d'Espanya. Gravamen màxim del 56% a Catalunya (si tenim en compte el plus autonòmic). L'Espanya de Mariano Rajoy paga com Holanda, la Catalunya d'Artur Mas, com Suècia. Només ens supera Dinamarca amb el 59% segons les dades publicades per l'oficina europea d'estadística (Eurostat).

Haurem de veure si el Rajoy és capaç de treure l'economia espanyola del pou en què està ficada. En principi les eines les té, doncs amb la folgada majoria absoluta que disposa, pot dirigir les estratègies econòmiques que li vingui de gust per acontentar les institucions europees i a aquests ens abstractes anomenats "mercats".

L'únic dubte que em planteja és si podrà tirar endavant tot aquest pastura sense comptar amb Catalunya, que és la principal generadora del PIB espanyol (18,47%, segons dades de l'INE), i duríssim banc de proves del "inici de l'inici" al què es referia la jove vicepresidenta Soraya Sáez de Santamaría.