Aquesta és la pregunta que em faig quan analitzo la situació econòmica en què estem i els criteris que s'han tingut en compte per prendre decisions que suposaven inversions multimilionàries. I això no ho dic ara que estem en plena crisi econòmica, amb un índex d'atur desbocat i unes perspectives de futur, a curt termini, molt negres. Això ja m’ho plantejava molt abans.
El fons de la qüestió ve de molt més enrere, de quan a Europa començaven a parlar de crisi i aquí, tant govern com oposició, encara fèiem cants de cigala com si això no anés amb nosaltres.
Davant aquesta situació, el primer que em plantejo és quin és el camí que un polític ha de seguir per ascendir a quotes de poder on hagi de prendre decisions transcendentals per al país. Analitzant-ho, el primer que veig és que tots els partits polítics confeccionen les seves llistes amb militants "de confiança" per als seus interessos. L'única condició que es valora és la capacitat de sotmetre’s a la voluntat de l'aparell del partit. No s’utilitzen estratègies de captació de talents com fa l'empresa privada. Probablement perquè les persones amb talent poden arribar a ser incòmodes en la gestió dels interessos de partit. Això suposaria trencar la primera premissa que ha de tenir un bon partit polític, que no és altra que "les persones amb talent pensen per si soles i això mateix les fa perilloses".
Per tant, assumint que els nostres dirigents polítics no són una selecció de les persones amb més aptituds del partit per desenvolupar la funció que els encomanem, els resultats que obtenim són justament els esperats: ineficàcia de la gestió, ineficiència en la inversió de recursos i paralització del projecte nacional de país.
És just en aquest punt quan apareixen aquest tipus de polítics amb estratègies a curt termini, en les que l'únic interès és passar la revàlida de les pròximes eleccions. Independentment de la planificació d'un projecte polític, ja sigui: un projecte de país, un projecte de municipi o un projecte de barri. Inverteixen en aquest tipus de projectes que meriten beneficis a curt termini i el que menys importa és si aquests projectes són necessaris i possibles ara.
Aquest tipus d'actuacions polítiques no entén de colors i lamentablement s'estén per totes les regions i municipis del nostre país. Només hem de fer una ullada i veurem aeroports acabats i tancats (com a Ciutat real o Castelló), aeroports deficitaris funcionant a base de subvencions públiques (com el de Lleida), línies de tren d'alta velocitat com la de Toledo a Albacete tancades per manca de clients. En canvi altres inversions que estan avalades per la Unió Europea i les autonomies mediterrànies com el Corredor Ferroviari mediterrani, la comunicació de l'alta velocitat amb França o l'autovia ràpida per creuar els Pirineus per la Vall d'Aran, continuen sent projectes pendents de realitzar.
Per a mi són evidents la degradació i pèrdua de dignitat dels polítics i com a conseqüència la disminució de confiança cap a ells dels ciutadans. Les raons són de tots conegudes ja que estem farts d'escoltar notícies de processos judicials a polítics i membres de la casa reial, que han utilitzat el poder per satisfer interessos que no són generals.
Per això em qüestiono la necessitat d'exigir responsabilitats legals a polítics que hagin fet inversions temeràries, contràries als interessos generals de la població. Crec que és del tot necessària una proposta de Llei de Responsabilitat Política per tractar de fer efectiva que la sobirania sigui del poble. Circumscriure la participació política a votar un cop cada 4 anys avui és clarament insuficient.
Cal crear mecanismes directes d'informació i de participació freqüents, amb els que puguem elevar propostes i controlar el poder polític. Cal implementar noves formes democràtiques adequades al moment històric.
En síntesi, la llei ha de tractar d'augmentar la participació dels electors en la vida política amb formes de democràcia directa. És necessari crear una relació contínua entre elector i elegit permetent, en casos extrems d'incompetència o irresponsabilitat política, la substitució del polític abans d'acabar la legislatura.
Potser d'aquesta manera podríem acabar amb un món on els rics parlen d'austeritat, la monarquia parla de justícia i l'Església parla de sexualitat, mentre la resta de la humanitat està en silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada