Els líders polítics mundials també tenen baixes passions.

Aquesta és la foto que m'ha enviat la Maite Andrés, una instantània recollida en una d'aquestes cimeres internacionals. Realment em confirmen la conclusió a la qual havia arribat que la imatge que ens transmeten els líders polítics, no és altra cosa que l'aplicació del màrqueting en la gestió política.

El que la foto reflexa no és més que una situació concreta que revela la forma que ens comportem les persones (en aquest cas els homes).

En aquest pessebre podem veure com el president de Canadà (Stephen Harper) s'arregla la corbata, conscient que té poques oportunitats d'estar en l'ull de l'huracà mediàtic. En aquest cas aliè als mitjans de comunicació, es prepara per a la posi i alhora xafa amb el peu els papers que se li han caigut a la pobra secretària (1).

Després podem veure a un home segur de si mateix, que es permet dur l'americana mig cordada i ensenyant un tros de corbata per sota (2). Aquest no pot ser altre que el president americà Barack Obama. Es comporta com si la situació no anés amb ell. Potser perquè la seva dona és una tia més alta que ell i que té unes mans que semblen de jugador de pilota basca. Per la qual cosa se'm planteja que si al pobre Barack li passés el mateix que al Clinton, la Michelle Obama li fotria la cara plena de mans al seu marit, amb la qual cosa el tio posa la mirada al capdavant fent-se el llonguis.

Després ja apareixen els presidents llatins, el francès Nicolás Sarkozy i l'italià Silvio Berlusconi. Ambdós tenen la seva mirada posada fixament al cul de la pobra secretària (4) per a observar si des de dalt se li veu el tanga. Ambdós els considero un prototip d'homes masclistes i misogins en més o menys grau. El francès amb més glamur i l'italià més bavós.

Ambdós mandataris són dels que podríem dir de mata baixa, amb el que el francès ha de posar-se unes plataformes tipus Drag Queen (3). Aquest complex és propi d'un petit emperador que s'ha hagut de buscar una parella espectacular per a adornar la seva trista figura.

En canvi l'italià ha optat per passar tantes vegades pel quiròfan com sigui necessari, fins al punt que té la pell de la cara tan estirada i tivant que corre el risc que si riu se li escapi un pet. La seva mirada i el seu somriure lasciu denoten la presència d'un vell verd, dels que conten batalles d'abans de la guerra. Sota els seus peus té un dels papers que recull la secretària (5), probablement amb l'esperança que quan vagi agafar-lo pugui veure-li l'escot.

Al cap i a la fi, en aquest pessebre es reflecteixen les més baixes passions humanes.

La dignitat de Catalunya.

Aquest el títol de l'editorial amb la qual tots els diaris que es fan a Catalunya han sortit avui al carrer. Aquest és un acte sense precedents en la història democràtica del nostre país.

La societat civil i les principals emissores de ràdio capdavanteres amb seu a Catalunya s'han adherit a l'editorial Pro Estatut que dotze diaris catalans publiquen avui sota el títol "La dignitat de Catalunya".

Sembla ser que el redactat ha trobat els seus detractors en els mitjans de comunicació que conformen l’anomenada Brunete mediàtica (El Mundo, ABC, La Razón, COPE), molt aficionats a mesurar amb diferent rasant qualsevol moviment que sorgeixi de Catalunya i que vagi en contra del seu interès d'uniformitzar una Espanya basada en la cultura del toro.

Però també s'ha posicionat, com era d'esperar, el Partit Popular i l'Associació Professional de la Magistratura, que han coincidit a qualificar el text de pressió "intolerable" al Tribunal Constitucional.

És vergonyosa la cara dura amb la que alguns polítics pretenen acusar a la ciutadania catalana de pressionar al Tribunal Constitucional, i en canvi ells exerceixen una pressió molt més radical, bloquejant des de les Corts Espanyoles la renovació dels membres del tribunal que tenen el seu càrrec caducat des de fa més de dos anys. Per a ells, això no és pressionar al Tribunal Constitucional però l'editorial si. Senzillament deplorable!

Aquest gest que han tingut els principals diaris de Catalunya, reflecteix l'opinió per una banda amplíssima de la societat catalana i suposa una acció decidida que ha de fer-nos sentir orgullosos com ciutadans de Catalunya.

Per a mi ha estat una autèntica lliçó de ciutadania, que suposo que els partits polítics amb representació parlamentària hauran consensuat abans, però que ha de ser l'embrió sobre el qual es doni suport a una posició unànime de la classe política catalana.

Prou de complexos i comencem a dir les coses pel seu nom i a defensar d'una forma contundent la nostra dignitat com a catalans.

Catalunya i Espanya: un matrimoni de conveniència.

Que històricament hagi hagut interessos contraposats en la relació entre Catalunya i l’estat espanyol, no és cap novetat. Tampoc ho és que des de Madrid s’enverina a la resta d'Espanya amb la idea del victimisme català i la seva insaciable necessitat de disposar de més autonomia. Per la nostra banda hem venut una imatge d’un nacionalisme català centrat en la barretina i la faixa, donant la sensació que som el melic del món, però només fent un volt per les diferents comunitats espanyoles observes que en altres contrades el més ximple fa rellotges.

Definitivament crec que el matrimoni entre Catalunya i Espanya està perdent el caliu que li quedava. Aquesta és la sensació davant l’aparició de diferents globus sonda que estan sorgint en forma de filtracions als mitjans de comunicació sobre el desmantellament del nucli bàsic del nou Estatut de Catalunya.

Per aquest motiu m’ha semblat idoni l’article signat pel ex conseller del govern del Maragall, Josep Maria Vallés publicat en el dia d’avui a El País.

Sincerament penso que la visió que l’opinió pública espanyola té de Catalunya està molt lluny de ser considerada com a conciliadora. Sembla ser que el treball d’intoxicació política que la Brunete mediàtica ha realitzat, ha donat els seus bons resultats. D’aquesta forma, amb l’argument anticatalà, tant el Partit Popular com el PSOE treuen bons rendiments electorals en determinades comunitats autònomes. Com més radicalitzen el seu discurs contra Catalunya, més augmenten els seus vots tribals.

Però a Catalunya tampoc hem fet les coses d’una forma coherent i intel·ligent. Durant massa anys hem banalitzat el nostre discurs polític prioritzant temes identitàris, per davant de temes estratègics en àmbits com l’economia, l’atenció social o la indústria.

Ara ens tocarà entomar una sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya, totalment polititzada i que només respondrà a qüestions d’estratègia d’Estat respecte al problema català.

Quin tipus d’acatament a la sentència pretenen que tinguem des de Catalunya, quan el propi Tribunal Constitucional té a una bona part dels seus membres amb els períodes de mandat caducats. La sentència que emeti l’alt tribunal serà qüestionada per tots amb motiu de com s’ha portat a terme tot el procés. Si la sentència fos favorable als interessos de Catalunya (i tal com ho pinten és del tot impossible), la qüestionarien els guardians de la nació espanyola, amb la monarquia al capdavant.

Al meu entendre per a l’única cosa que servirà aquesta sentència negativa del Tribunal Constitucional, és per a llevar la màscara als polítics catalans i forçar-los a posicionar se sobre com afrontar el desgreuge produït tant: al Parlament de Catalunya, al Congrés i Senat espanyol i finalment al poble català que ho va aprovar en un referèndum. Crec que l’escenari polític no deixa racons on amagar-se, ara tocarà donar-la cara davant de l’electorat i pot ser que a més d’un li trenquin.