L'espectacle començarà, posint-se els cinturons….

De vegades una grip, et permet ralentir el teu ritme de vida i fer un volt per les diferents opcions d'informació digital que estan a la xarxa.

Llegint mitjans de comunicació de diferents colors i amb una vinculació més o menys directa, amb alguna de les opcions polítiques que es presentaran a les eleccions del proper 9 de març. Observes que els sondejos d'intenció de vot que es publiquen, coincideixen en un punt molt important: que la distància entre els dos partits majoritaris, és prou curta com per a preveure que cap d'ells tindrà opció de govern amb majoria absoluta.

Al meu entendre, aquesta és una bona notícia per als ciutadans, ja que tots els governs (ja sigui el PSOE en temps del Felipe o el PP en temps de l'Aznar) han tingut legislatures nefastes, quan han tingut en les seves mans una majoria absoluta que els ha permès governar amb prepotència.

Que això sigui una bona notícia (almenys al meu entendre), no és garantia que en el desenvolupament dels pactes postelectorals, es trobi una bona relació d'equilibri amb els partits minoritaris.

Bàsicament els partits que aspiren a jugar aquest paper de facilitadors d'una opció de govern, jugaran l'opció de l'espai del centre que actualment està sense un dels aspirants a estar en aquesta zona, amb motiu de la decisió de l'ala dura del PP de desplaçar-se dos passos més ala dreta.

El PSOE en canvi, encara que ha tingut actuacions marcadament progressistes en algunes de les lleis que ha desenvolupat, no s’hi ha desplaçat tant cap a l'esquerra i si que fa marcats esforços per a ocupar la major franja possible de l'espai del centre, o esquerra moderada. Posem l'hi el nom que vulguem. El que si que patirà es el desgast de les incoherències internes que ha tingut al llarg de la legislatura.

Els partits nacionalistes, com sempre, jugaran la basa d'aconseguir una sèrie d'objectius o peces caça, que posaran al seu sac per a dur-los al seu territori.

Estem davant d’unes eleccions que els resultats que s'auguren, crearan una certa incertesa, sent el terreny millor abonat per a què a mesura que avanci la campanya electoral, augmenti la tensió en les relacions personals.

Per tant és necessari advertir que el nombre de despropòsits electorals per minut que escoltarem, establirà records difícils de superar.

Lo Bep.

Qualsevol poder, si no es basa en la unió, és feble.

El principi fonamental sobre el qual se sustenta el sistema democràtic és la separació i independència dels poders legislatiu, executiu i judicial. Aquest hauria de ser la base principal que caracteritzés l'Estat de Dret modern.

El poder legislatiu, ens van ensenyar que havia de ser el qual elaborés sistema lleis amb el qual ens hauríem de regir. Per tant, la seva competència és única i exclusivament la de crear l'ordenament jurídic de la nostra societat.

També van ensenyar-nos que el poder executiu era aquell que s'encarregava gestionar per tant aplicar les lleis creades pel poder legislatiu. Així que és en aquest debat de la gestió directa, en el que ha d’establir-se el debat polític i si cap la lluita entre les diferents opcions del gestionar la nostra societat.

En tercer lloc ens van ensenyar, que el poder judicial era el qual s'encarregava de dirimir la interpretació de les lleis, que el poder legislatiu i l'executiu feien en l'aplicació de les seves funcions. En teoria el poder judicial ha de limitar-se a interpretar la llei, però sembla ser que això no és exactament així, quan els partits majoritaris (amb opcions de poder, o sigui de tocar cuixa) intenten col·locar a jutges afins a la seva ideologia, com a membres del Consell General del Poder Judicial.

Entenc que aquest plantejament de control judicial sobre el funcionament polític i l'organització de l'estat, està posant en mans de quatre persones (totes elles assalariades pel propi estat i al servei del nacionalisme espanyol) l'autèntic poder de decisió a Espanya. En resum que ens estan governant una colla de treballadors de la nostra organització, que haurien d'estar al nostre servei.

Creuen realment que acabaran amb el nacionalisme basc o el català utilitzant el poder judicial com element de coacció? Personalment crec que no. De res els servirà el fet de:

• Il·legalitzar els partits abertzales a Euskadi.
• Desnaturalitzar l'estatut aprovat pel parlament de Catalunya en el 2006 (utilitzant el Tribunal Constitucional).
• Posar traves per a evitar el referèndum sobre el dret d'autodeterminació del poble català.

Així no contribuiran a construir un estat espanyol en el qual cada comunitat s’hi senti identificada. És només qüestió de temps que la nostra societat maduri i admeti que no només estem a Espanya, també i sobretot estem a Europa.

El poble català no es resignarà a perdre la seva dignitat, ens estan abocant a prendre la decisió de constituir Catalunya en Estat independent integrat en la Unió Europea en ús dret d'autodeterminació, reconegut per les Nacions Unides per a tots els pobles en aplicació del principi democràtic.

La unió és la clau que ha d’unir als pobles, per tant, qualsevol poder que no es basi en ella, sempre serà feble.

Lo Bep.

Joan Capri, l'humor del poble i una intel·ligència finíssima.

Vaig tenir una gran sorpresa quan vaig descobrir que el circuit català de RTVE recuperava la figura de Joan Capri en El doctor Caparrós, que va ser una de les comèdies més populars en els anys setanta i que va potenciar l'audiència del català en televisió.

Lamentablement, l'actor teatral queda oblidat i només viu en la memòria dels qui van assistir a les seves representacions; i una vegada hagi mort l'últim dels seus espectadors encara amb vida, el seu record s'esborrarà del tot; serà un nom que no significarà res per a ningú. Clar que ens queden els seus monòlegs, que vàren esser gravats en discs de 45 i 33 rpm. Aquí sí que hi ha molt del Capri real, del Capri del teatre, del monologuista que tant ha influït en actors i personatges populars, com Joan Pera i Andreu Buenafuente, per exemple, que mai han ocultat aquesta influència.

Des de petit vaig tenir l'ocasió de conèixer els seus monòlegs en cintes de cassette, ja que el meu pare n’era un gran fan del seu estil d'humor, però sobretot de la seva visió crítica de la vida. Amb el seu humor mossegador i elegant era capaç de convertir qualsevol tema mundà en el protagonista de la seva actuació.

Els temes dels seus monòlegs són intemporals, tot i tenir més de 40 anys, tracten temes que no passen de moda. Són els mateixos que avui: els retards de la Renfe, els consells dels metges, la incomprensió sobre el que fan als joves, l'obsessió pel menjar, els problemes per a arribar a final de mes, les preocupacions per l'estètica, el consumisme, les retencions de tràfic, la por a morir-se...

Capri va crear un estil diferent, propi, estrany, singular, rabiosament modern, natural i fora de tota classe d'escoles interpretatives, un estil que procedia de l'home del carrer: Capri era l'home quotidià parlant a altre home quotidià (el públic) des de l'escenari o a través d'un micròfon d'enregistrament o de ràdio. El Capri dels monòlegs és un Capri que adopta el punt de vista de l'home del carrer i parla tal com l'home del carrer.

Vagi des d'aquest Blog el meu record cap a una gran figura de l'humor català.

Lo Bep.