Arxiu del blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Neorural. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Neorural. Mostrar tots els missatges

divendres, 21 d’agost del 2009

El retrobament virtual amb el Sisco i la decadència de l'evolució de l'espècie humana.


Després d'uns dies de desconnexió de l'entorn polític-social que ens envolta, avui he tingut la grata sorpresa de retrobar-me telefònicament amb el Sisco i la Lurdes. Aquests són uns bons amics de la Rosa Mari i meus que van fugir, com gos que persegueix el diable, del món urbà en el qual estaven submergits a una gran megalòpolis com Lleida, per a iniciar una nova etapa en un entorn rural privilegiat com el poblet d’Aínsa al Pirineu aragonès.

Cal reconèixer que la Lurdes i el Sisco van ser precursors a l'intentar muntar una floristeria en un entorn natural tan privilegiat. Perquè té collons la cosa, intentar vendre flors en un lloc on tot el verd brolla per generació espontània, però han sabut menjar-los l'olla als sobrarbenses i s'han convertit en uns empresaris de dalt a baix. Mimetitzant-se amb els votants del Partit Popular molt arrelat en tota aquesta comarca.

El xaval va tenir ja des de molt petit una afició innata per a la pintura i cal reconèixer que de voluntat no li falta. Ha anat aprenent a treballar el dibuix, la perspectiva, els colors i la composició amb un gran esforç i tenacitat. I amb l'ànim que li hem anat donant la seva dona, la seva família i els amics, ha aconseguit agafar confiança en si mateix i atrevir-se a fer una exposició per als sobrarbenses. Aquesta és la prova que si un vol, pot aconseguir tot el que es proposi.

Com jo el vull molt, m'agradaria poder-vos descriure: a l'home, al ciutadà, al cantant de jotes, al guitarrista, al florista, al pintor, en definitiva a l'artista Sisco Renau.

Segons la imatge que ens transmet analitzaré en només 10 punts, cadascun dels seus trets més representatius del seu caràcter i personalitat:

1.-Podem observar com utilitza ulleres de pasta. Aquest és un detall de vital importància per a les persones que es dediquen al món bohemi de l'art. La veritat és que al noi no li passa res a la vista, té zero diòptries però el seu assessor d'imatge li va recomanar que per a entrar en el món intel·lectual era un requisit imprescindible dur ulleres de pasta i el Sisco no s’ho va pensar dues vegades.

2.- Si ens fixem bé, veurem com les patilles li baixen per sota de l'orella. Això sí, les dues al mateix nivell. Aquest tret és una picada d'ullet al personal autòcton de la comarca on s'han integrat la parella. D'aquesta forma apareix com un personatge molt més proper als sobrarbenses.

3.- Samarreta amb qualsevol tipus de frase escrita en anglès. És la forma en la qual el personatge adquireix un nivell de distinció per sobre de la mitjana del poble. El to fosc de la samarreta pot deure's a la falta de neteja d'una banda o en el cas que s'hagi escollit expressament el color, és per a accentuar l'aire bohemi del protagonista.

4.- Encara que la seva dona s'obstina en fer-li seguir un règim per a cuidar la seva figura, com podem veure en aquest apartat, apareix d'una banda la panxa cervesera típica d'algunes zones rurals pirinenques. D'altra banda podem observar com es manifesten d'una forma clara i evident uns michelíns indicatius del seu sedentarisme.

5.- Podem apreciar d'una forma clara com aquesta espècie de Neorural, recorre a eines pròpies d'urbanites desorientats, com és la utilització d'un moneder lligat a la ronyonera. Probablement el seu subconscient li va jugar una mala passada.

6.- Seguint la descripció de l'apartat anterior, podem veure com aquest subjecte utilitza la ronyonera (que com el seu nom indica ha de dur-se als ronyons) per a dissimular la poca rellevància física del seu aparell genital.

7.- Com es veu en la imatge utilitza pantalons aventurers que ningú utilitza en l'entorn en el qual ell viu. Aquest tipus de pantalons són els més utilitzats pels urbanistes que fan una expedició al poble o a PortAventura.

8.- Bé com podem veure, els pantalons li queden molt buits a la zona de l’entrecuix. Per a poder dissimular aquesta anomalia genètica, utilitza pantalons amplis que no posin en evidència l'escassa grandària de les seves parts més íntimes.

9.- Braçalets i altres ornaments tribals comprats al mercadet. Es tracta de realçar aquest toc ètnic que fa que la figura de l'artista sigui percebuda amb un toc d'inconformisme alternatiu.

10.- En la zona del coll apareixen signes ostensibles d'obesitat mòrbida que reafirmen les conclusions a les quals hem arribat en l'apartat 4.

Doncs bé, aquest artista ha publicat un reportatge de la seva obra a la xarxa que us convido a veure.

Reconec que el xaval ha après d'una puta vegada a pintar, tot hi que que la Rosa Marí i jo ens esperarem que faci la seva exposició al Museu d'Art Contemporani de Barcelona, que ens agafa més a prop.

Una abraçada molt afectuosa per a la Lurdes i una tocada d'ous molt forta per al Sisco, que encara que no t'ho creguiss jo t’estimo molt.

divendres, 6 de febrer del 2009

Els urbanites desorientats són una espècie que va en augment.

Cada vegada més persones es plantegen deixar la seva vida urbícola i estresada per a buscar algun poblet tranquil on viure. Una repoblació que aparentment segueix un curs contrari als moviments tradicionals d'emigració, que al llarg del segle XX han dut a molts pobles a l'abandó i la despoblació i als seus veïns a sol·licitar famílies amb nens perquè no els treguin l'escola o caravanes de dones amb l'esperança de trobar parelles als solters del poble.

Realment es fa difícil d'entendre que persones estresadas de les ciutats, desembarquin a l'entorn rural com si entressin per la porta de Port Aventura.

Com que això d'encunyar termes està de moda, s'ha anomenat a aquest moviment el Neo-ruralisme i als que s'han decidit al canvi, Neo-rurals.

Per tant, podríem definir al Neo-rural com persona de diversa procedència urbana que decideixen establir-se en un poble.

La veritat és que cadascú ha arribat a la mateixa conclusió pel seu propi camí. Des dels casos mes extrems de repoblació de pobles abandonats amb assentaments tipus comuna, o les famílies que decideix traslladar el seu domicili al poble dels pares per motius econòmics, o els que s’en van a viure al camp buscant la qualitat de vida, tots han arribat a la mateixa conclusió: “La cosa està molt fotuda per a viure en una ciutat”.

El perfil d'aquest tipus de personatges que fan el salt a l'aventura rural, solen ser: Freelances, professionals liberals, teletreballadors, pre-jubilats i petits inversors. Aquesta fauna de personatges són els pioners i els que ho tenen més fàcil a l'hora d'adaptar-se a les noves circumstàncies i treure partit del fenomen del neoruralisme.

No fa molt llegia en un article que les famílies dels pobles gasten anualment 4.000 € menys de mitjana. No està malament, s'estalvien mes de 300 € mensuals o poden viure igual amb 300 € menys al mes.

Doncs bé, ara resulta que alguns d'aquests espècimens toleren sense problema els sorolls constants del tràfic als carrers, el passejar dels camions de la recollida d'escombraries a la nit, l'estrès de l'enrenou diari i els fums de la ciutat. Però en canvi els molesta el toc de les campanes, o les esquelles dels animals. Quins collons!!!

Per això vull posar en les vostres mans un text que m'han fet arribar la Núria Pujol, amb el qual estic totalment d'acord:

Les vaques porten esquella i la merda fa pudor!

Ja n'hi ha prou! La població rural de Catalunya està patint una amenaça!Des de fa segles les campanes dels pobles toquen cada hora, les vaques, les ovelles i els cavalls porten esquelles al coll, els galls canten a la matinada i la merda fa pudor (com no pot ser d'altra manera).

Darrerament hi ha hagut un gran augment de població urbanita "post moderna" que fa turisme rural per "respirar aire fresc" i "viure la natura". Això no hauria de ser un problema si no fos perquè alguns d'ells, Ajuntaments i constructores estan posant en perill la tasca dels pagesos i ramaders.

Es veu que les esquelles i les campanes "molesten", els galls "criden" massa i els tractors "destorben" a la carretera, i segons algun Ajuntament no es cumpleixen alguna norma que s'han tret de la màniga.

Serà certa la dita tan nostrada "de fora vingueren que de casa ens tregueren"?

No hi ha cap problema en compartir el món rural, el que cal és respectar-lo com es mereix.

A Catalunya tenim la sort que hi ha gent que pot viure encara de l'agricultura i ramaderia, una tasca que, de moment, no fa fums ni cal posar límits de velocitat a les vaques perquè pasturin.

La muntanya no és Port Aventura! És real i és de veritat! Ajudem tots plegats perquè segueixi sent així.