Quan l'enaltiment de la violència feixista resta impune.

L'atac per part de tres joves a una persona, sense llar, que dormia davant el Gimnàs Social Sant Pau, a Barcelona ha tornat a posar el focus en una altra de les grans pandèmies que ens assetgen com és la del feixisme.

Davant d'aquesta situació, jo em faig una pregunta molt senzilla: quines pistes ens ajuden a detectar la violència extrema de les dretes contra els que discrepen  de les seves postures? La meva resposta també és molt senzilla, la pista més clara per desemmascarar-los, és la incapacitat que tenen de contrarestar els arguments de la democràcia i de la pluralitat, fent vàlida aquella afirmació que un feixista és "una persona de ganivets llargs i idees curtes".

Considero que conversar amb un feixista és com pretendre creuar una porta pintada a la paret. El feixista no reflexiona sobre si mateix, està acorralat en la seva pròpia visió de món. D'aquí que aquesta tancada monolítica impedeixi qualsevol possibilitat del diàleg, repudiarà sempre la conversa, criminalitzarà sovint a tots aquells que l’interpel·lin. Esta situació permet, inicialment, percebre que els feixistes detesten comparèixer als debats electorals, repudien seure a dialogar, tal com van fer els neofranquistes espanyols rebutjant radicalment el seure’s a parlar amb el govern català de l’1 d’octubre, o amb l'esquerra independentista basca.

Les decisions polítiques dels feixistes, especialment aquelles dirigides a negar l'existència de l'adversari, estan provocades per la seva "racionalitat delirant". Tot i considerar que l'adjectiu "delirant" al·ludeix a dos fenòmens psiquiàtrics: primer una actitud de tipus "psicòtic" respecte als seus adversaris representats com l'encarnació del mal, com a criatures menyspreables a les quals se'ls pot atacar pel simple fet de pensar i ser diferents. Al contrincant no se'l considera com a interlocutor, no és un homònim, se’l deshumanitza.

La ment feixista sent una especial repulsió davant de qui li refuta les seves idees i és capaç de raonar-li i qüestionar-li la seva visió de les coses. El feixisme davant la seva incapacitat de contra argumentar llavors amenaça i ridiculitza.

Tot aquest raonament és un advertiment per mantenir viva la nostra autoreflexió i evitar que el feixisme pugui germinar en cada un de nosaltres. Perquè no hi ha dubte que totes les persones estem exposades a la metamorfosi feixista. Pensem que els autoritarismes sempre prosperen amb la complicitat de la majoria. La resignació i la indolència són motivacions per al patriarca ferotge. La millor mostra de salut mental passa per la solidaritat, la unitat en la diferència, l'inconformisme, actuant per allunyar qualsevol mostra de resignació i mai mirar cap a un altre cantó.

No deixem mai que el feixisme utilitzi la seva arma preferida per acovardir-nos, que no és altra que la por. Si els poses en evidència, si els delates, si els denúncies, arrenquen una campanya d'amenaces per fer-te callar. La por sempre ha estat una arma útil, una arma que els feixistes gestionen minuciosament bé, amb l’expertesa que els hi ha donat la Història més recent d'Espanya. Un d'ells, per exemple , Abascal o qualsevol periodista dels que s'han unit a la causa, t’assenyala. Posa sobre la teva esquena una diana, i són milers els que es llancen a l'assetjament i l'amenaça, fan servir la violència amb la impunitat que els ofereixen estructures feixistes instal·lades tant: en els cossos i forces de seguretat de l'Estat, com en el poder executiu o el propi poder judicial. L'anonimat, aquesta pràctica de covards i violents, permet en aquesta època digital que aquest mètode s'estengui com una llengua de podridura que tot ho infecta.

És imprescindible visibilitzar totes i cadascuna de les agressions físiques o verbals que pugui provocar el feixisme. És per aquesta raó que la lluita contra les seves agressions no demana silenci, sinó símbols poderosos. Hem de contrarestar els actes pseudo-heroics dels portaveus feixistes amb milers d'actes diaris de resistència. Convido a tots els que vulguin aturar la carrera cap a la barbàrie del feixisme al nostre país a aprofitar qualsevol ocasió per parlar en contra del racisme i el feixisme, en un esperit de solidaritat col·lectiva i desobediència constructiva.

Penso que el nostre pitjor error seria l'acceptació passiva i acrítica. Cada atac als drets democràtics, cada fustigació al dissens ideològic, cada agressió física o verbal d'origen totalitari, reconfortarà al feixisme creixent. Cada agressió d'una persona de qualsevol col·lectiu vulnerable, dels que atenen la xarxa d'organitzacions catalanes, que es rebi en silenci, amb resignació i indiferència, estarà preparant les condicions per al pròxim atac fatal. L'odi feixista es combat amb la mobilització crítica i festiva, fomentant la unitat ciutadana i diversa, alçant la veu i no desistint de la voluntat d'interpel·lar l'inacceptable en qualsevol mostra d'odi.

Aquests delictes no només estan motivats per un odi infundat cap a un grup en si (estrangers, persones LGTBI, persones amb discapacitat) sinó que a més busquen crear una amenaça a tot el col·lectiu al què pertany la víctima de l'acte en si. Una persona és la víctima, però el col·lectiu a què pertany pateix una amenaça en el seu conjunt. La lluita contra els delictes d'odi és fonamental per aconseguir consolidar una societat plenament plural, democràtica, lliure i igualitària. Les entitats socials han d'aixecar el vol i assumir el paper que s'espera d'elles, el de representar les víctimes. Han de ser les grans estructures federatives del sector social les que han de portar aquests delictes d'odi als tribunals i preveure una part del seu pressupost per fer front a aquesta xacra feixista.