Aquest gran augment de l'independentisme a Catalunya es reflecteix, a més, en una dada inèdita. Preguntats pel seu model territorial preferit per a Catalunya, els ciutadans elegeixen majoritàriament l'Estat independent, amb un 34%, enfront de la via federalista (28,7%), que fins ara sempre estava al capdavant. Tant els partidaris de l'Estat federal com de l'estatut autonòmic han cedit dos punts en els últims quatre mesos.
Aquesta evolució de la pròpia societat catalana, ha posat de manifest la necessitat d'augmentar el compromís independentista a la majoria de partits polítics catalans. Sense anar més lluny, Convergència Democràtica de Catalunya ja va introduir en el seu últim congrés una referència a Catalunya com un estat independent. El seu soci de coalició, Unió Democràtica de Catalunya, es va conformar amb defensar un estat confederal dins d'una Espanya que no entén de federacions ni confederacions. D'altra banda el Partit Socialista de Catalunya encara s'està debatent si cal, o no, formar un grup parlamentari independent al del PSOE.
Aquest nou enfocament més sobiranista de l'opinió pública catalana, condicionarà el futur dels programes polítics dels partits que es presenten a Catalunya. Els defensors del catalanisme (tant l'intens com el descafeïnat) hauran de pujar un parell de graons més i introduir el sobiranisme en el seu llibre de ruta, perdent els complexos que fins ara han tingut. I d'altra banda, els detractors de l'independentisme (el Partit Popular i la seva secció juvenil de Ciutadans) hauran de buscar un nou argumentari per fer canviar l'opinió pública catalana, que cada vegada té més clar la dificultat d'encaixar Catalunya a l'estat espanyol.
No obstant això, no hem d'oblidar que els moviments independentistes, normalment, tenen el suport d'un Estat que solia estar en una confrontació oberta amb l'Estat "opressor". Cas que no succeeix amb l'actual independentisme català, que continua sense cap suport internacional. La qual cosa suposa que en cas de conflicte legal entre Catalunya i Espanya, he de suposar que Europa donaria un suport incondicional a les mesures repressives aprovades pels poders de l'Estat espanyol
Per tant, entenc que el suport internacional que l'independentisme català necessita per tenir alguna opció de viabilitat, passa per trobar algun Estat que tingui uns interessos contraposats amb el regne d'Espanya i que pugui posar en situació de perill els interessos d'Espanya a Europa .
Per tot això, ja n’estic molt fart que molts independentistes catalans -alguns de fort perfil mediàtic- diguin el que volen per a Catalunya i en canvi no siguin capaços de dir com ho pensen fer. Aquest és un gran error que històricament l'independentisme català ha tingut al llarg dels últims 30 anys a nivell polític ia nivell mediàtic. Intentant enfervorir les masses dibuixant horitzons nacionals i d'independència, o fent discursos polítics parlant de drets i de referèndums.
Penso que qui realment vulgui la independència per al nostre país, ens hauria explicar com fer-ho, en quin moment i sobretot amb quines aliances internacionals pretendria dur a terme el procés independentista. Sense oblidar en tota aquesta argumentació, que el veritable problema el trobarem en el marc jurídic que estableix la Constitució espanyola, que no reconeix cap canvi en els marcs de decisió.
Així doncs, el primer pas que hem de donar com a ciutadans d'un país que somiem com a independent, és organitzar-nos com a societat civil amb la força de les idees democràtiques centrades en l'aplicació de raó, per aconseguir una major internacionalització de l'actual situació de Catalunya . Només explicant al món i per totes les vies possibles, que com a ciutadans siguem capaços d'exterioritzar, aconseguirem que Espanya es vegi forçada a canviar les lleis per no sortir-ne desenfocada de la imatge internacional que pretén difondre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada