Arxiu del blog

divendres, 16 de març de 2012

Quan el diagnòstic és lluitar per la vida.

Les persones, com a éssers humans que som, tenim un pànic especial a la mort i més concretament al sofriment que ens pot esperar. Tots tenim familiars, amics, coneguts i en molts casos podríem parlar fins i tot d'experiències pròpies, en què hi ha hagut una situació dura de lluita contra alguna malaltia. Aquest tipus de lluites que et fan plantejar quin és el preu que estas disposat a pagar per un mínim de qualitat de vida.

Hi ha persones com l'actor de Superman, Christopher Reeve, que va patir un accident d'equitació el 1995 i a conseqüència del qual va quedar tetraplègic. Aquesta circumstància va suposar per a ell un punt d'inflexió en la seva vida, a la qual es va aferrar lluitant amb totes les armes que tenien al seu abast. Probablement com ho fan molts ciutadans i ciutadanes anònims que han estat diagnosticats de càncer, i que de cop es veuen en la necessitat de treure forces, d'on mai havien somiat que les tenien.

Aquest tipus d'obstacles que l'atzar posa en la teva vida, provoca una primera reacció de reordenar l'escala de valors que cada un tenim, però que molt poques vegades actualitzem l'ordre en que la tenim dissenyada. Moltes vegades és necessari un sotrac molt fort perquè despertem de la nostra actitud endormiscada amb què circulem per la vida.

Molt recentment hem tingut la notícia que el jugador del Barça Erik Abidal, haurà de sotmetre a una operació per a un trasplantament de fetge, després d'haver-se sotmès l'any anterior a una operació per extirpar-li un tumor maligne al mateix òrgan.

L'actitud que aquesta persona ha tingut en el seu posicionament enfront de la malaltia, ha estat el d'agafar el brau per les banyes i mirar-lo a la cara amb serenitat i amb humilitat. Per a mi ha estat un exemple de coherència personal i de compromís social, el fet que prenent més de 16 pastilles diàries des de l'operació, s’alcés cada matí per anar a entrenar, preparar els partits amb el mateix compromís que el més compromès de l'equip , ho donés tot al camp i el més important és fer tot això amb un somriure.

Si aquest jugador hagués nascut a "La Masia", ens estaríem omplint la boca del compromís que té amb els colors del club. Si el jugador fos català se'ns cauria la bava pel seu compromís amb el país. En qualsevol cas veuríem la lluita per viure d'aquesta persona, com a abanderat del col•lectiu al qual ens interessés ressaltar.

Jo sempre he cregut que l'actitud ho és tot. A mesura que els metges s'han adonat del poder curatiu de la salut mental, està adquirint més importància la manera com les persones afronten les malalties cròniques. Acceptar que tens una malaltia seriosa i començar a fer tot el que puguis per aconseguir la curació, són passos molt importants en el camí per arribar a tenir una vida relativament normal. Crec que és del tot imprescindible estar perfectament informat de la teva situació, acceptar-la i aprendre a gaudir d'una vida plena. Sobretot tenint en compte que la vida només té sentit, quan fem d'ella una aspiració a no renunciar a res.

4 comentaris:

a peu coix-pambolixocolata ha dit...

Un apunt excel·lent, no hi ha res més clar a dir. Sobretot m'ha agradat molt la teva última frase.

Francesc ha dit...

Un comentari molt bo.

merce ha dit...

sempre estic d'cort amb els teus comentaris, pero aquet especialment , nosaltres tambe estem lluitan per una metastasis i fa una vida completament normal encara que la frofesor vaigui per dins. petons Josep

Joaquim Bonaventura i Ayats ha dit...

Pep, d'acord totalment amb tot el teu post.
També volia fer-te saber que en el teu bloc ha sortit un .es al final de la teva adreça. Només dir-te que treure un domini a internet és barat, fa uns dies he renovat el meu per només 9 euros l'any.

cuida't molt, i una forta abraçada des de Girona.