Finalment s'ha tancat el cercle de la renovació del socialisme. Una renovació que ha deixat la sensació de parlar de molt de canvis, per a no canviar res. Aquesta vegada la vella guàrdia del partit, els anomenats barons, tenien ben apresa la lliçó i han actuat en conseqüència. És clar que el PSOE continuarà sent un partit controlat i dirigit per la "Gauche Divine", aquesta crosta progressista que va transformar la seva americana de pana, per un model d'Antoni Miró o de Dolce & Gabbana però progressista, això si!
Hem pogut veure com la força que exerceixen personatges com l’Alfonso Guerra, el Felipe González, el José Bono, el Patxi López o el Guillermo Fernández Vara (president d'Extremadura), han mobilitzat cel i terra per escollir un candidat que continuï tenint la mateixa concepció d'Espanya. Una Espanya uniforme amb un gran poder del govern central sobre els governs perifèrics. La mateixa visió jacobina d'Espanya que han tingut sempre tant el Felipe González com l’Alfonso Guerra.
Al meu entendre el socialisme ha desaprofitat, una vegada més, una oportunitat de renovació d'idees i de persones. S'han ancorat en un immobilisme còmode, que permet, al mateix sector dur, continuar movent els fils del poder, encara que això suposi allunyar del que pensa el carrer. La por de que Carme Chacón, com a primera secretaria del partit, pogués desmantellar tots els secrets d'interessos creats dins del propi aparell del partit, ha portat el socialisme espanyol a triar un candidat com Alfredo Pérez Rubalcaba, que garanteix la continuïtat de determinades polítiques i compromisos extra polítics. Com a nou primer secretari, garanteix des del punt de vista ideològic l'ortodòxia socialdemòcrata, però en cap cas personalitzta la necessitat d'innovació dins el socialisme espanyol.
Personalment cap dels dos candidats em donava esperances que un canvi de mentalitat pogués millorar l'encaix de Catalunya a l'estat espanyol. El plantejament de Rubalcaba ha estat sempre el d’un discurs recentralitzador, amb una voluntat de limitar les aspiracions bàsiques del autogovern català i la mà executora d'aquest jacobinisme centralista. Però el discurs de Chacón s'ha quedat en un plantejament tan volàtil com el gas, fent una renúncia expressa cap al socialisme català i defensant una catalanitat de conveniència.
Ara toca el torn als socialistes catalans per explicar que volen ser quan siguin grans. Els toca donar resposta a tota aquesta gent que diem que la nova executiva, del Partit Socialista de Catalunya, és una mera còpia de l'anterior, organitzada pel nucli dur del Baix Llobregat, i dirigida des de la foscor pels Montilla, Corbacho, Chacón i altres personatges pro PSOE. Molt allunyats de les tesis que exigeixen uns posicionaments més catalanistes al partit i més perfil propi davant el PSOE, apel·lant a la necessitat de formar grup parlamentari propi a Madrid.
Per tant, crec que el Partit Popular estarà celebrant la decisió de que els socialistes hagin triat per renovar el partit, tant a nivell ideològic com de persones, un home de 60 anys que ha d'afrontar com a mínim dues legislatures del govern en mans dels Populars i que si algun dia té un opció de govern tindrà prop de 70 anys. A això a Espanya en diuen renovació i en canvi jo li dic miopia política.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada