Arxiu del blog

diumenge, 3 d’octubre de 2010

La llei de l'embut.


Catalunya ha estat un país ric en iniciatives i amb una llarga història plena d'experiències innovadores. La societat civil hem sabut organitzar-nos per atendre les necessitats bàsiques dels col·lectius més desafavorits i conseqüentment, el Parlament de Catalunya ha estat l'escenari de la proclamació de lleis pioneres, dirigides a garantir que tots els ciutadans i ciutadanes del nostre país puguin desenvolupar-se tant professional com humanament dins de la nostra societat.

Però malauradament la societat en què vivim s'està acostumant amb massa facilitat a insensibilitzar-se amb l'incompliment de les lleis. I aquests incompliments són, si cal, més durs i dolorosos quan es tracta de normatives que han de desenvolupar deures i drets socials. El que ens fa pensar sovint si aquestes lleis només són o han estat lleis d'aparador.

Les persones amb discapacitat ens neguem a concebre la política com un mercadeig d'interessos econòmics i de poder. Volem entendre la política com l'acció de les persones orientada a dirigir la feina de l'Estat en benefici de tota la societat. I és justament en aquest punt, on vull demanar a tots els representants de les institucions públiques, que posin tot el seu esforç a escoltar les autèntiques necessitats dels ciutadans.

Fem lleis que es puguin complir o, si no, fem complir les lleis que hem fet. Perquè com a societat desenvolupada, no ens podem permetre crear un marc jurídic de disseny, però buit de contingut social. La desafecció que viu la ciutadania, en relació als seus representants polítics l’hem de combatre fent plantejaments més possibilistes i sobretot fonamentats en les necessitats de les ciutadanes i els ciutadans del nostre país.

No és moment de fer volar coloms ni de focs artificials. Estem en una situació econòmica i social difícil i que necessita de moltes dosis de realisme per afrontar un futur immediat complicat i incert.

Per tant, demanem que les mesures de xoc i els esforços, es reparteixin de manera equànime en els diferents estrats de la nostra societat. La realitat en què vivim no permet que els plats trencats sempre els tinguem de pagar els mateixos.