Arxiu del blog

dilluns, 29 de novembre de 2010

La refundació de l'esquerra catalana.


Després de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010, la ciutadania de Catalunya ha parlat i ha posat a tots al seu lloc. A partir d'ara el que tingui més dosi d'humilitat i capacitat d'autocrítica, tant del govern com de l'oposició, serà el que marqui la pauta de la pròxima dècada.

És ben cert que totes les enquestes vaticinaven una caiguda dels partits que integraven el tripartit a Catalunya, facilitant el govern a la Federació de Convergència i Unió. Però la realitat com sol passar en moltes facetes de la vida ha superat àmpliament la ficció.

Per començar, Iniciativa per Catalunya Verds, ha perdut dos diputats i és l'únic membre del tripartit que ha tingut una caiguda més dolça. Però una caiguda, al cap i a la fi. Un dels principals motius és que els seus feus electorals es troben en àmbits urbans de l'àrea metropolitana de Barcelona. La seva principal característica és que el seu vot és fidel i compromès amb la causa, tot i la gestió de les seves polítiques. Per a la resta dels ciutadans, els nyaps que ha realitzat lo Joan Saura a la gestió de la cartera d'Interior han qüestionat la capacitat de gestió de carteres delicades.

Tot i això, el vot ecologista i el compromès d'esquerra ha mantingut viu el relleu generacional al capdavant del partit amb lo Joan Herrera i li dóna més marge per poder dissenyar un futur capaç de fidelitzar un vot progressista més de centre.

D'altra banda Esquerra Republicana de Catalunya ha patit la gran patacada. Ha perdut més de la meitat dels seus diputats passant de 21 escons el 2006, a 10 escons el 2010. Els motius d'aquesta pèrdua de confiança són molts, però vaig a centrar-me en els tres principals que, al meu entendre, han provocat aquesta fuga de vots.

En primer lloc l'actitud del Carod Rovira que des del primer moment s'ha mostrat com una persona altiva i distant. Ha estat el viu exemple d'una persona aferrada a un càrrec, que ha basat el seu discurs polític en una demagògia infantil i en una absència d'idees per a la gestió del país. A tall d'exemple, vull comentar que el mes de juny vaig assistir a una reunió amb el President Montilla en nom de la Confederació ECOM Catalunya. En sortir de la reunió una companya va demanar anar al lavabo i va preguntar si hi havia serveis adaptats i la cap de protocol la va acompanyar als serveis. Un cop allà van comprovar que el que estava adaptat, estava tancat amb clau i en preguntar al servei de neteja on estava la clau, la responsable li va contestar que aquest era el servei privat del senyor Carod Rovira. Aquesta és una mostra del personatge en qüestió.

En segon lloc que Esquerra Republicana té molts més actius electorals que centrar-se en el discurs de la independència. No dic que hagi de renunciar-hi, sinó que el que ha de fer és complementar-lo amb altres valors que la ciutadania els visqui com a propis i necessaris. Per viure del recurs de la independència ja te altres rivals com Solidaritat Catalana per la Independència del Joan Laporta. En aquest sentit ha de diferenciar-se de la competència, aportant experiència de govern i capacitat de transmetre confiança a la ciutadania.

En tercer lloc, han hagut de gestionar carteres com la d'Acció Social i Ciutadania amb comissaris polítics imposats pel PSC. Això li ha suposat tenir que estar gestionant amb el Tercer Sector sempre en la corda fluixa i donant una imatge de claudicació que li ha fet perdre credibilitat a la seva consellera.

Finalment el Partit dels Socialistes de Catalunya ha arribat al final del carrer amb el seu debat identitari. Els socialistes catalans han de decidir amb quina de les dues ànimes volen escriure el seu nou llibre de ruta. El que hem pogut veure fins avui és que l'ànima espanyolista, que ha controlat el partit històricament, ha perdut bona part de la seva força al cinturó roig de Barcelona. Mai Convergència i Unió s'havia atrevit a guanyar en zones que eren autèntics vedats socialistes.

Està clar que la imatge dels homes pro PSOE, com Montilla, Corbacho, Manuela de Madre etc. ha quedat malmesa pels esdeveniments viscuts per la crisi i per les fuetades del tripartit. La taxa d'atur existent a Catalunya ha passat factura i molta militància socialista s'ha quedat a casa. Els partidaris de l'ànima catalanista han cedit el seu vot a CiU com a exercici de Vot Útil. I en canvi els més partidaris de l'ànima espanyolista l’han llogat al Partit Popular de Catalunya.

Per tant, al meu entendre, el PSC ha d'organitzar el més aviat possible un congrés per dirimir quina és la seva línia de futur. Si es considera un partit d'esquerres catalanista ha de ser sobirà i oferir al PSOE la seva col.laboració, sense que això sigui un xec en blanc. En canvi si es decanta per l'ànima espanyolista ha de mostrar com un partit espanyol i sense complexos per ser una alternativa clara al Partit Popular de Catalunya.

En resum, l'esquerra ha de trobar el seu nord i deixar-se d'aventures que l'únic que aconsegueixen és generar desafecció entre la seva parròquia, de manera que acaben generant desil·lusió a la ciutadania.