Arxiu del blog

diumenge, 31 d’octubre de 2010

El desmantellament de l'Estat del Benestar.


Estem vivint a tot Europa tot un seguit de mobilitzacions socials per a defensar els èxits aconseguits fins ara en el que coneixem com l'Estat del Benestar. Però l’autentica realitat és que s’està produint una involució dels drets socials conquerits fins ara i que ens dibuixen un futur incert, responsabilitzant de tots els mals dels dèficits públics a les polítiques socials dels governs de l'Europa dels 27.

Països que han estat i són autèntics motors de l’economia europea, estan sent dirigits en els últims anys per governs més o menys conservadors i que tenen un especial interès a demostrar que el dèficit només es resol gastant menys. Ni França, ni Alemanya, ni Anglaterra tenen cap intenció de demostrar que el dèficit es pot corregir també generant també més riquesa.

D’aquesta manera, podem veure que l'Assemblea Nacional de França ha aprovat la reforma de l’edat de jubilació. Les manifestacions i vagues de les últimes setmanes no han canviat el criteri de la majoria parlamentària. La llei entrarà en vigor com més aviat millor. Tot i això, els sindicats i els estudiants han convocat la setena protesta massiva en contra de les mesures adoptades democràticament pel poder legislatiu. D’altra banda, el primer ministre britànic David Cameron ha anunciat una mesures d’ajust que ni tan sols la senyora Thatcher va aplicar als britànics al destrossar als sindicats al començament dels anys vuitanta. Aquest ha estat el major tisorada a l'Estat de benestar des de la II Guerra Mundial: retallada de prestacions socials, augment de les taxes universitàries, disminució del pressupost a ministeris i departaments, alguns de fins al 25%. Una investigació publicada ahir per Financial Times mostra que fins i tot àrees teòricament fora de perill, com Educació, també patiran: dos terços de les escoles britàniques veuran reduïts els seus pressupostos en contra del que va prometre el Govern conservador. Per tant, podem veure com Gran Bretanya renúncia a la centralitat de l’estat del benestar que va aplicar per primera vegada a l'Europa de la postguerra de la mà del govern laborista que va sortir de les urnes el 1945.

Tot plegat el que ens demostra que estem davant d’una Unió Europea molt fragmentada i amb poca capacitat de reacció unitària, ja que al meu entendre les protestes socials no només van dirigides contra els governs respectius sinó també contra la falta de respostes que s’esperen de la política comuna dissenyada i executada des de Brussel·les. A hores d’ara de la crisi, la solució no pot venir de París, Berlín, Londres, Roma o Madrid unilateralment.

Crec que l’única manera d’afrontar situacions econòmiques tan adverses com les que estem vivint, és tenint unes polítiques europees, tant socials com econòmiques, prou potents i autònomes per establir les estratègies necessàries que siguin d’obligat compliment en tot el territori europeu. I així resoldre definitivament la gran incògnita, de si el camí d’ajustar radicalment els dèficits públics sense preocupar-se més de crear llocs de treball és més adequada que augmentar la despesa pública i endeutar-se més amb l’objectiu de crear més ocupació.

Al final potser tindran raó, tant els líders del Partit Popular com els del PSOE que s’entesten a demostrar-nos que els nacionalismes només són una visió miop de l’estat. Hem de començar a plantejar-nos el fet de renunciar al nacionalisme espanyol per integrar-nos en una política comuna dins de la Unió Europea. Per què l’actual estructura de l'estat espanyol ja hem vist on ens ha portat, potser haurem de superar aquest nacionalisme i sotmetre’ns als designis de Brussel·les.

1 comentari:

Isabel Sala Casteràs ha dit...

Hola, Bep,
Et felicito pel bloc!!! i d’aquest post et diré que gairebé estic d’acord amb tu en tot. Fa temps que m’ho veig a venir que estem retrocedint,... en realitat crec que, qui no ho veu és perquè no ho vol veure. M’explicaré... per exemple, el tema de la bombolla immobiliària tothom el via venir!!!, jo mateixa, em deia “no pot ser que no esclati” i no només no esclatava sinó que la conjuntura econòmica era tant i tant favorable que s’abaixaven els interessos bancaris i s’augmentava el nombre de concessions d’hipoteques. I va esclatar, ja ho crec!, i va esclatar com si es tractés del trencament d’una presa i va arrossegar tot allò que va trobar al seu pas. I jo em pregunto, si tothom ho veia venir, per què ningú (vull dir governants) hi va fer res per preveure “l’efecte presa”?
I ara hi tornem a ser, si la veuen venir, perquè no fan alguna cosa abans no esclati? doncs bé, al meu entendre una bona cosa seria la que tu planteges en aquest bloc, hem de mirar cap a Europa, si pot ser allunyats d’aquest nacionalisme del que parles, sentiment que jo confesso no haver tingut mai massa arrelat, la gent que em coneixen ja ho saben... tampoc vull entrar en detalls. Però, jo m’estimaria més mirar capa l’Europa dels països baixos i dels països nòrdics, que fa temps que treballen i molt bé el seu estat del benestar, i sorprenentment tampoc és que tinguin un elevat índex de natalitat. Potser és per què paguen impostos quantiosos, per què no evadeixen i per què si volen un producte de luxe el paguen amb escreix, potser sí, però les necessitats bàsiques tots les tenen cobertes...aquests són els països que jo envejo!!!
Bé, fins aquí...gràcies per aquest bloc i t’aniré llegint.