Arxiu del blog

diumenge, 5 de setembre de 2010

La pàgina que no s'ha passat de la història d'Espanya.


Ha hagut de ser Argentina la que ens doni una lliçó de democràcia, per reobrir la causa contra el franquisme. La Sala Segona de la Cambra Criminal i Correccional Federal ha declarat aquest divendres nul l'acte d'una jutgessa argentina, pel qual va arxivar la querella presentada per familiars de desapareguts espanyols i les deu organitzacions de drets humans més importants del país.

Estem vivint en una societat que, al meu entendre, ja està prou madura per afrontar les veritats del genocidi franquista. És per això que és el moment d'exigir als nostres polítics, de dretes i d'esquerres, populars i socialistes, que tinguin el valor d'afrontar d'una vegada per totes la veritat sobre els crims durant la dictadura de Franco. El que un no pot entendre és que quan els representants de l'Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica van presentar la querella als jutjats espanyols, tot un president del Congrés dels Diputats, com el socialista José Bono fes comentaris com "de bojos n’hi ha a tot arreu ". Jo comprenc que el senyor Bono, com a fill de falangista que és, no tingui cap interès en remoure les atrocitats que persones de la mateixa ideologia política que el seu pare van cometre durant els 40 anys de dictadura.

Però potser el senyor Bono hauria de recordar que està com a President del Congrés, gràcies a un partit que va estar reprimit i perseguit pels companys de partit del seu pare. Moltes vegades la supèrbia ens fa cometre errors estratègics com aquestes declaracions del bocamoll del Bono.

Personalment tinc molt poca confiança en la justícia espanyola, perquè la considero arbitrària i excessivament polititzada. En un estat modern i que aspiri a ser democràtic, la separació de poders és la pedra de toc que ha de fer funcionar una democràcia. Els plantejaments que van fer Rousseau i Montesquieu en referència al fet que el poder judicial pogués treballar sense interferències del legislatiu o l'executiu, és la garantia que ha de promoure una autèntica democràcia. Lamentablement no tinc la sensació que això es doni en la justícia espanyola.

La meva falta de confiança es basa en que l'única eina que tenim per garantir el respecte i el restabliment del dret a l'honor, avui a Espanya, és una llei de memòria que dóna subvencions als familiars perquè busquin els seus desapareguts. Crec que si el Govern respecta tant a la justícia com diu, fins i tot quan pren la decisió que ha pres sobre el jutge Baltasar Garzón, hauria de respectar també a la justícia argentina, que en aquest aspecte, ha fet bastant més que l'espanyola.

El que està clar és que Espanya no pot donar lliçons de democràcia ni de transparència a nivell internacional. La llei d'amnistia general aprovada al 1977, per la pressió que els militars exercien sobre la classe política, hem de considerar-la com la tan criticada llei de punt final que es va aprovar a l'Argentina després de les dictadures.

Per tant, avui és innegable que els crims del franquisme constitueixen delictes de lesa humanitat i, en conseqüència, el reclam dels que pretenen una investigació justa per poder passar pàgina definitivament a la història de la guerra civil.

1 comentari:

Mireia ha dit...

No es pot afegir gaire cosa, totalment d'acord!