La ressaca de la manifestació multitudinària en defensa de l'estatut, ens ha tornat a la crua realitat. Posant de manifest la misèria de la política i sobretot el perfil general de la mitjana dels nostres polítics.
La ciutadania va parlar molt clar el dissabte passat demanant una sola veu i una sola posició, respecte a la defensa de l'estatut del 2006, va ser la més gran manifestació de la història de Catalunya. Ja era de preveure que els nostres polítics viuen d'esquena al poble i en l'únic que es posen d'acord és en pactar les seves prebendes. A l'hora d'aprovar els privilegis i els beneficis de la jubilació per als diputats i diputades del nostre Parlament, a l'hora de garantir uns drets especials per quan deixin la vida política etc.
És cert que alguns guionistes de la manifestació, l'havien dissenyat perquè fos única i exclusivament en defensa de l'Estatut. Però el poble sempre és molt savi i va voler anar molt més enllà del que havien previst els guionistes. El poble va cridar de forma unànime "Independència i adéu Espanya". I aquest crit ha provocat nerviosisme tant a Espanya com a Catalunya.
A l'altiplà espanyol ha crispat els nervis del mateix govern, fent que lo Zapatero hagi de avançar-se negant qualsevol possibilitat de modificar la constitució per adaptar-la a les necessitats del segle XXI. Ha hagut de treure pit per acontentar els barons del PSOE, que ens donen constantment lliçons de nacionalisme.
D'altra banda el Partit Popular suavitza el seu discurs anticatalanista, veient el paper que li tocarà jugar a les pròximes eleccions catalanes. Ara l'anticatalanisme no toca! En aquest moment no és rendible políticament. La bandera de l'anticatalanisme la hauran de treure per a les eleccions municipals i autonòmiques del 2011 i per les generals del 2012. Llavors sí que és electoralment rendible ser molt anticatalà, encara que s'hagin d'utilitzar tones de demagògia.
A Catalunya també ens ha resultat traumàtic el posicionament del poble en la manifestació. L'opció sobiranista que de manera unànime es va sentir des del Passeig de Gràcia fins a la plaça de Tetuan, no pot deixar indiferent a ningú a Catalunya. Pot agradar o no per als interessos electorals de novembre. Però és el que la gent pensa. A partir d'ara cadascú que actuï com més li convingui. El dret a auto enganyar-se el tenim tots i la capacitat d'exercir-lo encara més.
Cap partit polític pot prostituir la voluntat de la gent que va ser la manifestació. El nostre país necessita, ara més que mai, polítics amb Seny i polítics valents que sàpiguen interpretar la voluntat dels ciutadans.
Estic convençut que les catalanes i els catalans necessitàvem tenir proves clares i fefaents que des d'Espanya no es contempla l'encaix sobiranista català. Ha estat necessari cansar a la gent durant més de dos anys amb la creació de l'Estatut, perquè ara, molts que no eren sobiranistes, hagin sortit al carrer cridant sense complexos "Adéu Espanya". També han col.laborat els pallassos del Tribunal Constitucional, al demostrar ser un tribunal totalment polititzat i sense cap autoritat moral per haver dictat la sentència que va emetre. La gent se sent estafada i manipulada per uns magistrats al servei a la pàtria i no de les lleis.
Em vaig trobar a molta gent coneguda a la manifestació. Gent a qui li vaig sentir cridar "Independència" sense haver-se mostrat mai independentistes. Gent cansada de veure que no és possible estudiar cap altre altre camí que no sigui el de la ruptura. Gent dolguda per l'engany del Tribunal Constitucional i gent convençuda del sobiranisme que va liderar els càntics i lemes que es corejaven de forma generalitzada.
Crec que a les pròximes eleccions autonòmiques no guanyarà ni el més independentista dels candidats que es presenti, ni el més moderat i ambigu. Guanyarà el que sàpiga interpretar millor el que els ciutadans van dictar al carrer el 10 juliol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada