Arxiu del blog

diumenge, 29 de març de 2009

La religió i la política, com a camí per a l'accés al poder.

Aquest matí estava llegint un article en un diari generalista de tiratge estatal, en el qual es feia una reflexió sobre les lluites pel poder que se succeïxen en el si de la Curia vaticana. És a l'acabar de llegir aquest article, que he decidit anar-me a fer una passejada i donar-li quatre voltes a la utilització de la religió com mitjà d'accés al poder.

En primer lloc vull definir com entenc el que podríem anomenar "El poder"; i al meu entendre seria com la força que manté unida a una societat, i implica sempre una forta confrontació de tendències oposades entre si com: faccions o partits polítics.

El veritable i únic motor que mou al ser humà és la recerca del poder. Les grans invencions humanes la civilització, la religió o la política, no s’escapen a aquest principi, i per tant, tant la religió com la política són mitjans per a conquerir-lo.

El segon lloc seria necessari explicitar el que entenc per religió, que al meu entendre seria el conjunt de creences i dogmes relacionades amb l'espiritualitat del ser humà, implicant la veneració de normes morals i unes pràctiques rituals vinculades a l'expressió del culte a una suposada divinitat.

Encara que segons diu una amiga meva, per a ella "la religió és l'instrument per mitjà del qual, els ignorants pretenen legitimar els seus projectes i provar les seves teories”. Segons ella és una estratègia infalible. Solament n'hi ha prou que adornis els teus arguments amb motius religiosos, i els modifiquis una mica, de tal forma que certes parts coincideixin amb el text sagrat que millor et sembli, i la gent vindrà cap a tu i et seguirà cegament fins a la mort.

No ho se, però potser hauré de revisar la meva cartera d’amics.

Jo, en canvi, crec que el poder exercit per la política, s'imposa eventualment; però mai assoleix el domini absolut perquè l'home no tem tant per la força de la llei o la garrotada més gran, al que realment tem és lo sobrenatural. Ja en les tribus primitives, castes de bruixots, chamans i sacerdots tenien un poder paral·lel o superior al dels líders guerrers més forts; i en les societats més evolucionades, la religió organitzada i sistematitzada ha ocupat el lloc dels bruixots.

A l’Occident, per contra, el binomi sorgit entre l'Estat i la religió és del tot inseparable, encara que hagi hagut conflictes esporàdics per exigències polítiques, o sigui per interessos oposats.

Per tant, crec que és bastant evident que el poder, per a ser acceptat per la societat, precisa d'una justificació o una a legitimitat procedent de fora d'ell mateix. Aquesta justificació té sempre un caràcter metafísic o religiós. En totes les societats poder i religió han anat estretament unides, fins i tot fins a confondre's, com passa amb l'Islam.

A diferencia, el cas de les esglésies cristianes, especialment la catòlica, té algunes particularitats: s'ha mantingut al llarg dels segles vinculada a poders diversos però guardant al mateix temps la seva independència, de manera que el Vaticà constitueix un poder espiritual i en bona mesura material, tot i no tenir divisions militars, indústries pròpies i gairebé territori propi.

Bé, doncs després de tota aquesta dissertació, arribo a la mateixa conclusió que el Schopenhauer quan va dir "l'home és en el fons un animal terrible i cruel. Coneixem com ha estat domesticat i educat pel que coneixem com a civilització”.