Arxiu del blog

dissabte, 7 de novembre de 2009

Convergència o el pujolisme sense Pujol.


Passen els anys i és indubtable que Convergència no troba la manera de sobreposar-se a la sortida de Jordi Pujol i a la garrotada d'haver perdut, juntament amb Unió, la Generalitat en dues ocasions malgrat ser la formació amb més escons.

Està clar que l'herència política de Pujol està pesant com una llosa, en la capacitat de maniobrabilitat de l'actual direcció encapçalada per l’Artur Mas.

Pujol va nomenar a Mas com hereu universal de la seva obra política, protegint-lo dels intents de lideratge del Duran Lleida, al llarg de l'últim mandat del president Pujol.

Estava clar que per a anul·lar a una bèstia política com el Duran Lleida (que les enquestes del Centre d'Investigacions Sociològiques sempre li han atorgat un gran lideratge), era necessari no només acollir sota la seva protecció al Mas, sinó que era imprescindible estructurar tota una "Guàrdia Pretoriana" (el nom és pura coincidència) amb personatges fidels al Pujol i els seus interessos polítics.

És ara quan la capacitat de maniobra de Mas, es veu limitada a l'hora de prendre decisions que allunyin a Convergència dels bolets que li estan esquitxant de casos de corrupció i enriquiment fàcil.

Tot el que havia estat necessari per a dirigir el destí de la Federació de Convergència i Unió segons les voluntats de la família Pujol, ara es tornen un llast per a l'actual executiva que es veu limitada en la seva capacitat de resposta pels estrets vincles que uneixen al Macià Alavedra i al Lluís Prenafeta amb Jordi Pujol. Sembla ser que en l'últim llibre de Pujol titulat "Memòries. Temps de construir (1980-1993)", hi ha tres passatges dedicats a aquests dos històrics militants expulsats del partit temporalment, segons m'ha explicat un amic que ha tingut temps per a llegir-lo.

Així mateix, la detenció de l’Alavedra i el Prenafeta, i el registre dels locals de la fundació Catalunya Oberta, són atacs directes al cor del pujolisme. I aquest ha respost sense encumanar-se a ningú i per dues vegades el Pujol ha deixat amb el cul a l'aire a l’Artur Mas, el lideratge del qual mai ha estat prou acceptat com per a arrelar amb solidesa, i més des de l'aparició dels casos Millet i Pretòria:

La primera quan va amenaçar amb "estirar de la manta" per a esclarir el finançament dels partits polítics que havien rebut finançament del Palau de la Música. Donant a entendre que té mes informació que no ha comunicat al jutge.

La segona quan surt públicament i sense que ningú l'hi demani, per a ratificar davant els mitjans de comunicació, la gran amistat que l’uneix amb els dos històrics militants detinguts. Deixant a l'actual cúpula del partit en una situació incòmoda.

Personalment crec que Convergència necessita redirigir el seu rumb cap a una línia ideològica que li permeti superar el pujolisme. Necessita donar un cop de timó que puguin liderar les noves generacions del partit i desprendre's de l'estructura pujolista.

Penso que Convergència té gent jove experimentada en política, que no han estat tan embolicats per la flassada pujolista i que superen en capacitat política a l'Oriol Pujol "el fill de l'amo" i la seva orquestra. I aquí radica el drama de la CIU post-pujolista: està perdent la seva identitat, defrauda a una part del seu electorat tradicional i és incapaç d'enganxar al més jove amb un missatge reciclat.