Arxiu del blog

dimecres, 24 de juny de 2009

La pel·lícula "l'Ona" com a reflexió que la història sempre es pot repetir.

He tingut l'oportunitat de veure la pel·lícula "l'Ona" del director alemany Dennis Gansel i reconec que no només m'ha agradat, sinó que m'ha suscitat la reflexió sobre la fragilitat del nostre sistema de govern.

Com tots ja sabeu, la trama de la pel·lícula es basa a trobar una resposta a la pregunta d'un dels alumnes d'un institut alemany, que plantejava com era possible que el poble alemany al·legués ignorància a la massacre del poble jueu. Aquest professor comença el que serà un experiment que consisteix a instaurar un règim d'extrema disciplina a la seva classe, restringint-los les llibertats i fent-los formar una unitat.

Bàsicament l'experiment se centra en la possibilitat de testar en persones l'efecte que sobre elles exerceix la barreja de poder, ideologia i sentiment de pertinença. I és precisament en aquesta possibilitat, en la qual jo crec que es donen les circumstàncies ideals per a què una societat en temps de crisi sigui molt més més permeable a deixar-se influenciar per líders embolicats en ideologies superficials i buides de contingut.

Però a més, està pel·lícula planteja altre gran debat, com el qual afecta als joves, a la seva situació a la societat actual, al paper dels seus pares i del paper que adopten en el si de la seva unitat familiar, plantejant constantment tòpics generacionals i deixant de banda els valors que tenen com a éssers humans.



Intentem dibuixar un entorn juvenil en el qual hi ha una gran proliferació de tribus urbanes i en moltes d'elles es veuen marcats signes de tall feixista, plantejant obertament una forma de societat cínica. Una societat en la qual el discurs del nou amo, el Discurs de l'Amo modern, pren la forma del cinisme que fa de la paraula un ens sense valor, un ens buit.

Al meu entendre, aquesta és la realitat que descriu la pel·lícula. Una realitat basada en una joventut amb problemes d'identitat i amb una absència de personalitat marcada. És una joventut que es desentén del fet d'anar a votar, que viu d'esquena a l'estructura social que se'ls ha imposat. Per a mi és una situació que manifesta un abisme infranquejable entre el que es diu i el que es fa. La paraula s'ha quedat buida i això dóna ocasió que qualsevol paraula pugui omplir-se amb el significat més absurd. I poso com a exemple partits com "Ciutadans, partit per la ciutadania", que va aparèixer a Catalunya en les últimes eleccions autonòmiques o líders de plàstic com el Miguel Durán que ha entrat coma eurodiputat en un partit radical.

La reflexió final per a mi és que la incredulitat postmoderna pot anar de la mà amb el fonamentalisme més extrem. Creo que és sa qüestionar-se constantment el nostre paper i les nostres accions en la vida, però darrere d'aquesta incredulitat sempre hi ha d’haver un posicionament ideològic coherent amb la nostra escala de valors.

Si això no existeix….. Som carn de canó i estarem permanentment venuts.