La societat civil organitzada: hauria de servir com a model d’autogestió.

Sota el lema "la unió fa la força", la societat civil s’ha anat organitzant al llarg de la història, per a plantar cara a les necessitats dels col·lectius més febles del nostre teixit social. La qual cosa és molt certa, sempre que qui exerceixen aquesta força ho facin en el mateix sentit.

El moviment de les persones amb discapacitat física ha estat i és un dels més antics en la seva creació, ric en el debat de les seves idees i el més representatiu per volum de població afectada. Des de la concepció de la persona amb discapacitat com "malalt", fins a l'actual percepció com a individu amb capacitat d’adquirir deures i drets, hi ha hagut un profund debat sobre el paper que les persones amb discapacitat han d’ocupar en la nostra societat.

Gràcies a la creació d’associacions de tota mena relacionades amb la discapacitat, s’han aconseguit avanços molt significatius en la normalització i integració de les persones que tenim algun tipus de discapacitat. Per tant, un bon nombre de les lluites socials s’han guanyat mitjançant l’acoblament d’ideals i d’interessos en comú, una fita que per a molts resulta tota una utopia, un somni inassolible degut, en bona mesura, a la seva visió miop del panorama associatiu.

El nostre sector necessita seguir caminant cap a la vertebració d’unes organitzacions fortes, estructurades i que siguin els interlocutors de referència de la discapacitat física. Però, perquè aquesta organització sigui dinàmica i vital, és del tot necessari que sigui capaç de generar un debat d’idees que permetin sortir del conformisme actual de les estructures de representació estatals.

A Catalunya, el nostre sector s’organitza al voltant de la Federació ECOM, que actua com a organització d’organitzacions, amb missió, visió, valors i estratègia general comunes, que ha de coordinar la prestació de serveis i a més, actuar com canal de reivindicació de les seves entitats. Circumstàncies i actuacions, perfectament compatibles, que beneficien a la globalitat del nostre col·lectiu.

Entenem que aquest hauria de ser un debat que cal generar en el si de les nostres pròpies organitzacions. Hem de ser capaços d’iniciar un procés d’anàlisi de la situació per a una elaboració posterior d'un Pla Estratègic de la pròpia organització.

En aquesta mateixa línia, podem observar la cada vegada més gran professionalització de les nostres entitats en l’atenció a les persones amb discapacitat, convertint-se en un referent clar davant els múltiples problemes que es presenten en les diferents etapes de la vida com a conseqüència de la discapacitat. Per a aconseguir aquest nivell, les nostres entitats han hagut d’aprofundir en la viabilitat dels projectes que presenten, amb objectius ben delimitats en temps, recursos i metes, a més d’un pla d’avaluació del grau de consecució d’aquests objectius, així com la presentació de paquets complets de projectes i programes a desenvolupar.

Davant aquesta situació, en primer lloc és necessari garantir el manteniment del moviment associatiu i la seva independència plena, amb la qual cosa les entitats han de poder generar els seus propis recursos, utilitzant totes les possibilitats que contribueixin a l’obtenció dels fons amb els quals poder finançar les activitats i serveis que reclama el col·lectiu, uns serveis, que han d’especialitzar-se per a incrementar la qualitat en la seva prestació.

En aquest maremagnum en que ens movem, crec que la constant transformació de les estructures polítiques, ha modificat també la naturalesa de l’associacionisme, que d’element constitutiu de l’ordre social, ha passat a ser instrument de canvi en la societat. Les associacions representen avui els cossos intermedis entre l'Estat i la societat civil mateixa, i la seva existència es considera absolutament necessària per al manteniment i aprofundiment en les llibertats individuals i col·lectives.

Per tant, l’Estat no hauria de veure en les nostres associacions només una forma barata d’atendre al nostre col·lectiu (per què és evident que aquests mateixos serveis realitzats pel sector privat, necessitarien el doble de pressupost). Al meu entendre l’Estat, a través de les seves diferents administracions, hauria de valorar d’una forma ajustada als costos reals la prestació del servei amb els nivells de qualitat necessaris i retribuir en concordança de manera suficient, per a d’aquesta forma garantir la qualitat en la prestació dels serveis en un model d’atenció sorgit des dels propis usuaris.

Lo Bep.