Les llegendes de CaixaBank.

 

El director general de CaixaBank, Juan Antonio Alcaraz, ha assegurat que els desnonaments "forman parte de la leyenda urbana, nosotros no hemos desahuciado a nadie", va dir "Los bancos no queremos desahuciar a nadie; evidentemente tenemos una hipoteca, una propiedad y queremos que la hipoteca se pague". Està clar que si noi!!! Tu ets dels que creuen que una mentida repetida 1000 vegades acaba convertint-se en realitat.

CaixaBank empastifa la seva imatge una vegada i una altra amb els èxits socials que aconsegueix a través de la seva "Obra Social la Caixa". En la meva opinió només hem de veure els jocs de mans que fan amb la Responsabilitat Social Corporativa de la seva fundació, per després mostrar les totes les seves polítiques neoliberals més radicals.

Són molt els projectes que desenvolupen amb els col·lectius més vulnerables; amb la infància per a la seva alimentació diària "cap nen sense bigoti", amb els col·lectius més desfavorits a través del seu programa "incorpora", amb els emprenedors per donar ajudes i crèdits als que intenten fugir de l'atur i la desesperació muntant la seva pròpia empresa "emprèn". Aquesta és la cara més amable d'aquest gegant bancari, que com tots té el seu revers de la moneda.

Ja fa anys que CaixaBank desenvolupa estratègies de mercat en les quals es mostra bel·ligerant amb els moviments socials. Corria l'any 2013 quan líders socials com l’Arcadi Oliveres (president de Justícia i Pau) o la monja benedictina Teresa Forcades, durant la Diada nacional de Catalunya l'11 de setembre, van plantejar encerclar les torres de CaixaBank de l'avinguda Diagonal de Barcelona, ​​amb la intenció de crear les bases per a un canvi de règim polític, econòmic i social basat en una economia cooperativitzada, una democràcia horitzontal i unes finances ètiques.

L'elecció de CaixaBank no va ser casual. La Caixa s'ha convertit en el símbol del poder econòmic i financer de Catalunya i a nivell estatal és la primera entitat d'Espanya en valor dels seus actius: 350.989 milions d'euros, després d'absorbir a Caixa Girona, Banca Cívica, Banc de València, etc. . De les 6300 oficines que posseeix el grup, només 1581 són a Catalunya i el 65% del seu volum de negoci procedeix de fora de Catalunya i de les Balears.

A més, el radi d'acció de CaixaBank s'estén molt més enllà del propi sector financer i arriba al negoci dels carburants, l'aigua, les telecomunicacions, les infraestructures i la salut. És líder en pensions, assegurances i targetes bancàries. Amb més de 13 milions de clients i una quota de mercat a Espanya del 14,6%, articula la seva influència a través del poder econòmic de les seves empreses, els seus vincles amb mitjans de comunicació, partits polítics i, fins i tot, amb la Casa Reial per la vinculació de l'exresponsable Fernando Almansa o la pròpia filla del Rei emèrit d'Espanya.

Cristina de Borbó va entrar a treballar amb un gran endoll trifàsic que li reportava un sou de 200.000 euros anuals i un lloc molt interessant, directora de l'Àrea Social ". Aquest salari arriba avui als 300.000 euros anuals, i la infanta els percep en el seu nou destí a Suïssa, on s'ha instal·lat fugint de la polèmica suscitada pel cas Urdangarín. CaixaBank també va trobar un lloc de treball per a l'excap de la Casa del Rei Alberto Aza, al que va nomenar membre del consell d'administració de Criteria.

Com podem veure aquest monstre econòmic estén els seus tentacles en tots els nivells del poder a Espanya, disposa de més de 13.000 habitatges socials a Espanya i encara que s'omplen la boca dient que "CaixaBank no realitza desnonaments d'habitatge habitual", l'informe realitzat per la plataforma d'afectats per la hipoteca (PAH) al costat del Observatori DESC indica que el 13,8% de les persones afectades per un desnonament tenien la seva hipoteca a CaixaBank.

Per tant, el director general de CaixaBank, Juan Antonio Alcaraz, ha quedat retratat públicament per la provocació de les seves declaracions. Aquest no és l'estil que CaixaBank ha utilitzat al llarg de la seva història. Sempre ha estat un monstre bancari que ha mesurat molt les seves manifestacions públiques per cuidar la seva imatge i mostrar-se com una entitat propera a la ciutadania.

És per això que el Juan Antonio Alcaraz ha fet el paper de "l'enfant terrible" amb la seva intervenció per omplir titulars dels mitjans de comunicació. Exhibint múscul i deixant molt clar que en la nostra lògica occidental i capitalista, qui té diners mana i qui no en té obeeix.

D'aquesta manera estem veient com un banc com CaixaBank estan fent un gir copernicà per mostrar-se com una entitat agressiva, que res té a veure amb el missatge ensucrat de la Fundació la Caixa que s'està quedant sense ànima. Si "l'ànima de la caixa" de la qual tant s'han omplert la boca.

Èxit internacional de la diplomàcia catalana i generositat en el govern.

Triomf total, i sense pal·liatius, de la diplomàcia catalana a Copenhaguen. Aquest dissabte passat, el president del govern espanyol, va iniciar un atac desesperat llançant grans amenaces d'activar la euro ordre de recerca i captura, si el nostre president sortia de Bèlgica. Doncs bé, el President de Catalunya (el Molt Honorable Carles Puigdemont), carregat de determinació i de valentia, ha anat  Copenhaguen i a posat en ridícul al regne d'Espanya.

Aquest viatge de Puigdemont a Copenhaguen ha forçat que la Fiscalia General de l'Estat espanyol, corregués a sol·licitar al jutge Llarena per activar l'ordre de "cerca  captura internacional", tal com havia amenaçat Rajoy dos dies abans. Però el jutge s'ha adonat que ja havien fet prou el ridícul, com per tornar a ballar-la i perdre encara més credibilitat.

Estem davant d'una olimpíada de despropòsits de l'Estat espanyol. Una mostra més d'això, és que a finals de la passada setmana, l'expresident del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez dels Cobos (germà del cap de l'operatiu policíac que es va desplegar l'1-O), es va presentar a una prova d'avaluació per entrar a formar part del Tribunal Europeu dels Drets Humans. En la documentació de la seva candidatura constava que parlava, llegia i escrivia perfectament en anglès. Doncs bé, quan els membres del tribunal examinador li van fer preguntes, el Pérez dels Cobos no se li va acudir res més que preguntar-los "Me lo pueden preguntar en español?". Així doncs, aquí es demostra una altra batalla perduda en territori europeu per l’Estat espanyol.

És més que evident que el Govern d'Espanya no porta la iniciativa en el procés de creació del nou govern català. Es fa palès que la bilis i l'odi són els que indueixen les decisions del govern d'Espanya, que es supera per moments amb mesures cada vegada més esperpèntiques. Rajoy va donant batzegades, a tort i a dret, per respondre a les iniciatives del Parlament de Catalunya i del President a l'exili. Basa la seva estratègia en una improvisació contínua, tal com ha vingut fent al llarg de tot el seu mandat.

Tot i aquesta disbauxa, independentment de com acabi formant-se el Govern català, és imprescindible que es comenci a governar en interès de país, per donar solució als problemes enquistats dels últims anys. Cal empoderar a les institucions catalanes de la capacitat de gestió segrestada amb el cop d'Estat del 155.

El nou govern haurà de tenir la cintura suficient per conjugar la gestió diària que necessita la societat catalana, amb la defensa dels drets nacionals de Catalunya i amb l'alliberament dels ostatges retinguts a les presons castellanes i la repatriació dels exiliats pel brot franquista del 155.

Estem davant d'una situació en què la societat catalana necessita un projecte de país que tingui en el seu nucli les necessitats de la població. Catalunya no necessita ni líders messiànics ni màrtirs de la causa. Tots i cada un dels que han participat en portar fins al final el procés català, tindran el nostre reconeixement i agraïment, però ningú és imprescindible perquè el procés continuï avançant fins a la victòria.

Jo demano que els parlamentaris que estan segrestats a la presó i els que estan a l'exili, dimiteixin dels seus càrrecs públics i donin pas a les persones de les seves candidatures que han de substituir-los. El principal objectiu que ens hem de marcar és el servei a la nostra ciutadania, sense oblidar el llibre de ruta del procés, ni les persones que han donat la cara per defensar una societat democràtica i un país compromès amb els pilars fonamentals de l'Estat democràtic.

Hem entrat de pet a l'etapa de la generositat. El 21-D el poble català va parlar d'una forma clara i rotunda amb una participació del 82% de la població i atorgant una majoria absoluta independentista al parlament. És una majoria que permet governar de forma clara, però que encara no permet vel·leïtats independentistes. Centrem-nos en el que ens ha encarregat el poble i treballem per sumar més gent al carro de la llibertat.

El Partit Popular i el terrorisme islamista. Coincidència?

En el que portem de segle XXI el terrorisme islamista ja ha comès dos atemptats sagnants a Espanya. Tots dos atemptats s'han produït estant en el govern d'Espanya un partit, que ha perpetuat de franquisme, com és el Partit Popular.

L'11 de març de 2004 es va produir un atemptat amb 10 explosions simultànies en els trens de rodalies de Madrid. Aquest atemptat va ser obra d'una cèl·lula islamista d'Al-Qaida, en el què van morir 192 persones i en el qual 2057 van patir lesions diverses.

Des del mateix moment de l'atemptat, el govern del Partit Popular va intentar confondre l'opinió pública, adjudicant l'autoria de l'atemptat a l'organització terrorista ETA (segons la cadena SER, era la primera vegada que un govern espanyol es dirigia per telèfon directament a periodistes per dir-los que aquest atemptat havia estat obra d'ETA), poc temps després va aparèixer un comunicat de les Brigades d'Abu Hafs al-Masri (al-Qaida), dient que l'atac era en resposta als conflictes de l’Afganistan, l’Iraq, Palestina i el Caixmir . Assenyalant a Espanya de formar part d'una croada contra l'islam, conjuntament amb els Estats Units i el Regne Unit.

Les principals hipòtesis de treball ja van suggerir la participació d'alguns membres de les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat, com la Policia Nacional, la Guàrdia Civil o el CNI, que estarien al corrent de les accions dels implicats ja que la majoria eren confidents policials, com el conductor del cotxe que va transportar els explosius que van permetre la massacre de l'11-M.

Després de 13 anys es produeix a Barcelona un altre atemptat amb segell islamista en què van morir 18 persones. Després d'una actuació eficaç del Cos dels Mossos d'Esquadra, surt a la llum que l'agent radicalitzador dels joves marroquins, va ser l'imam de Ripoll Abdelbaki És Satty, de la mateixa nacionalitat, que va actuar com a cervell organitzador de la cèl·lula terrorista.

Aquest imam ja va ser detingut el 2010 a Ceuta quan transportava 12 quilos d'haixix. L'any 2016 Abdelbaki És Satty és és relacionat amb l'Operació Xacal, per enviar jihadistes a lluitar a l'Iraq. Posteriorment la pròpia policia espanyola confirma que És Satty treballava a sou dels serveis d'intel·ligència de l'Estat espanyol (CNI), com a confident.

Per tant, jo veig un paral·lelisme entre els dos atemptats, de Madrid i de Barcelona, ​​en els quals coincideix que persones implicades en ambdós atemptats terroristes estaven a sou del CNI. A aquesta coincidència també cal sumar-hi la que en el moment de tots dos atemptats, el partit que estava al capdavant del govern espanyol era el Partit Popular.

Davant aquest cúmul de coincidències només se m'acut pensar si són coincidències pròpies de l'atzar o són coincidències desitjades?

Si són coincidències pròpies del destí, no em queda una altra sortida que lamentar-me de la mala sort que ha tingut el Partit Popular que coincideixin amb els seus dos mandats.

En canvi, si són coincidències desitjades podria entendre que, amb aquest atemptat, el Govern d'Espanya hagués volgut trobar la forma d'intervenir d'una manera directa en el procés català. Era l'excusa perfecta per neutralitzar al Cos dels  Mossos d'Esquadra, per reforçar la seva feina, introduint-hi al cos militaritzat de la Guàrdia Civil i al de la Policia Nacional.

Que és el que es va torçar perquè aquest pla no hagués tingut l’efecte desitjat inicialment? Senzillament que la policia catalana, amb el seu Major Trapero al capdavant, va fer un excel·lent treball de resposta immediata a l'atemptat, tot i no poder dissposar de tota la informació que els Cossos i Forces de Seguretat espanyols tenien.

Sempre he pensat que les coincidències ens indiquen el camí.