L'emergència social es cura amb consens polític.

El 2007 és l'any de referència en el qual s'inicia la gran regressió de l'economia al nostre país. Esclata en mil trossos la bombolla immobiliària i arrossega milers d'empreses. El sector bancari es declara en fallida tècnica i condiciona el govern a socialitzar els seus errors empresarials i per tant a assimilar el seu deute.

Tots aquests anys de retallades a l'Estat del benestar, ha portat a una part important de la societat catalana a una situació de clara emergència social. Els resultats d'aquesta ventada de recessió econòmica és de 510.237 persones a l'atur. D'aquestes 393.900 estan patint un atur de llarga durada, havent d'afrontar desnonaments i desestructuració familiar. A Catalunya 101.000 llars sobreviuen sense cap tipus d'ingrés a la unitat familiar i 683.700 persones no es poden permetre suportar el rigor hivernal amb la temperatura adequada a la llar. Tampoc cal oblidar l'elevada taxa d'abandonament escolar del 20,9%, que suposa una de les més altes de tota la Unió Europea. Aquesta és la Catalunya real!

Davant d'aquesta situació, no podem oblidar que la pobresa a Catalunya ha augmentat en gairebé 15 punts percentuals durant aquesta recessió econòmica. Segons el segon l’informe sobre l'evolució de les desigualtats socials de CC.OO. de Catalunya, aquest augment percentual és molt superior al conjunt d'Espanya i la Unió Europea. Aquest escenari no ha fet més que augmentar l'anomenada "bretxa social". Els pobres són més pobres que el 2007, mentre que els rics són més rics en el mateix període.

Aquest gran tsunami ha posat cares a la crisi. És evident que els col·lectius amb major vulnerabilitat social han estat els que més han patit aquests efectes. És per això que la crisi té cara de dona, té una cara infantil, té cara de persona amb discapacitat i sobretot té cara de persona gran. Per tant, estem veient com la desigualtat social creixent ens allunya cada vegada més de les xifres dels països europeus. És cert que aquesta situació esdevé produïda per un mal funcionament del mercat de treball, de les grans retallades en polítiques públiques adreçades a la cohesió social i d'una fiscalitat especialment dissenyada per afavorir els més rics.

Davant d'aquest atzucac social en què ens trobem, necessitem urgentment una regeneració democràtica, que ens porti a una nova forma de fer política en la qual es consensuen uns eixos centrals d'actuació social, que prioritzin clarament l'atenció a les persones per davant dels interessos dels mercats.

Fa gairebé 40 anys dels anomenats "Pactes de la Moncloa". En aquell moment hi va haver la lucidesa suficient per entendre que la precarietat social que vivien les persones, necessitava de prendre decisions, fermes i decidides, que no convertissin les necessitats socials en munició per a la batalla política. Aquesta estratègia d'actuació és molt comú en països amb llargues tradicions democràtiques com Suècia, Alemanya o Holanda. Malauradament a casa nostra és molt més difícil de trobar aquesta voluntat per a entendre’ns.

Catalunya necessita que els seus representants polítics donin un exemple de maduresa. Ha arribat el moment dels consensos per atendre les persones. Aquests consensos han d'abastar des de la regulació de les relacions laborals, fins a l'establiment d'una política per a la gestió de les rendes. Els principals agents socials (sindicats i patronals) han de liderar obligatòriament aquesta transició a estratègies consensuades. La societat els exigeix ​​una resposta ràpida, valenta i clara a la situació de desarrelament polític que està vivint en aquests moments.

Penso que el consens, per a la creació de polítiques socials, és una condició necessària per aconseguir la plena eficàcia de l'estratègia. La voluntarietat en l'acord i la unanimitat de tots els actors rellevants, és la garantia per donar-nos un model social compatible amb la reducció de les desigualtats. Si hem de posar els fonaments d'un nou país, comencem per definir un mínim comú denominador en atenció a les persones que ens faci capaços de proposar un nou model de societat.

Desitjo que el Ple d'Emergència Social i Reactivació Econòmica que es farà al Parlament de Catalunya el 9 i 10 de març, sigui el punt de partida per trobar aquest consens que porti al nostre país més a prop del model europeu.

Catalunya es la pedra a la sabata espanyola.

La màquina de la política espanyola a grinyolat constantment al llarg dels darrers 200 anys. El país veí sempre han considerat la política com una pel·lícula d'indis i vaquers. Els posicionaments polítics sempre han necessitat vencedors i vençuts, ja que difícilment els vencedors podrien sentir-se orgullosos de la seva victòria si no comptessin amb un bàndol derrotat i humiliat als seus peus.

Aquest plantejament ha continuat vigent des de la mort del dictador. El bipartidisme que es va instal·lar des de la suposada "transició", ha derivat en una alternança en el poder entre la dreta franquista "de tota la vida", representada per la banda del Partit Popular i una suposada socialdemocràcia descafeïnada des de la celebració del XIII Congrés del PSOE a l'exili, a Suresnes (França) a l'octubre de 1974. Aquí es va dibuixar un socialisme de disseny que encaixés en la farsa de la transició a un sistema democràtic.

En aquell moment, l'estament militar va marcar les condicions per a dissenyar un sistema que, per sobre de tot, "semblés democràtic". Per a això es necessitava exterminar del panorama polític espanyol, a tots els matisos de l'esquerra que poguessin arribar a ser un factor de desequilibri del sistema dissenyat.

En aquest joc de poder, calia elaborar una Constitució que fos un búnquer infranquejable per defensar l'estratègia del postfranquisme. El control exercit, per l'estament militar, per elaborar la carta magna era tan brutal que un dels anomenats pares d'aquesta Constitució (Jordi Solé Turà) va declarar abans que l'Alzheimer degradés la seva memòria, que la constitució es va forjar en un hotel i amb un telèfon directe a mà per consultar cada un dels articles amb els militars de guardia.

Amb aquests antecedents, es va aconseguir l'efecte desitjat de crear a Espanya un bipartidisme que pogués eliminar del panorama a tots els matisos de l'esquerra. El PSOE dirigit per Felipe González es va encarregar d'adormir les reivindicacions socials, que les esquerres volien reivindicar en plena efervescència del canvi polític.

Per tant, des de la mort de Franco els governs a Espanya s'han alternat entre l'extrema dreta, del Partit Popular, i el centredreta maquillat d'esquerra que representava el PSOE.

Enmig de tot aquest anquilosament polític ha estat sempre he anomenat "problema català". Fa més de 150 anys que els anhels identitaris i de d'autogovern de Catalunya, han estat una pedra a la sabata de la història política d'Espanya. En la constitució de les Corts Republicanes, Ortega i Gasset ja va dir allò de que " el problema catalán no se puede resolver, sólo se puede conllevar".

L'estratègia de Rajoy de recentralitzar les competències del govern català, han tingut el suport del PSOE. Tant el PP com el PSOE han trobat un filó electoral a l'Espanya profunda, que consisteix a atacar per terra, mar i aire (o sigui des del poder econòmic, judicial i polític) qualsevol tret identitari català.

Després de les eleccions del passat 20 de desembre aquest problema català, ha agafat més protagonisme que mai. L'aritmètica parlamentària ha establert un escenari en el qual obliga a negociar qualsevol alternativa de govern. I aquí rau el problema, ja que cap dels dos partits majoritaris té la cintura política necessària per assumir renúncies i negociar.

Així doncs, el referèndum català ha impedit un acord d'esquerres entre PSOE i PODEM. Els poders econòmics de l'Ibex 35 han obligat al PSOE a entendre amb la dreta neoliberal de Ciutadans, frustrant els anhels d'un Pedro Sánchez defenestrat i amb la maleta a punt per a la seva retirada.

Davant d'aquest escenari, l'única solució que intueixo és "un pas al costat" de Mariano Rajoy (desapareixent el panorama polític) i una legislatura governada per la banda del PP dirigida per la Sáenz de Santamaría, amb el suport de Ciutadans i l'abstenció de un PSOE en ple procés de putrefacció.

Corrupció marca "made in Spain".

És ben cert que "el español" no està de moda. La comunitat europea està assistint, amb uns ulls com a plats, a un espectacle propi dels germans Marx. El partit que ha governat aquesta darrera legislatura està acorralat pels casos de corrupció i de finançament il·legal de partits polítics. 

És cert que el Partit Popular continua sent el primer partit espanyol per nombre de vots, però està actualment en una situació d'extrema fragilitat, assetjat per múltiples casos de corrupció a tots els nivells de les diferents administracions públiques. Actualment, tota la direcció del partit està sota sospita de corrupció. Fins el nom del propi President (en funcions) Mariano Rajoy, ressona en les xarxes socials pels sobres amb diners que li va lliurar (presumptament) l'extresorer del partit el Luis Bárcenas.

Va sortint casos i més casos d'una manera sistèmica, que ja comença a escandalitzar que tanta gent es quedés amb el 3, amb el 4 o amb el 5% de comissions. Considero que ja és una gran aberració renunciar a que tornin tot el que han robat. Però el pitjor no és els diners que s'han quedat, sinó els diners públics que han dilapidat inflant els preus de les obres públiques per poder treure millor profit. Hem estat veient com petits ajuntaments afrontaven obres faraòniques, que estaven molt lluny de les possibilitats de les seves arques municipals.

Amb aquesta escenografia de fons hem vist com la banda del Partit Popular ha gestionat l'última legislatura sotmetent-se als dictats de l’Angela Merkel i per l'altre costat aplicant amb mà dura el desmantellament de l'Estat del benestar.

Aquesta actitud xulesca i bravucona que a esgrimit el Partit Popular fa que ara, just en el moment en què el diàleg és més necessari, el Partit Popular es trobi més sol que la una. Sense poder tenir cap interlocutor vàlid que vulgui jugar-se el seu prestigi, o el que li quedi de prestigi, recolzant un partit anacrònic i ofegat en el fang de la corrupció i del totalitarisme franquista. 

Per tant, hi hagi o no hi hagi eleccions, la "banda del Partit Popular" haurà de reinventar-se de cap a peus. La dreta espanyola i els poders fàctics de l'Ibex 35, necessiten un referent que pugui tornar a recollir una quota de l'electorat que els permeti continuar remenant les cireres.

L'experiment del Albert Rivera està molt lluny de ser el recanvi que pretenien la gent de l'Ibex. No ha sabut transmetre la idea de renovació i sobretot no ha sabut donar exemple en l'aplicació de la neteja en el propi partit.

El principal partit de l'oposició, la clàssica marca del PSOE, no poden aixecar la veu com a capdavanter contra la corrupció, ja que té un polvorí a Andalusia que esta començant a esclatar i que quan ho faci completament deixarà al descobert una de les majors estafes de diners públics de finals del segle XX.

Catalunya tampoc està al marge del saqueig institucional. Bona prova d'això la tenim amb la banda de la família Pujol, que han actuat igual que la banda del Partit Popular però amb barretina. Hem estat veient com els dos partits majoritaris a Catalunya, en els últims 20 anys, han claudicat a les vel·leïtats de la corrupció. Ja sigui per finançar el propi partit, com en el cas de Convergència, o per donar sortida als èxits personals com en el cas d'ajuntaments de gran rellevància gestionats per la filial catalana del PSOE.

Tot aquest entramat que ha costat 30 anys de teixir, està ara en perill per l'aparició d'uns determinats partits, que es presenten davant l'opinió pública amb la bandera de la renovació.

 "Renovació" és justament la paraula maleïda. Això significaria acabar amb uns privilegis assentats al llarg de dècades d'una oligarquia política, que al marge d'ideologies està acostumada a perpetuar-se en el poder d'una manera o d'una altra.