El federalisme com a tercera via? Parlem-ne.

A mesura que ens acostem a l'inici de la campanya electoral de les eleccions catalanes del 25 de novembre, totes les forces polítiques comencen a definir quin serà el seu horitzó i quina serà la base ideològica sobre la qual s'assentaran bona part de les seves propostes electorals.

Hem pogut veure com el dia 4 de novembre, va aparèixer al diari El País un manifest (conegut com el manifest dels 300), en el qual intel•lectuals espanyols, la majoria eren de fora de Catalunya, van publicar una carta d'adhesió i de suport a un document en el que posaven l'opció Federal com l'única solució a l'encaix de Catalunya a Espanya.

En aquest manifest, es proposava aquesta solució Federal amb un cert to de condescendència, al meu entendre amb acusats matisos ofensius a la intel•ligència i a la dignitat dels catalans, evidenciant un gran desconeixement de la història de Catalunya i del que està passant en aquests moments al principat. Difícilment aquests 300 "savis" poden entendre la situació que viu Catalunya en aquests moments, quan en referir-hi ho plantejen en termes com "victimisme català" o "nacionalisme exacerbat català". Davant aquesta situació, crec que els mateixos signants d'aquest text poc integrador, són els exemples vius del que Catalunya rebutja com a opció ara per ara.

En aquest sentit, crec que perquè es pugui vertebrar un estat federal és necessari comptar amb la voluntat dels estats que, de forma lliure i democràtica, vulguin unir-se a aquesta federació. I és precisament aquí on hi ha el nucli de l'argument que, al meu parer, qüestiona qualsevol sortida Federal a l'encaix de Catalunya amb Espanya. Precisament perquè qualsevol secretari general del PSOE que pretengui guanyar unes eleccions o simplement no suïcidar-se electoralment, mai donarà suport cap opció federalista i molt menys una reforma constitucional que tindria l'oposició frontal d'una part majoritària del propi Partit Socialista i lògicament la del Partit Popular.

Quan el secretari general dels socialistes catalans (Pere Navarro) intenta vendre'ns el federalisme com una tercera via d'encaix amb Espanya, està intentant fer-nos creure que els dirigents estatals del PSOE votarien en contra dels seus interessos territorials i sobretot del sentiment dels seus votants, que no creuen en el federalisme i no volen facilitar l'augment de competències a les comunitats autònomes. D'altra banda, esperar que a Espanya guanyi qualsevol reforma constitucional que atorgui un sol avanç nacional a Catalunya o a qualsevol territori és assumir que els votants seran totalment irracionals i que votaran en contra de les seves preferències.

No hem de perdre de vista la tradició centralitzadora i jacobina que han mantingut els dos partits majoritaris a l'estat espanyol (PSOE i Partit Popular). No hem d'oblidar que quan va entrar al Congrés l'estatut de Catalunya de 2006, grans pro homes o barons del PSOE, com Alfonso Guerra o José Bono es voleiaven públicament de la retallada que s'aplicaria a l'estatut de Catalunya. I tampoc hem d'oblidar que aquests mateixos Barons amb el suport de Felipe González són els que van impulsar l'actual executiva del PSOE amb Rubalcaba al capdavant.

 Per tot això veig amb molt d’escepticisme aquest nou federalisme que intenten colar-nos, de manera que si alguna cosa comença a estar en dubte és quin tipus de relació ha de tenir el PSOE i el PSC i com el PSC prioritza l'interès dels seus electors sobre el interès general del PSOE, fins i tot en esferes com el Congrés dels diputats, o bé l'encaix del PSC entre els seus electors. Crec que l'equip de direcció del PSC ha obtat per negar la realitat i intentar fer-nos colar alguna cosa que sociològicament no s’aguanta per enlloc.

Rèquiem pel socialisme actual.

A una setmana de vista de les eleccions basques i gallegues, es posa en evidència les contradiccions en què ha caigut el socialisme en els últims anys tant a Espanya com a Catalunya.

Lluny queda aquell 2004 en què el Zapatero va guanyar unes eleccions generals, després dels atemptats islamistes de l'11 M. Totes les enquestes indicaven una gran igualtat entre el Partit Popular i el PSOE, que només es va poder decantar per la manipulació i els enganys a què José María Aznar va voler sotmetre l'electorat espanyol.

Aquella primera legislatura en què Zapatero ens va treure de la guerra de l'Iraq i va promulgar la Llei de la Dependència (que ha acabat sent un de les majors nyaps en polítiques socials de la historia), va venir acompanyada d'una segona legislatura, en què es va consolidar l'execució d'un govern sense criteri ni recursos polítics per abordar una crisi que va ser negada fins a la mort.

Si donem un cop d’ull al que ha passat a Euskadi. En l'última legislatura, es va coronar el major esperpent polític que puguem arribar a imaginar, com és el lideratge d'un govern socialista (teòricament progressista) que no va ser el partit més votat, apuntalat amb una ètica política dubtosa pel Partit Popular (pràcticament conservador).

En l'àmbit català, el Partit Socialista de Catalunya va liderar set anys de govern acompanyat per dos socis de conveniència, com Iniciativa per Catalunya Verds (amb una nul·la experiència de govern) i Esquerra Republicana de Catalunya (amb un discurs centrat en la faixa i la barretina).

 Semblava com si estiguéssim ancorats en l'època del Despotisme Il·lustrat, en el qual el fi justifica els mitjans. Qualsevol aliança era possible si amb això s'obtenia el govern. Deixant totalment aparcats conceptes com l'ètica política o el compromís de país. El PSC va establir una aliança amb el tripartit, sense haver fet prèviament un debat sobre les seves línies programàtiques en què estiguessin ben definits, tant l'eix nacional com l'eix social.

És evident que els socialistes els continua agafant el toro. Em baso en aquest plantejament tenint en compte que PSC i PSOE s'han organitzat les seves festes d'esquena a la gent del carrer, donat que històricament s'han omplert la boca amb la construcció d'un estat federal i a l'hora de la veritat no han cregut en els seus propis plantejaments. Ni els onze anys de govern de Felipe González, ni els vuit de Zapatero (un total de 19 anys), han servit per implementar aquesta faula de l'Espanya Federal.

Els catalans afrontarem unes eleccions el proper 25 novembre. Uns comicis en què totes les enquestes coincideixen a augurar, un nou accident electoral per al PSC, un accident que, segons els pitjors pronòstics, podria deixar el partit tocat de mort, amb la representació més baixa de la seva història. La pregunta que em faig és: Què els ha passat als socialistes per passar dels 52 diputats de 1999 a l'escassa vintena que li auguren els sondejos?

Puc acceptar que la crisi general de la socialdemocràcia europea pugui tenir alguna cosa a veure en aquest plantejament, però no explica per si sola aquest desastre anunciat que es preveu per al socialisme català. On és aquell partit que durant els anys del Pujol exercia d'oposició? Personalment crec que la resposta s'ha de buscar en el debat entre l'ànima catalanista i la espanyolista que té el propi partit, veient-se constantment superats pels esdeveniments.

Aquesta situació d'enfrontament constant entre les dues ànimes del PSC ha provocat una crisi absoluta del projecte socialista a Catalunya, que es veu superat pel despertar que el país està vivint en aquests moments. La manifestació de la Diada permet visualitzar la crisi interna, ja que la cúpula del partit no va participar en la marxa, mentre que sí que ho van fer caps visibles del sector catalanista com l’Ernest Maragall, l’Àngel Ros o la Marina Geli.

Probablement els esdeveniments han adquirit una velocitat que ha desbordat als socialistes, que sense entendre encara que l'estat de les autonomies fa aigües, han recuperat del bagul dels records un federalisme tronat, amb el que desitjarien marcar distàncies amb una CiU cada dia més sobiranista i un PP que a Catalunya adopta la disfressa de centralisme.

 El 25 de novembre els catalans enterrarem el PSC més ambigu de la nostra història i hi haurà l'oportunitat de regenerar un nou moviment d'esquerres progressista, que connecti amb les necessitats del país i dels seus ciutadans. En definitiva, hi haurà l'oportunitat de crear un autèntic Partit Socialista Català.

El nacionalisme espanyol està pletòric de complexos.

A un mes just de la manifestació de la diada de l'11 setembre, Catalunya ha viscut 30 dies d'autèntic vertigen polític. Era d'esperar que un milió i mig de persones al carrer demanant la independència de Catalunya, havia de provocar un terratrèmol polític a les Espanyes més profundes.

La ciutadania ha perdut la por i, mai com ara, Catalunya està tenint una rellevància excepcional en els principals mitjans de comunicació internacionals, apareixent en les principals portades escrites i encapçalant noticiaris de les principals cadenes de televisió. Sense cap mena de dubte el moment en què es produeixen aquests esdeveniments és excepcional. Espanya està a la corda fluixa i sota una atenta mirada de la comunitat internacional, que mira amb molt escepticisme les maniobres que tant Zapatero, en el seu moment, com Rajoy ara, estan improvisant a cada moment.

La reacció del poble català ve generada per més de 30 anys d'asfíxia fiscal i d'inversions, per impedir que Catalunya desenvolupés tot el seu potencial econòmic, fugint d'aquella autarquia imposada pels 40 anys del dictador feixista, que va convertir a la indústria catalana en un teixit empresarial voluble, poc competitiu i amb una visió miop de l'expansió econòmica de les seves empreses que només contemplava el territori espanyol.

La poca visió política que va tenir Mariano Rajoy el 20 setembre, en tancar la porta als morros a la proposta de pacte fiscal que el President Mas li va posar sobre la taula, ha estat un més dels revulsius que estan provocant la reacció serena del poble català per dirigir-se cap un nou escenari esperançador.

 Aquest posicionament assenyat de Catalunya ha fet que els polítics espanyols (tant els populars com els socialistes) i els mitjans de comunicació al servei d'aquest nacionalisme espanyol tronat, es quedin fora de joc un dia rere l'altre. Hem tingut l'ocasió de veure com Felipe González s'alineava contra l'autodeterminació de Catalunya, amb els mateixos arguments que ho fes en el seu moment José María Aznar. El nacionalisme espanyol comparteix una mateixa idea que és la de destruir l'Estat plurinacional que reconeix la constitució del 78 (a la que tant invoquen) i com a prova d'això només hem de fixar-nos en personatges com: Alfonso Guerra, Esperanza Aguirre, José Bono, Ruiz Gallardón o el mateix Mariano Rajoy . Tots coincideixen en treure el Sancristo Gros com és la Constitució, a la llum. És l'únic argument al qual s'agafen per defensar la suposada unitat d'un Estat en el qual no creuen ni ells.

Sembla que el president dels espanyols té una mala peça al teler. D'una banda tenen la necessitat imperiosa de continuar utilitzant la política del desprestigi de Catalunya i atacs continuats a tot el que faci olor de català, per mantenir la seva quota de vot en les pròximes eleccions gallegues, sacrificant les expectatives electorals que poguessin tenir a Euskadi o Catalunya . És clar que el resultat que podien esperar dels vots de catalans i bascos serà bàsicament testimonial, en canvi a Galícia es juga una majoria absoluta i el continuar sent un bastió Popular en una Espanya revolta.

 Espanya està "Reialment" preocupada pel que està provocant una part majoritària del poble català. No estaven acostumats que se'ls qüestionés el seu "model d'estat". El nacionalisme espanyol havia dissenyat un model nacional i cultural sense cap referent que identifiqués a la resta dels pobles d'Espanya. Aquest nacionalisme és tan pobre com estèril en la seva capacitat de generar adeptes per lo primari dels seus plantejaments. Encara ens estem movent amb el toro d'Osborne, la guitarra andalusa, la bata de cua, la mantellina i últimament "La Roja" com a símbol d'aquest orgull espanyol decadent.

El nacionalisme espanyol va optar pel camí més fàcil a l'hora de recol•lectar un grapat de vots, com ha estat fins ara l'atac sense mesura contra Catalunya i els catalans. El rèdit electoral que han obtingut a Andalusia, Extremadura, Castella-la Manxa, Castella-Lleó, Madrid, Cantàbria, València i Astúries bevent d'aquest argument electoral, ara pot passar-los factura. Han encès un foc que ara no poden apagar. Els catalans estem dient JA N'HI HA PROU! No estem disposats a continuar sent cornuts i pagar el beure.