Les dictadures del costat de casa.

Ja comença a ser hora que la ciutadania dels països del nord d'Àfrica, comenci a mobilitzar-se contra unes dictadures "elegides democràticament" i avalades pel món occidental, a canvi de gas natural, petroli o bancs de pesca.

Realment tot aquest sidral s'ha desfermat després de la immolació del jove tunisià Mohamed Bouazizi, que ha posat de manifest les altíssimes taxes d'atur, l’autoritarisme dels règims i la corrupció que s'estén des de l'Atlàntic al mar Roig.

Les flames d’aquesta protesta juvenil ja han cremat el dictador tunisià Ben Ali i socarrimen aquesta setmana al seu col·lega egipci Mubarak (gran aliat d'occident). Desenes de milers de persones van sortir ahir als carrers del Caire i altres ciutats per exigir la fi d'una autocràcia que es perllonga des de fa tres dècades i que pretén perpetuar desvergonyidament a la figura de Gamal, el fill de l'actual dictador, del faraó Mubarak. Des del balcó septentrional de la Mediterrània, Europa contempla aquest foc alliberador amb sorpresa i por a perdre els seus interessos comercials.

Països com Algèria i el Marroc ja comencen a avançar-se oferint millores socials i reducció dels preus dels béns estratègics com el combustible i els aliments bàsics. Encara que només sigui per allò de que "quan les barbes del veí vegis pelar, posa la teva a remullar".

Personalment crec que som molts els europeus avergonyits pel silenci dels nostres governs, davant moviments democràtics que podem veure en viu i en directe en cadenes de televisió com Al-Jazira, que podem seguir, i compartir amb els seus protagonistes, a Twitter i Facebook i que només podem celebrar com un intent d'arribar a la majoria d'edat democràtica d'aquests ciutadans dels països del Magrib.

Ens trobem davant d'un conjunt de països del nord d'Àfrica, que han provocat uns profunds canvis socials generats per l'aparició de joventuts urbanes amb estudis primaris, secundaris i fins hi tot universitaris, que tenen un ple accés al món a través de la televisió per satèl·lit i Internet , i per tant exigeixen que se'ls concedeixin les llibertats individuals que ells veuen en els països d'Europa o als Estats Units.

Sorprenentment aquests manifestants, de Tunísia i Egipte, reivindiquen unica i exclusivament qüestions socials que no tenen res a veure amb l'islamisme ni amb la religió. Són revoltes emanades des de la societat civil mínimament organitzada i sense cabdills clarament identificats. Estem davant un nou moviment social que, ara per ara, atemoreix a tothom per no tenir identificats els líders que cal subornar.

Per tant, estem davant d'un conflicte que posarà a prova les diplomàcies mundials, però especialment les europees i l'americana que ho hauran d'arreglar per a qui sembli que canvia tot sense haver de canviar res. Realment cada vegada m'identifico més amb la definició de democràcia que va establir l'escriptor irlandès George Bernard Shaw, que va dir "La democràcia és el procés que garanteix que no siguem governats millor del que ens mereixem".

Les caixes d'estalvis a punt per a la Bancarització.

El passat mes de maig l'economia espanyola va patir un atac sense precedents per part dels mercats financers internacionals, ara i després d'una treva curta, tornen a posar a l'economia espanyola al seu punt de mira, tot i les polítiques d'ajustament dutes a terme. Sembla ser que els grans poders econòmics no van obtenir prou amb la intervenció del govern espanyol, i ara insisteixen en què cal fer reformes estructurals profundes i ràpides. Tots sabem el que hi ha darrere d'això: la reforma de les pensions, una altra reforma més gran del mercat laboral i acabar amb la negociació col·lectiva, més reduccions de salaris i disminució del dèficit públic.

Sembla que Espanya no genera confiança i això no pot venir tant pel volum del deute públic, que és més baix que en altres països, com per el deute privat i les previsions de creixement per a aquest any, que s'estima que seran molt baixes i, per tant, incapaces de reduir el dèficit públic. S'entra així en un cercle viciós ja que es considera, amb raó, que amb l’escàs creixement no es pot reduir el dèficit, però a la vegada és evident que amb polítiques d'ajustament no s'aconsegueix el creixement i en comptes de trobar camins que incentivin el moviment de la màquina econòmica, l'únic que ens plantegem són mesures que sota el nom de reformes estructurals, proclamin la necessitat de flexibilitzar més l'economia espanyola, i sobretot el mercat laboral, reduir les prestacions de les pensions i retallar l'Estat del Benestar. En definitiva que les úniques mesures que el govern espanyol és capaç de prendre són les de reducció de la despesa pública, en una part majoritària centrada en les polítiques socials.

Amb tot això, els mercats financers estan aconseguint posar contra les cordes al govern d'Espanya, que encara que canviï de color continuarà tenint la mateixa pressió que ha tingut fins ara i l'escalada de retallades s'intueix molt més llarga del que ha estat.

Per això la famosa "CRISI" s'ha convertit en l'excusa perfecta per atrevir-se a desmantellar tot el que als poders fàctics d'Espanya els interessa carregar-se. D'una banda el Partit Popular culpa a l'estat de les autonomies del dèficit de l'economia espanyola (com mai van creure en elles ara s'apunta a la moda per intentar diluir-les), d'altra banda ha arribat el moment de fer desaparèixer a les Caixes d'Estalvi , perquè suposen una competència massa dura per a la gran banca espanyola que finança els interessos dels partits majoritaris.

Però està clar que les caixes han estat un instrument de potenciació econòmica territorial que a Catalunya ha permès sobreviure a la petita i mitjana empresa. A part de suposar una font de finançament per a l'atenció del Tercer Sector Social de Catalunya, amb les seves obres socials contribuint al benestar social i evitant l'exclusió i convertir-se en les principals entitats financeres del país, gràcies a una activa participació de la societat civil i de les administracions territorials.

És clar que al llarg dels anys les caixes han incentivat l'estalvi dels ciutadans i han facilitat l'accés als recursos financers per a emprenedors i petites empreses. Per això no podem permetre que es desmantelli aquest sistema bancari, només perquè l'economia espanyola es troba presonera dels mercats financers, i en conseqüència, hipotecat en la seva sobirania per fer polítiques pròpies i autònomes.

L'economia espanyola necessita reformes estructurals, però no en la direcció que es vol indicar al govern per grups empresarials i economistes influents, sinó que aquestes han d'anar en la direcció de reformes fiscals progressives i lluita activa contra el frau fiscal, que continua sent una de les grans assignatures pendents a Espanya, i la corrupció, que tenen conseqüències econòmiques i no només morals i per a la democràcia.

És per això que personalment m'adhereixo al manifest que han signat una desena d'organitzacions de la societat civil catalana, on s’expressa el rebuig a la reforma del model de caixes d'estalvi que està preparant el govern central i que consideren que aquesta reforma pot suposar la fi del model de caixes d'estalvi, afectant a tota la influència que aquest model té en el teixit social català.

Manifest en defensa de les Caixes d'Estalvi i de la seva funció d'impuls econòmic i social del territori i del país.

Ex presidents del govern: entre l'ètica i l'estètica.

Sembla que la congelació de les pensions que el govern farà per a l'any 2011, està provocant una autèntica cascada d'iniciatives dels jubilats, per compensar les seves miserables pensions i poder arribar a final de mes. A menys aquesta és la sensació que tinc després de veure com multinacionals espanyoles estan fitxant, a cop de talonari, expresidents del govern com a membres dels seus consells d'administració.

Aquest és el cas de Gas Natural-Unión Fenosa i Endesa que com a grans multinacionals del sector de l'energia, es mouen en un camp estratègic per al desenvolupament de l'economia del país. Paral·lelament aquest sector està molt regulat pel govern. Conseqüentment depèn de decisions que són purament polítiques que ha de prendre l'executiu per garantir l'estabilitat de l'economia nacional, com ara l'establiment de les tarifes de la llum i les subvencions per a les subvencions de les energies renovables.

Doncs fa tot just uns dies hem conegut la incorporació dels expresidents del govern d'Espanya, com a col.laboradors directes d'aquestes dues multinacionals. D'una banda José María Aznar s'ha incorporat a Endesa com a assessor per a Llatinoamèrica, i de l'altra Felipe Gonzalez ha fitxat com a conseller per Gas Natural-Unión Fenosa. Els dos cobraran, com és lògic per les funcions que realitzaran remuneracions que ronden els 200.000 euros anuals. Aparentment no hi ha res d'il·legal en tots dos fitxatges. Res a dir en principi, des d'una perspectiva política respecte als seus salaris. Inicialment sembla que no poden plantejar-se tampoc qüestions de compatibilitat.

Però un cop fet aquest plantejament, em faig una pregunta: quina és la relació que existeix entre els interessos de la iniciativa privada i els favors de l'acció de govern? Davant d'aquest escenari se'm ocorren circusntancias i situacions que posen Aznar i González a la vora la la incompatibilitat, fregant el conflicte d'interessos ia nivell ètic en evident incompatibilitat. Doncs perquè tots dos mantenen una relació activa i pública amb els seus respectius partits, participen en reunions en què es prenen decisions, formen part o col·laboren amb fundacions que marquen línies clau de les polítiques d'ambdues formacions.

Penso que tant el Partit Popular com el PSOE haurien de no utilitzar-los en les campanyes electorals o en actes públics, i tampoc en les reunions prèvies en les quals es fixen les posicions, relacionades amb la política energètica del partit en qüestió, que pot coincidir o no amb els interessos de les companyies per a les que ara treballen a canvi d'un salari. Cal tenir en compte que ambdós expresidents s'expressen en públic i exerceixen influència en defensa dels interessos de les seves organitzacions polítiques. Per això, hem qüestiono ara la seva independència de criteri en relació amb un sector clau de l'economia espanyola, com és el de l'energia, i això els afecta a ells i afecta també als seus partits.

A nivell internacional tant González com Aznar, estan també involucrats en projectes empresarials com els dels magnats Rupert Murdoch, amb el seu imperi dels mitjans de comunicació, en el cas d'Aznar o el mexicà Carlos Slim, amb les seves multinacionals en el camp de la telefonia mòbil, en el de González.

Tots dos expresidents cobren una pensió vitalícia de més de 90.000 € l'any i disposen de seguretat, de secretària i vehicle oficial pagats per tots els espanyols, així com la possibilitat de formar part del Consell d'Estat.

En una conjuntura com en la que estem, amb més de 4 milions d'aturats, amb retallades salarials als treballadors públics, amb congelació de salarials als treballadors de la iniciativa privada, amb retalls i congelacions en les pensions i en les prestacions socials, es fa evident la necessitat de reformar la legislació espanyola per aclarir la necessitat de dignificar la representativitat que han de tenir els expresidents del govern i les funcions que poden exercir mentre rebin la manutenció dels diners públics de tots els ciutadans i ciutadanes del país.

El que em sembla èticament deplorable és que s'utilitzi la influència obtinguda durant els anys de mandat en el govern per pressionar dins de les organitzacions polítiques, per obtenir posicionaments que estiguin d'acord amb els seus interessos a la iniciativa privada i que s'utilitzin les agendes de contacte obtingudes durant els seus mandats per facilitar les relacions internacionals dels interessos privats als quals representen, mentre segueixen cobrant diners i rebent favors que paguem entre tots. Estaria bé recordar allò de la dona del Cèsar que no només deu ser honrada sinó que a més ho ha de semblar.