La justícia s'aplica depenent de qui és l'imputat.

Aquesta és la sensació que podem tenir la majoria dels ciutadans, quan veiem que la interpretació de la llei depèn del nivell d’amiguisme que un pugui arribar a tenir amb el jutge. Si més no, aquesta sensació és la qual se't queda en el cos al veure com el President de la Generalitat Valenciana s'ha lliurat d'anar a un judici per rebre regals.

Segons sembla no es tracta de dubtar de si Francisco Camps va rebre o no regals d'Álvaro Pérez, el cap valencià de la xarxa empresarial que dirigia Francisco Correa, ja que això sembla ser acceptat per tothom. Per tant, entenc que els magistrats, tant els partidaris del sobreseïment com el qual va emetre vot particular, donen per bo que Francisco Camps i els altres tres imputats van rebre regals dels capitosts de la trama corrupta, encara que no es pugui demostrar que els obsequis es realitzessin en virtut del seu càrrec. El fet ara consisteix a posar en dubte que rebre aquest tipus de regals constitueixi cap tipus de delicte.

Tal com he llegit en una crònica del diari El País, fins a la pròpia dona del Francisco Camps trobava excessius els regals que l'empresa d'Álvaro Pérez (Orange Market) feia a la família. Amb la qual cosa, a jo em sembla que aquestes situacions són d'una pornografia política difícil de manipular, encara que sigui per un jutge, ja que els ciutadans tenim un coeficient intel·lectual mig, que ens permet destriar entre l'èticament correcte i l'èticament deplorable.

Que l'aplicació de la justícia depengui del nivell de sintonia política que hi hagi entre el jutge i l'acusat, posa en perill la fe que els ciutadans podem tenir en el poder judicial. Una vegada més podem veure com la justícia no és cega i quan li interessa s'aixeca la bena per a poder mirar per sota.

Intentar justificar que els regals rebuts no tenien relació amb el càrrec que Francisco Campos té en l'administració valenciana, és insultar la intel·ligència de la ciutadania. Emparar-se en l'article 426 del Codi Penal sobre el suborn impropi, per a evitar que l'acusat sigui jutjat no beneficiat en no-res, la credibilitat que els ciutadans podem arribar a tenir en la justícia, i molt menys en la classe política.

Al meu entendre els polítics han de ser com la dona del César, que no només ha de ser honrada sinó que a més ha de semblar-lo.

Des de la mort del Franco fins a avui hem pogut viure exemples similars, tant en els socialistes (en l'època del Felipe González), Convergència i Unió (cas Banca Catalana amb el Pujol) o ara amb el del Partit Popular.

Sembla ser que els polítics són intocables i que la justícia és d'argila adaptant-se sempre a les constàncies polítiques, socials i econòmiques de cada moment.

Ho sento molt, però jo no trago…. i si un polític durant l'exercici del seu càrrec rep un regal, aquest en compliment del seu deure i ètica política, ha de retornar-lo i fer públic qui havia intentat fer-li aquest regal.

L'excessiva politització de Catalunya Ràdio li ha fet perdre el lideratge d'audiència.

Aquesta situació ha estat especialment qüestionada des que es va substituir al capdavant del programa matinal "Els Matins", al periodista Antoni Bassas -fins a llavors capdavanter indiscutible d'aquesta franja a Catalunya i qüestionat per alguns sectors del govern de Generalitat pel seu perfil excessivament nacionalista- per Neus Bonet. Des de llavors, les audiències de Catalunya Ràdio no han deixat de caure fins que l'emissora va ser superada en els controls d'audiència per la privada del Grup Godó RAC1.

El canvi de l'Antoni Bassas per la Neus Bonet ha donat un gir radical al plantejament de la fórmula radiofònica del programa. El carisma i la professionalitat de l’Antoni Bassas en el disseny i el desenvolupament d'aquest programa, han fet que molta audiència fidelitzada al llarg dels anys, hagi pres la decisió de canviar d'emissora.

A mi em sembla que els mitjans de comunicació de titularitat estatal han d'estar al servei de l'audiència, no de l'estat. El nivell professional dels conductors d'aquests programes ha d'estar per sobre de les seves afinitats polítiques. No comprenc com un programa que duia anys sent el líder d'audiència en aquesta franja horària, es prengui la decisió de substituir al seu conductor -en aquest cas l’Antoni Bassas- per una professional de segona fila i amb escassa experiència en aquest tipus de programes.

La veritat és que la substituta que van introduir -en aquest cas Neus Bonet- no tenia la capacitat de connectar amb l'audiència. El que sí que probablement tenia devia de tenir era el carnet adequat en aquest moment per a poder desenvolupar el seu treball.

Un altre cas afectat per aquest tipus de decisions és el de l'actor Joan Pera. La incorporació amb els seus sis fills, a la programació de Catalunya Ràdio amb el programa Pere punyetes és una de les novetats que presenta l'emissora de la Generalitat per a la seva graella estival. La veritat és que les sèries que li han donat a Televisió de Catalunya aquests últims anys, han estat un fracàs radical d'audiència. També devia de tenir el carnet adequat en aquest moment per a poder desenvolupar el seu treball.

De la mateixa forma que durant el govern de Convergència i Unió, es donava més protagonisme a professionals afins al règim de l'època com Lloll Bertran, Josep Cuní o Miquel Calzada (Mikymoto).

Entenc que si hi ha un bon professional liderant els índexs d'audiència, s'ha de respectar les preferències del públic. No han de prevaler els criteris polítics per sobre dels criteris purament professionals. Per tant vull defensar els valors de qualitat de professionals que demostren encara que sigui amb dades mínimament objectives (com els índexs d'audiència), que si el seu treball és valorat per l'audiència és sàpigui respectar.

Un Diàleg Social fracassat a causa de les estratègies polítiques.

El diàleg social hauria d’entendre's com qualsevol tipus de negociacions entre representants dels governs, els generadors d’ocupació i els treballadors sobre temes d'interès comú relatius a les polítiques econòmiques i socials. Això ha d'entendre's com una voluntat comuna de dotar a la societat d'unes regles de joc, que permeten complir un mínim dels objectius que cadascuna de les parts vol per a continuar avançant en l’anomenat estat del benestar.

Aquest és el context en el qual las hauríem d'enquadrar-nos per a plantejar d'una forma oberta, una estratègia comuna per a afrontar períodes difícils a nivell econòmic, com la crisi que està afrontant l'estat espanyol.

Al meu entendre aquest nivell de debat i de diàleg necessita tres interlocutors imprescindibles i complementaris cadascun d'ells, com són: unes organitzacions sindicals fortes (com representants dels treballadors), unes organitzacions patronals cohesionades (en representació de qui gestionen les ocupacions) i una posició institucional en representació de l'estat per a garantir la viabilitat dels acords presos.

És evident que cadascun dels interlocutors d'aquest diàleg, té les seves corresponents connotacions polítiques.

Podem prendre com a exemples els coquetejos (de vegades fins hi tot pornogràfics) de la UGT amb el Partit Socialista PSOE, personalment entenc que la gestió de la crisi feta pel partit Socialista ha tingut alguns errors. I això vull recordar que ho han admès públicament fins hi tot, importants representants de la cúpula del partit. Doncs bé, a la UGT han mirat cap a altre costat per a esquivar haver de pronunciar-se i entrar en una situació incòmoda amb el PSOE.

Comissions Obreres CCOO ha estat, dels dos sindicats majoritaris, el que ha fet alguna crítica amb el to de veu una mica més elevat, però només és una estratègia de distanciament ideològic per a captar més afiliats que la UGT. És necessari recordar que en les legislatures que governava el Partit Popular, les CCOO tenien un marc de diàleg més ampli amb el govern perquè estaven més distanciats del PSOE.

Per la seva banda, la CEOE té una vinculació massa directa i evident amb el Partit Popular. I dic massa directa per que és imprescindible que cadascun d'aquests agents socials (sindicats i patronal), se senti a la taula de diàleg social amb les mans lliures per a posicionar-se tan política, econòmica com socialment. Aquest tipus de negociacions s'obren amb la perspectiva de trobar unes franges d'acords, que encaixin amb els objectius amb els quals te com a prioritaris.

Tots els negociadors s'asseuen amb unes posicions maximalistes que estan reflexades en qualsevol manual de negociació, sent plenament conscients que durant la negociació s'aniran desprenent de part dels seus plantejaments, en benefici d'un acord final.

L'actitud intransigent que ha mostrat el president de la patronal CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, a deixat ben clar que si s'hagués arribat a un acord en aquesta taula de diàleg, el Partit Popular hagués quedat políticament amb el cul a l'aire. Per tant, la cúpula de la CEOE ha optat per prendre una decisió política apostant per mantenir la seva posició maximalista, per a fer fracassar aquest acord d'Estat. Diaz Ferrán sabia perfectament que si s'acceptava la proposta de la CEOE haguessin estat necessaris uns altres 12.000 milions d'euros. I que si aquests diners havien de sortir d'una possible baixada d’impostos hagués suposat “una reculada” en l'actual Estat del Benestar.

Aquests són els nostres Agents Socials, un toc més d'aquesta Espanya “Cañí” rància i que probablement pudor de formatge.