La Covid-19 posa a prova la nostra capacitat de resiliència.

En el transcurs de gairebé un any que portem de pandèmia, ja hem pogut veure com la nostra societat ha anat evolucionant durant aquesta quarantena, havent-se d'adaptar en la forma de relacionar-se amb el seu entorn mitjançant videotrucades i sense l’escalfor del contacte físic, hem traslladat l’espai de treball a les nostres cases amb el teletreball, fins i tot algunes activitats d'oci com el gimnàs s'han vist convertides en videotutorials i classes en línia.

 Aquest estat d'alarma perllongat ens està posant a prova tant a nivell psicològic, com a nivell social. Vivim submergits constantment en una horrible realitat en la qual moltes persones viuen atemorides davant d'una incertesa creixent, on veiem a personal de neteja, personal d'atenció al client, personal sociosanitari, Mossos d'Esquadra, Policia Municipal, periodistes, enfrontar-se al virus amb determinació i generositat pel bé comú. Hem constatat el sofriment de persones properes a nosaltres què no poden acomiadar-se dels seus éssers estimats morts.

 Tot i la rebolcada que la Covid-19 ha donat a la nostra escala de valors, crec que aquesta pandèmia també ens està deixant unes grans lliçons de vida. D'aquesta crisi podríem treure’n algun aprenentatge? Jo crec que sí, que hauríem de tenim l'oportunitat de transformar-nos en una societat formada per individus més resilients i empàtics.

 Constantment sento queixes per no poder sortir de casa, per coartar-nos la nostra llibertat individual. És dur, ho sé, l'ésser humà som animals socials. I durant el nostre període de formació mai ens han preparat per a gestionar el patiment prolongat al llarg de el temps. Des de la nostra infància ens protegeixen constantment per evitar qualsevol contratemps. En definitiva, eviten que aprenguem a gestionar actituds d'adaptació al patiment de la realitat canviant. Vull aclarir que ser resilient no significa no sentir dolor, malestar o no trobar dificultats davant les adversitats; la resiliència parteix d'un punt de vista realista, de la confiança que el cop rebut no ens desestabilitzarà, si l’assumim i el fem servir per a millorar la nostra vida. No podem viure convençuts que no hi ha problemes perquè això no és cert i ens allunya molt de la realitat, provocant que aquesta ens colpegi amb més força quan decidim tornar a apropar-nos a ella.

 Precisament aquesta capacitat d'auto transformació ha fet que sense adonar-nos, hem fet bandera del sentit d'unitat i solidaritat que ens caracteritza com a éssers humans. Ajuntant-nos per donar el nostre suport col·lectiu cap a aquells professionals que han fet que la famosa corba de contagi disminueixi, amb grans aplaudiments durant les llargues tardes de confinament domiciliari. A això hi vull afegir el respecte a les normes de confinament sortint a unes hores determinades per donar un simple passeig, que tan sols fa un any ens sonaria a innocentada si ens diguessin que això es convertiria en un privilegi. Hem pogut veure com la ciutadania s'implicava de forma directa en teixir una xarxa de suport per autoprotegir-se.

 Vivim en una societat on l'individualisme i la capacitació són considerades grans virtuts que totes les persones hem de desenvolupar per assolir l’èxit social, i sense adonar-nos arriba un microorganisme i ens fa vulnerables a tots, sense fer distincions entre gènere, raça, o nivell socioeconòmic. Crec que aquest virus demostra el que molts ja sabem des de fa temps: la necessitat de reconèixer la interdependència entre uns i altres. Tots necessitem ajuda dels altres, en major o menor mesura, ningú és un Superman complet i tots som vulnerables. Llavors crec que ja comença a ser hora que canviem de paradigma: comencem a impulsar una evolució que transcorri de l'individualisme al col·lectivisme. Aquest virus només es pot combatre amb solidaritat i de res serveix el mercadeig dels recursos sanitaris per aconseguir una suposada salvació. Les retallades en el subministrament de vacunes per vendre-les a països que paguen el doble, abandonar a la seva sort continents sencers com Àfrica, Amèrica del Sud o Àsia no ajudarà a erradicar aquesta pandèmia. La mateixa Organització Mundial de la Salut i els nostres científics no deixen d'insistir que només podem sortir d'aquesta situació si ho fem de forma col·lectiva.

 Hem pogut comprovar que per afrontar amb unes mínimes garanties l'embat de la pandèmia, ha estat una peça clau el nostre Sistema Públic Sociosanitari; al capdavall, la vida d'una persona no pot dependre de les seves possibilitats econòmiques i els professionals que lluiten per les nostres vides no només mereixen tot el nostre respecte, admiració i gratitud, sinó que els hem de dotar de recursos suficients per poder fer la seva tasca amb totes les garanties de seguretat, perquè gràcies a que ells no es queden a casa ens en sortirem. En realitat, la mesura preventiva d'aïllament deriva en gran part, de la impossibilitat del sistema sanitari de suportar l'ascens de la corba.

 És justament en aquests moments de crisi, quan ens adonem del que realment és el més important en la nostra vida. És hora de relativitzar els nostres objectius vitals, perquè puguem adonar-nos que cal viure cada dia com si fos l'últim, practicar molt més "el presentisme", el dia d'avui és l'únic que tenim segur, les persones hem vingut a aquest món a ser feliços. Per tant, no patim anticipadament pels problemes que encara no han passat. No tinc cap mena de dubte que la conquesta de la felicitat és un canvi en la nostra actitud que es pot aprendre. No podem canviar els fets perquè el destí no depèn de cada un de nosaltres individualment, per altra banda sí que podem triar la nostra actitud davant aquest destí. Per tant, la meva lluita diària és i serà l’intentar ser feliç tots i cada un dels dies que tingui per davant i per aconseguir-ho continuaré sent flexible i adaptant la meva actitud als reptes que la vida em posi per davant.

 

A la societat urbana li urgeix complementar-se amb el món rural.

Durant l'estat d'alarma declarat com a conseqüència de la pandèmia del Covid19, el teletreball, ja sigui en exclusiva o d'una forma mixta, presencial i on-line, s'ha convertit en una opció real en el món laboral, permetent treballar fora de la oficina habitual. Hem pogut observar com arran de la pandèmia, el món rural s'ha posat en valor i ha entrat a les agendes polítiques.

Aquesta pandèmia ha fet percebre que les àrees rurals ofereixen un refugi segur contra el virus, donada la seva menor densitat de població i conseqüentment un menor risc d'infecció. Això ha motivat a alguns urbanites a cercar aixopluc al camp. Tot i això, en realitat les zones rurals són extremadament vulnerables a les crisis de salut pública de qualsevol tipus, ja sigui perquè les seves poblacions estan més envellides o els seus serveis de salut són més fràgils.

En aquest procés hem vist que algunes segones residències convertint-se en l'habitatge principal de famílies que vivien ancorades a l'àmbit urbà. La rebolcada que ens ha fet aquesta pandèmia ens ha permès veure que hi ha persones que decideixen començar una nova vida fora de la ciutat. S'està posant en valor tot allò que el món rural ens evoca: més tranquil·litat, un aire més pur i una vida menys estressant. El món rural torna a guanyar centralitat i una nova mirada molt més positiva, amb valors molt més en alça.

Encara que sóc conscient que queda molta feina per fer, fins que es pugui permetre la possibilitat real de treballar des del medi rural en treballs tecnificats, queda molta feina fins a disposar de suficient cobertura de fibra òptica.

Les persones que vivim al món rural necessitem exactament el mateix que qualsevol altre ciutadà en qualsevol lloc de món: que se'ns garanteixin els drets fonamentals. És a dir que hi hagi serveis bàsics de salut, de cultura, d’habitatge, connectivitat d'alta velocitat o de mobilitat, per poder desenvolupar el nostre estil de vida amb la mateixa eficàcia i eficiència que les persones que treballen en l'àmbit urbà.

Cal que des del món rural s’incideixi de forma pedagògica, per transmetre la necessitat de canvis de percepció a la majoria de la població catalana que viu en l'àmbit urbà. És imprescindible fer sentir el paper que té el món rural a la nostra societat, per això ens cal reivindicar d'una manera decidida que el món rural s'encarrega de gestionar el 85% del territori. Un territori que, deixant de banda, que és el que ens dóna de menjar, també és el que ens transmet uns valors col·lectius i ens arrela a la nostra essència com a societat. La pandèmia no ha fet més que obrir-nos una finestra d'oportunitat per a reflexionar sobre el nostre tipus de vida. Cal posar en valor la importància que té gestionar aquest 85% del territori. Gestionar els nostres boscos, el camp, la muntanya. Es tracta de gestionar l'escenografia del nostre país que permet a la societat urbana identificar-se amb la naturalesa quan escapen del seu món de ciment.

Si sabem aprofitar la crisi existencial que a ocasionat aquesta pandèmia, ha de ser l'oportunitat per pal·liar el despoblament i per reactivar el món rural mitjançant el desenvolupament d'activitats econòmiques, amb joves que puguin posar en pràctica els seus projectes de vida laboral i fins i tot amb certs segments professionals de la població urbana que poguessin donar continuïtat a la seva activitat professional i als seus projectes d'innovació. Tot això, afavoriria entre altres coses, un alleujament de la pressió demogràfica en àrees urbanes, una disminució de la contaminació a les ciutats i una millora en la conciliació familiar.

Pensem que el despoblament de les àrees rurals està induït per la falta d'activitat econòmica, la manca d'ocupació de qualitat, raonablement ben remunerat i estable. El sector primari per si sol no és capaç de mantenir una riquesa i una ocupació que retingui a la cada vegada més escassa població jove. Més aviat al contrari, ja que actualment tenim un sector primari subvencionat i endormiscat per la PAC. Per afrontar aquest repte és necessari dotar de mitjans per al foment d'ocupació en activitats no només lligades a el sector agroalimentari, forestal o de turisme rural, sinó, a empreses energètiques, industrials, a la implantació de franquícies amb segell mediambiental i un ampli ventall de possibilitats que, mantenint la seva essència, permetin la connexió de les zones rurals al món digital de segle XXI.

Per a poder apropar-nos a una solució que garanteixi la supervivència en el món rural, les decisions s'han de prendre tan a prop com es pugui d’allí on sorgeixen els problemes; massa vegades aquestes decisions respecte a el món rural es prenen des de despatxos de les ciutats. És molt important, de cara a el futur, valorar i saber entendre la importància que tenen els espais rurals a l'hora de generar aliments i fixar el paisatge. Necessitem contemplar Catalunya com un gran complex espacial de caràcter urbano-rural on hi hagi possibilitats de treballar de formes molt diferents.

La sanitat pública en temps de pandèmia.

A finals del segle XIX, tenir accés a la salut era només un privilegi de les classes adinerades. Només els més rics es podien pagar el servei d'un metge. Va ser justament en aquesta època en què es va produir un canvi de paradigma. Els gestors públics van descobrir que era més econòmic prendre mesures preventives que tenir d'assumir els costos de tenir a la seva població malalta.

Els primers a reaccionar van ser els anglesos, que el 1848 van promulgar la Llei de salut pública, coincidint amb l’esclat de la industrialització. En aquella època els barris obrers eren un brou de cultiu ideal per a malalties altament contagioses com el còlera, el tifus o l'escarlatina, que impedien disposar de mà d'obra forta i estable. No va ser fins aleshores quan es va entendre que la pobresa no era una circumstància individual, per tant s’havia d'abortar des d'una perspectiva global per part de les administracions públiques. Així doncs, van ser els inicis dels sistemes de salut públics que anirien apareixent per Europa.

Recordeu aquell precepte que deia: "de tot se n’ha de treure alguna cosa positiva"? Doncs bé, el Covid-19 ha posat cap per avall tots els sistemes d'atenció sanitària a nivell mundial. Tot i que que on han tingut un impacte més terrorífic ha estat en els països del primer món, on ens sentíem molt segurs que aquest tipus de pandèmies es donaven només en sistemes sanitaris del tercer món.

Amb l'impacte de la pandèmia s'han tensionat els sistemes d'atenció sanitària. Aquest desbordament ens ha permès veure les diferències existents entre els mateixos països rics, que tenen un sistema d'atenció sanitària pública, davant de països que històricament han funcionat amb un sistema d'atenció sanitària privat.

El gran avantatge de la sanitat pública per afrontar el repte d'aquesta pandèmia, ha estat que en una situació tan difícil com aquesta els ciutadans han prioritzat els centres públics, gràcies a la qualitat de l'atenció sanitària. Fins i tot les assegurances privades han derivat als seus pacients al sistema públic d'atenció sanitària quan han sorgit les primeres complicacions.

Això passa perquè la inversió en equipament mèdic és molt més gran en el sector públic, disposant de millors mitjans per tractar les malalties més greus. A més, compten amb els millors hospitals (encara que aquests no tinguin les comoditats) i millors especialistes, amb millors resultats per al pacient.

En canvi, en el sistema privat d'atenció sanitària, els salaris es veuen complementats mitjançant primes de productivitat, la prescripció de proves diagnòstiques (que, en alguns casos s'han demostrat innecessàries), la prolongació injustificada dels tractaments, jornades laborals més llargues o realització de tasques pròpies de qualificacions professionals superiors, per posar només uns exemples. Sense oblidar-nos les malalties cròniques o greus que queden directament excloses, degut als elevats costos dels seus tractaments i són derivats a la sanitat pública o, directament, s'impedeix l'accés a aquest tipus d'assegurances privades quan les persones pateixen determinades patologies.

Per tant, hem vist com la pandèmia ha arribat en el pitjor moment de la sanitat pública, en ple procés privatitzador i especialment austericida en comunitats com Madrid (PP), Catalunya (CiU), Balears (PP), Canàries (PP) i País Basc (PNB). Totes elles liderades per partits amb ideologies neoliberals i consevadores.

Mentrestant, la sanitat privada ha crescut sense parar des de l'inici de la crisi del 2011: l'exercici de 2017 va presentar unes xifres d'escàndol, arribant a més de 6.400 milions d'euros, un 16,85% més que el 2013, incrementant-se any rere any. Mentrestant, la despesa pública total encara no ha recuperat el nivell anterior a la crisi de 2011.

Davant d'aquest panorama tan desolador, és crucial recordar el valor que té la sanitat pública per a la nostra societat. I recordar que l’hem de defensar davant d'aquells que intenten aprofitar-se de la pandèmia per prendre decisions basades en el seu interès privat, i no en l'interès general.

Ara que li hem vist les orelles a el llop, hem d'impulsar un gran pacte d’Estat a favor de la sanitat pública, forçant als partits polítics a que el posin en els seus programes electorals i que el defensin, més enllà de les declaracions merament patrioteres embolicats en banderes nacionals.

Ara més que mai cal que ens plantem, evitant així que ens continuïn retallant els nostres drets fonamentals. Com republicà convençut que sóc, vull exigir als Reis Mags que obliguen als nostres polítics a complir aquests cinc punts:

1.- Acabar i revertir les retallades que han ocasionat la precarització de la sanitat pública.

2.- Potenciar els serveis públics, com a garantia de salut dels ciutadans, que al seu torn fa de motor de l'economia i la democràcia de l'Estat de benestar. 

3.- Promoure la gestió pública dels serveis socials, especialment la sanitat, que ha de prevaler com a garantia dels drets socials de la ciutadania.

4.- Reforçar el sistema públic d'atenció social i sanitària, com a eina per millorar i fomentar la solidaritat entre la ciutadania, erradicant així les bretxes socials.

5.-Fer de la sanitat pública el motor de recuperació econòmica i social de país.

Tal com va dir Benjamin Franklin "No canviïs mai la salut per la riquesa, ni la llibertat pel poder". Bon any a tothom!