Amb
l'adquisició per part de PODEMOS, de la seva franquícia a Catalunya (ICV)
semblava que l'esquerra espanyolista prendria posició, pel que fa a tenir un
projecte clar pel futur de Catalunya.
El
grup parlamentari de PODEMOS al Parlament català (Catalunya si que es pot) ha
tingut moltes dificultats, per nedar i guardar la roba, en els plens que s'han
celebrat fins a data d'avui. Grans intervencions del senyor Rabell tirant
pilotes fora, desviant l'atenció cap a les precarietats socials. Sense oblidar
els discursos de clar tarannà Lerrouxista del "company" Joan
Coscibiela que defensava amb notable vehemència els seus al·legats socials, per
amagar la seva veritable posició respecte a la independència del nostre país.
Recentment
el diputat de Catalunya si que es pot, Albano Dante Fachin, qüestionava al seu
bloc personal, el reportatge del programa 30 minuts emès per TV3 el passat
diumenge. Fachin qualifica de manipulació de la realitat a aquest reportatge,
pel simple fet de recollir opinions de catedràtics de Dret Constitucional de
diferents universitats i de constatar fets provats amb declaracions públiques
de diferents personatges polítics. En aquestes crítiques a la televisió pública
catalana, oblida que tant Susana Díaz (del PSOE andalús) i Pablo Iglesias (cap
de PODEMOS), van declinar participar en aquest reportatge.
Entenc
que la delegació catalana de PODEMOS se senti com peix fora de l'aigua, quan
han d'abordar el tema de l'independentisme de Catalunya. Es neguen a enterrar
tant a la Puta com a la Ramoneta, que tants disgustos els havien evitat quan
manaven els d'ICV. L'ambigüitat de no haver de definir-se els permet jugar al
tempteig i al joc de la seducció. És allò del "sí però no", intentant
sempre córrer una cortina per amagar les contradiccions internes, que mostrin a
la ciutadania un grup polític feble i sense rumb.
Personalment
el que detesto més en aquesta vida és l'intent d'engany. Crec honestament que
tan lícit i ètic és defensar posicions independentistes, com ser un defensor de
tesis unionistes que creguin en una Espanya unida. Jo sempre he admès que sóc
dels independentistes que han arribat al seu propi convenciment, gràcies a les
actituds del nacionalisme espanyol més recalcitrant. En altres paraules, jo era
dels que creia que Catalunya podria encaixar a Espanya fent pedagogia de la
diferència, fent apostolat d'una Espanya plural i diferent.
Doncs
bé. Reconec que anava amb el lliri a la mà i vaig despertar a força d’hòsties polítiques
administrades per l'extrema dreta del Partit Popular i el centredreta del PSOE.
Tots dos em van convèncer que Catalunya no té espai a dins d'Espanya i que com
a país necessitem lluitar per constituir el nostre propi Estat i traçar el
nostre propi camí.
Des
de l'experiència d'haver-me enganyat a mi mateix en la creença d'un projecte
impossible, faig una crida a la gent d'esquerres que encara creguin, de bona
fé, que podrà haver-hi un referèndum. Personalment veig molt més a prop una
independència per a Catalunya, que no pas que el nacionalisme espanyol (entès
de forma transversal de dreta, centre i esquerra) sigui prou intel·ligent per
entendre que el referèndum és el camí.
