“Manos Arriba" encara que no estiguin netes.

Que un pseudo-sindicat de funcionaris de la ultra dreta espanyola defensora del franquisme a ultrança, es faci anomenar "Manos Limpias" té la seva conya marinera. Si més no, per voler-se disfressar de Robin Hood per a la defensa de causes justes. 

En la meva opinió era prou evident que l'extrema dreta espanyola, post franquista, estava camuflada dins de la banda del Partit Popular i la FAES. Des d'allà s'han teixit totes les estratègies, hagudes i per haver, per influir en els tres poders de l'Estat. En el legislatiu fent intents de retrocedir en lleis progressistes com la de l'avortament o impulsant la Llei Mordassa, en l'executiu ignorant lleis com la de la memòria històrica i protegint imputats del règim franquista sol·licitats per jutges argentins, en tercer lloc fent que el poder judicial es converteixi en una titella en mans de la "crosta de sempre", que és la que ha tutelat el viatge del franquisme a la monarquia parlamentària.

Com a ciutadà sento autèntica vergonya que hagin de ser gent com aquesta, la que hagi abanderat causes com la de la germana del Borbó petit. A la que ni els propis advocats de l'Estat han estat capaços de defensar els interessos de la ciutadania espanyola i en la qual el fiscal s'ha convertit en el principal actor de la defensa borbònica.

La primera pregunta que em faig és: Qui hi ha darrere de "Manos Limpias"? Segons un excol·laborador del sindicat (l'empresari Fernando Martínez Dalmau), darrere d'aquesta escenografia es mouen els interessos de grups de comunicació o presidents de grups immobiliaris.

Aquesta organització es defineix com un "sindicat d'àmbit nacional", en canvi no tenen representació en cap centre de treball. Va ser fundat per Miguel Bernad, que va ser exsecretari general del "Frente Nacional", partit d'ultradreta creat al 1986 per Blas Piñar per reconstruir "Fuerza Nueva". 

Aquest grupuscle feixista ha estat presentant centenars de denúncies per captar l'atenció dels mitjans de comunicació. La gran majoria d'aquestes han estat desestimades pels òrgans judicials.

En la seva estratègia de defensar els interessos de la casta franquista que continua instal·lada en els llocs de poder, ha teixit estratègies d'atac furibund contra l'exjutge de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón, al que finalment van inhabilitar acusant-lo de prevaricació en declarar-se competent en la investigació dels crims de la Guerra Civil i el franquisme.

Aquesta oligarquia que havia tingut el poder durant el franquisme, necessitava una organització que fes la guerra bruta per atacar els punts claus del sistema. Necessitava una mà executora que es guanyés la simpatia popular i que fes atacs selectius per acovardir qualsevol intenció de trencar el status quo existent.

En la seva ànsia alimentada pels èxits aconseguits, han trepitjat alguns ulls de poll de gent massa influent. Protagonitzar l'atac directe a la Monarquia que ha acabat assentant a la germana del Borbó a la banqueta, ha suposat passar una línia vermella imperdonable. Però molt més imperdonable és el atrevir-se a fer xantatge a aquesta oligarquia econòmica que ha dirigit les grans empreses del IBEX-35 i bancs del país. Mare de Déu! Fins aquí podíem arribar!

Aquesta organització ha funcionat durant 20 anys recollint èxits i nodrint-se econòmicament de moltes empreses que es consideraven defensades per aquesta organitzacio. Aquesta eufòria els ha impedit que mesuressin correctament les seves forces a l'hora de buscar objectius per atacar. Per tant, veurem què és el que aquesta oligarquia amenaçada permet que surti a la llum pública.

Per ser sincer, no tinc grans expectatives que s'airegin els autèntics ressorts d'aquesta "presumpta" organització criminal.

 

L'espoli social autoritzat pel Tribunal Suprem.

Catalunya és un país què el seu teixit associatiu ha estat la base d'una societat compromesa en uns objectius comuns, ja siguin culturals, socials o empresarials. Quan la societat catalana no tenia uns poders públics que la organitzés, el teixit associatiu va fer sobreviure el país estructurant una societat cohesionada, que ens ha permès que en moments complicats hagi’m resistit millor els embats de la nostra història més recent. 

Aquest entramat d'entitats ha tingut una forta presència en la vida social i política catalana. Des d’entitats culturals que van ser la llavor de futurs partits polítics amb una forta incidència social, fins a entitats socials que, a l’aixopluc de col·lectius laics o religiosos, han treballat per suturar la bretxa social que el creixement econòmic provocava entre la nostra ciutadania. 

Així doncs, amb aquesta trajectòria que identifica el nostre ADN social, hem de posar en valor que la nostra societat suposa un 16% de la població de tot l'Estat espanyol, però en canvi aporta el 25% de tot el que es recapta a Espanya per la casella social de l'0,7% de l'IRPF. Aquesta desproporció entre el volum de població i el percentatge recaptat, ens indica molt clarament el caràcter col·laboratiu de la nostra ciutadania i la seva capacitat de mutualitzar els seus anhels socials.

 

No obstant això, aquest talent solidari de la nostra ciutadania no té un retorn des del propi Estat espanyol a l'hora de distribuir les inversions en projectes socials. Resulta que d'aquest 25% recaptat l'IRPF a Catalunya (54,4 milions d'euros a l'2014), només n’han tornat 30,8 milions d'euros per a entitats ubicades al nostre país. És precisament per aquest espoli social, que el teixit associatiu català porta dècades demanant que reparteixi el 0,7 de l'IRPF, en proporció al volum de població de cada comunitat autònoma, a fi i efecte que les organitzacions catalanes puguin tenir les mateixes oportunitats de dur a terme els seus projectes que la resta d'ONG de l'Estat español.

 

Per tant, la sentència que el Tribunal Suprem va dictar el passat 17 de març, suposa una recentralització de competències que deixa a les entitats catalanes, que no tenen àmbit estatal, sense la possibilitat de poder disposar d'aquests recursos per al finançament dels seus projectes socials.

 

Al meu entendre és molt simptomàtic que aquesta sentència del Tribunal Suprem contradigui les 13 sentències anteriors emeses, tant pel Tribunal Constitucional com el mateix Tribunal Suprem, que donaven la raó al govern de la Generalitat, es produeixi ara en un procés de màxima tensió entre les administracions catalana i espanyola. Fa olor a "vendetta" política per fer un acte exemplificador en la mateixa línia de flotació de la societat civil catalana.

 

Amb aquesta sentència el Tribunal Suprem ha donat via lliure al govern de l'Estat espanyol, perquè pugui irrompre d'una manera impune a les competències autonòmiques en assistència i serveis socials. Això suposarà, sense cap mena de dubte, que les ONG catalanes patiran una pèrdua de recursos econòmics per atendre les necessitats socials més peremptòries. Més concretament, s'estima que unes 60 ONG que desenvolupen els seus projectes a Catalunya, perdran l'accés al finançament del 0,7% de l'IRPF per un valor superior als 13 milions d'euros a l’any.

 

Faltarà veure què n’opinen els partits que aspiren a bastir un govern a l'Estat espanyol. Encara no he sentit posicionar-se a la gent de les delegacions catalanes de Ciutadans, PSOE i Partit Popular. Potser encara no han rebut el argumentari des de Madrid.

 

L'emergència social es cura amb consens polític.

El 2007 és l'any de referència en el qual s'inicia la gran regressió de l'economia al nostre país. Esclata en mil trossos la bombolla immobiliària i arrossega milers d'empreses. El sector bancari es declara en fallida tècnica i condiciona el govern a socialitzar els seus errors empresarials i per tant a assimilar el seu deute.

Tots aquests anys de retallades a l'Estat del benestar, ha portat a una part important de la societat catalana a una situació de clara emergència social. Els resultats d'aquesta ventada de recessió econòmica és de 510.237 persones a l'atur. D'aquestes 393.900 estan patint un atur de llarga durada, havent d'afrontar desnonaments i desestructuració familiar. A Catalunya 101.000 llars sobreviuen sense cap tipus d'ingrés a la unitat familiar i 683.700 persones no es poden permetre suportar el rigor hivernal amb la temperatura adequada a la llar. Tampoc cal oblidar l'elevada taxa d'abandonament escolar del 20,9%, que suposa una de les més altes de tota la Unió Europea. Aquesta és la Catalunya real!

Davant d'aquesta situació, no podem oblidar que la pobresa a Catalunya ha augmentat en gairebé 15 punts percentuals durant aquesta recessió econòmica. Segons el segon l’informe sobre l'evolució de les desigualtats socials de CC.OO. de Catalunya, aquest augment percentual és molt superior al conjunt d'Espanya i la Unió Europea. Aquest escenari no ha fet més que augmentar l'anomenada "bretxa social". Els pobres són més pobres que el 2007, mentre que els rics són més rics en el mateix període.

Aquest gran tsunami ha posat cares a la crisi. És evident que els col·lectius amb major vulnerabilitat social han estat els que més han patit aquests efectes. És per això que la crisi té cara de dona, té una cara infantil, té cara de persona amb discapacitat i sobretot té cara de persona gran. Per tant, estem veient com la desigualtat social creixent ens allunya cada vegada més de les xifres dels països europeus. És cert que aquesta situació esdevé produïda per un mal funcionament del mercat de treball, de les grans retallades en polítiques públiques adreçades a la cohesió social i d'una fiscalitat especialment dissenyada per afavorir els més rics.

Davant d'aquest atzucac social en què ens trobem, necessitem urgentment una regeneració democràtica, que ens porti a una nova forma de fer política en la qual es consensuen uns eixos centrals d'actuació social, que prioritzin clarament l'atenció a les persones per davant dels interessos dels mercats.

Fa gairebé 40 anys dels anomenats "Pactes de la Moncloa". En aquell moment hi va haver la lucidesa suficient per entendre que la precarietat social que vivien les persones, necessitava de prendre decisions, fermes i decidides, que no convertissin les necessitats socials en munició per a la batalla política. Aquesta estratègia d'actuació és molt comú en països amb llargues tradicions democràtiques com Suècia, Alemanya o Holanda. Malauradament a casa nostra és molt més difícil de trobar aquesta voluntat per a entendre’ns.

Catalunya necessita que els seus representants polítics donin un exemple de maduresa. Ha arribat el moment dels consensos per atendre les persones. Aquests consensos han d'abastar des de la regulació de les relacions laborals, fins a l'establiment d'una política per a la gestió de les rendes. Els principals agents socials (sindicats i patronals) han de liderar obligatòriament aquesta transició a estratègies consensuades. La societat els exigeix ​​una resposta ràpida, valenta i clara a la situació de desarrelament polític que està vivint en aquests moments.

Penso que el consens, per a la creació de polítiques socials, és una condició necessària per aconseguir la plena eficàcia de l'estratègia. La voluntarietat en l'acord i la unanimitat de tots els actors rellevants, és la garantia per donar-nos un model social compatible amb la reducció de les desigualtats. Si hem de posar els fonaments d'un nou país, comencem per definir un mínim comú denominador en atenció a les persones que ens faci capaços de proposar un nou model de societat.

Desitjo que el Ple d'Emergència Social i Reactivació Econòmica que es farà al Parlament de Catalunya el 9 i 10 de març, sigui el punt de partida per trobar aquest consens que porti al nostre país més a prop del model europeu.