El futur de Catalunya és a tocar!

Una de les accepcions de la paraula "política" que he trobat per la xarxa diu: "Art, doctrina o opinió referent al govern dels Estats, comunitats, regions, etc.". La primera definició l'estima com a art i per a fer art, primer cal ser artista...

És evident que a cap dels líders polítics que han estat treballant per poder donar la veu al poble de Catalunya, se'ls podria qualificar d'artista. Ja que cap d'ells ha estat capaç de renunciar a la calculadora electoral, per posar-se al servei del mandat que el poble de Catalunya ha anat transmetent els últims cinc anys a les multitudinàries diades de l'11 de setembre.

Veig molt clar que l'actual sistema de partits polítics està en plena crisi. La societat civil no els percep com a plataformes de representació, en què pugui dipositar la confiança d'un govern. Ha hagut de ser la pròpia ciutadania organitzada en estructures com l'Assemblea Nacional de Catalunya o el mateix Òmnium, les que s'encarreguessin de dinamitzar i organitzar les posades en escena que el poble català ha celebrat en els últims anys.

Els mateixos partits polítics organitzats, ara intentaran fer-nos por amb l'aparició de plataformes ciutadanes que s’escapen al seu control, que dirigeixen persones que s'han guanyat els lideratges al carrer i que han dit prou a la dictadura del sistema de partits.

Personalment entenc que aquest nou paradigma de representació social comenci a fer por. Por a tots aquells que han fet de la seva vida política, el seu mitjà de vida. Aquells que s'han professionalitzat guanyant grans sous, que es tingués en compte el seu perfil professional, mai podrien guanyar-los en l'empresa privada. Tots aquests tenen motius reals per tenir por.

El poble de Catalunya va encomanar a les forces polítiques que estaven a favor de la realització de la consulta, d'una forma clara i unànime, que renunciessin als seus interessos individuals i que treballessin conjuntament per donar la veu al poble.

És cert que els partits unionistes de Catalunya i sobretot el Partit Popular i el PSOE, com a garants d'un Estat en plena descomposició, avui celebren una teòrica victòria en veure el ridícul que han fet els partits pro consulta. I dic teòrica victòria perquè no són capaços de veure que el joc encara no ha acabat i que hi ha més pantalles que superar i el joc continuarà fins a aconseguir l'objectiu final.

Per tant, vull fer una crida a la reflexió als quatre partits que han liderat el mandat de la ciutadania, tant Convergència, Esquerra, Iniciativa o la CUP, han de reflexionar sobre els passos que estan fent. Si no ho fan la societat civil passarà per sobre d'ells donant la veu a les noves plataformes que ens representaran.

Catalunya està per sobre de la calculadora electoral. No ho oblideu!

Convergència segrestada pel Pujolisme.

La relació entre una organització i un líder carismàtic, té un període d'efervescència i creixement en funció de la gestió que el líder exerceixi. Moltes vegades s'havia comentat que durant els 23 anys de mandat de Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat, el seu partit era una entelèquia i que patia d'una base ideològica consistent i rotunda.

Cada vegada era més evident que, a nivell ideològic, Convergència Democràtica de Catalunya era un gegant amb peus de fang. Des moltes esferes de l'alta política s'havia confirmat que el "pal de paller" ideològic de Convergència era el pujolisme. Paral·lelament sempre apareixia la pregunta de si era possible la subsistència política d'un partit basat en el pujolisme sense la figura del Jordi Pujol.
 

Al meu entendre, és prou evident que les habilitats que el Jordi Pujol va tenir antany, per negociar amb els governs espanyols (des de Felipe González a Aznar) li havien servit per mantenir un status quo privilegiat amb les elits polítiques i econòmiques de Madrid.

 

El pacte era molt senzill, a canvi de mantenir endormiscades les aspiracions secessionistes d'una bona part de la societat catalana, aplicant la política del "peix al cove", Pujol tenia un salconduit espanyol per entreteixir una xarxa, que probablement superi l'àmbit familiar i amb la qual gestionava Catalunya com el seu propi mas particular.

 

Aquesta situació que ara escandalitza tants fariseus de la política (des del Partit Popular al PSOE passant per Unió Democràtica), era coneguda i tolerada per tots, a canvi de mantenir un govern català que colli  a Espanya però no l'ofegui.

 

És evident que la confessió de Pujol, no ha estat una decisió espontània de penediment. Aquesta ha estat una actuació forçada per les clavegueres de l'Estat espanyol, que veient-se acorralat a nivell internacional per l'evolució del sobiranime a Catalunya, han decidit actuar per trencar la cohesió interna de les forces que defensen donar la veu al poble el 9 de noviembre.

 

Atacar directament al "pal de paller" ideològic de Convergència, és un torpede directe a la línia de flotació del partit. Està clar que no pot haver-hi un pujolisme sense el Pujol. Ara faltarà veure si pot existir una Convergència sense el pujolisme i si el partit aguantarà l'embat de la investigació del seu presumpte finançament il·legal.

 

El moviment catalanista ja es va quedar orfe per l'esquerra amb el gir espanyolista que va tenir el PSC, ara veurem si es queda orfe per la dreta amb la caiguda d'una Convergència sense el pujolisme.

 

Aquest terratrèmol polític re-situarà el panorama polític català, introduint noves formacions que aglutinen el vot descontent amb el sistema actual de partits i re-col·locant a partits polítics històrics en un nou marc polític.

 

Unió Democràtica de Catalunya, és un altre dels partits que per sobre de la seva ideologia està estructurat al voltant del lideratge del Duran. Ara caldrà veure si aquest lideratge és capaç de volar sol sense el paraigua del catalanisme pujolista. Però sobretot, faltarà veure si Duran serà capaç d'aconseguir l'aval de la ciutadania per liderar un espai de centre dreta amb Ciutadans i el Partit Popular.

 

Esquerra Republicana s'està limitant a seure al portal de casa i esperar a veure passar els cadàvers dels seus enemics (Pere Navarro, Pujol, Artur Mas). Probablement a Esquerra Republicana es plantegin fer un monument a la FAES i a l’Aznar com a agraïment a les polítiques que els han portat al cim del panorama polític català.

 

En definitiva, el cas Pujol només és una baula més de tota la cadena d'atacs del nacionalisme espanyol més ranci (tant del PP com del PSOE) per fer descarrilar el procés sobiranista.

 

 

 

 

 

 

 

 

La instrumentalització d'Adolfo Suárez.

En els actes organitzats amb motiu de la mort de l'expresident del govern d'Espanya Adolfo Suárez, hem pogut assistir a una autèntica bacanal de la demagògia. Des que es va descobrir que l'ésser humà està més predisposat a escoltar el que vol sentir que el contrari, la demagògia és part de la forma de fer política dels que governen o aspiren a fer-ho.

En realitat l’Adolfo Suárez tan sols va presidir el govern d'Espanya entre 1976 i 1981. Atribuint-li ara tots els miracles haguts i per haver al llarg de la transició, justament les mateixes persones que el van assetjar fins a la persecució amb una oposició visceral.

Per tant, se'ns està venent una imatge d'Adolfo Suárez com l'artífex d'una transició democràtica exemplar. I aquí justament és on jo discrepo obertament sobre l'exemplaritat d'aquesta transició. Ja que l’Adolfo Suárez va pactar amb els militars una llei per fomentar l'Alzheimer en la memòria històrica i això justament va propiciar que tots els crims del franquisme quedessin impunes, fins al punt que molts dels criminals afins a Franco van poder continuar exercint els seus càrrecs amb total impunitat. Paradoxalment, aquest Alzheimer induït per ell en la memòria de la transició, posteriorment va ser el mateix Alzheimer que es va encarregar de neutralitzar la seva pròpia memòria.

Suárez va fer per la transició molt menys que alguns líders d'opcions polítiques que havien estat perseguides pel règim de Franco, que van haver embeinar-se el seu propi orgull en benefici d'una convivència pacífica entre tots els espanyols. Així doncs, em resulta vomitiu sentir molts líders polítics actuals, buidar el pap amb milers de adulacions excessivament edulcorades, que l'únic que persegueixen és el lluïment personal davant de la societat.

L'espectacle circense estava servit des del moment en què va aparèixer el fill d'Adolfo Suárez per comunicar que en 48 hores estava prevista la mort del seu pare. Allò va ser el tret de sortida de tot un circ mediàtic dedicat al enaltiment del nacionalisme espanyol articulat al voltant de la figura de l'expresident mort.

D'aquesta manera podem veure com el nivell d'instrumentalització de la figura de Suárez arriba al clímax, amb l'anunci de posar el seu nom a l'aeroport de Madrid (operació que costarà a l'erari públic més d'1 milió d'euros en plena crisi). Realment tenim una classe política llimac, rastrera i amb una absència total de principis ètics i morals.

Hem pogut sentir fins a la sacietat, que Suárez va portar la Generalitat per decret, com a símbol del seu tarannà dialogant i comprensiu amb Catalunya i el català. Però no podem oblidar que Catalunya suposava el major perill que tenia en aquells moments la "transició suposadament democràtica". I que el que va fer Suárez portant a Tarradellas era posar-se la bena abans que la ferida, és a dir, va obrir la vàlvula de pressió del nacionalisme català per a què l'olla no explotés.

Això sí, es va cuidar molt de no legalitzar Esquerra Republicana de Catalunya. No fos cas que als catalans se'ls anés a mà i es passessin de frenada.

Recentment hem pogut sentir un expolític i gran demagog com Miquel Roca Junyent, com feia referències a la instrumentalització de la figura de Suárez, fent l'ullet al nacionalisme espanyol. Mai he estat més d'acord amb Roca en aquest sentit, però la instrumentalització ha estat per part de tots els llepaculs de la cort borbònica castellana, això si!