El "problema catalán” com a alternativa electoral del Partit Popular.

La veritat és que l'observació dels comportaments anteriors del Partit Popular no conviden a l'optimisme, ja que des de fa bastants anys, el principal partit conservador d'Espanya ha trencat aquesta alternativa buscant sempre el benefici electoral immediat. És a dir, cercant causes que podien incentivar els seus electors, encara que signifiquessin fracturar la societat i el desprestigi de les institucions creades per la Constitució de 1978. Aquesta estratègia es va dibuixar amb molta claredat quan Aznar i l'actual president Rajoy, van optar per utilitzar la lluita antiterrorista com a element capaç de provocar aquesta fractura de la societat.

El Partit Popular ha donat recer a tot el ventall de la dreta espanyola, des del centredreta moderat fins a l'extrema dreta totalitària. Per tant, se li plantejava un panorama molt complicat a l'hora de gestionar el "tempo " democràtic.

 En el seu moment va gestionar els assassinats d'ETA, com un valor electoral del qual va treure grans rendiments per les Espanyes profundes. Tenir al davant un enemic clar i reconegut per tota la comunitat, facilita molt el missatge a l'hora de comunicar en unes eleccions. Aquest afany sagnant de la dreta espanyola va arribar fins a tal punt, que no només es beneficiava dels assassinats dels seus propis coreligionaris, sinó que a més s'apuntava els morts socialistes. Podíem veure com la dreta més reaccionària, amb Aznar al capdavant, era capaç d'utilitzar la sang vessada per ETA per amagar, a l'electorat, l'ala més feixista del franquisme.

Els fets són evidents i els resultats obtinguts amb aquesta estratègia van ser excel•lents. Però els temps canvien i la dreta espanyola necessita altres al•licients per oferir com a carnassa. Després de la desaparició d'ETA, estava clar que el Partit Popular es quedava sense enemics i corria el risc que es fessin visibles substrats més feixistes, que aparegués en públic aquesta dreta franquista que sempre han volgut amagar.

Està clar que en aquesta estratègia no els ha importat gens ni mica la fractura social que han ocasionat, no només en la població, sinó també en les institucions democràtiques d'Euskadi i d'Espanya. Així doncs, la gran disjuntiva que es planteja ara als responsables del Partit Popular és convertir o no el debat sobre Catalunya en una nova causa de fractura, en una manera de recuperar vot a costa de provocar el rearmament del nacionalisme espanyol més feixista. El silenci del president del Govern, la immobilitat total del Partit Popular, pot tenir com a conseqüència la radicalització de l'independentisme català, de manera que l'opció secessionista acabi associada a Esquerra Republicana de Catalunya i a la CUP, convertides en minories majoritàries més fortes que una indefinida Convergència i Unió. Un escenari de fractura que tindria costos, però que convindria segurament a la maquinària de poder dels Populars, disposada sempre a llançar el preu dels seus fracassos sobre les esquenes de les institucions de l'Estat.

A la fundació FAES (laboratori ideològic del Partit Popular), tenen molt clar que és millor córrer el risc de deixar a Catalunya en mans d'Esquerra Republicana i la CUP (amb un PSC desaparegut i una CiU extremadament debilitada) i optar a controlar totes les regions d'Espanya, que fer polítiques integradores però que no tinguin els resultats electorals esperats (sobretot a curt termini). La fractura social que es pot generar a Catalunya, la dreta espanyola l'assumeix com un cost col•lateral de la seva estratègia electoral. Encara més, si aquesta estratègia electoral comporta el reduir el pes del PSOE a la mínima expressió.

Deixar als socialistes que vagin repetint el seu mantra del federalisme, és una victòria segura ja que el federalisme que proposen només es pot dur a terme si el Partit Popular li dóna el vist i plau, per obtenir la majoria suficient que es necessita per modificar la constitució. És com aquell antic proverbi xinès que deia "asseu-te al teu portal fins veure passar el cadàver del teu enemic".

Per tant, el "problema català " pinta que serà l'estratègia que utilitzarà el Partit Popular perquè no es parli dels 6 milions d'aturats, ni de la corrupció del propi partit, ni de el desmantellament de l' Estat del benestar, ni de cap tema dels que avui surten a les capçaleres dels mitjans de comunicació. Amb un PSC i amb un PSOE cantant serenates sota la llum de la lluna, els catalans hem d'estar preparats per a una carrera de fons. Una cursa que té l’intentés de desgastar la moral d'un poble que ha sortit al carrer en massa i que ha de jugar les seves cartes amb intel•ligència i sense precipitació.

De la majoria silenciosa a la majoria aclaparadora.

La Diada nacional de Catalunya està prenent una rellevància cada cop més gran, fruit de la voluntat de la ciutadania d'aquest país en prendre les regnes del nostre propi destí. El poble ha vist com l'actual estructura de partits polítics, és incapaç d'elaborar un discurs que marqui un llibre de ruta que sigui capaç d'il•lusionar, amb la qual cosa, ha hagut de ser l'Assemblea Nacional de Catalunya qui ha hagut de marcar el camí i les condicions per seguir-lo.

Aquesta gran majoria de ciutadans i ciutadanes que ens vam manifestar, teixint una gran cadena humana que unís la Catalunya Nord amb el País Valencià, ho vam fer sota el lema "Via catalana cap a la independència". Un lema prou clar com per no generar cap tipus de dubtes sobre que més d'un milió i mig de persones vam sortir a les carreteres clamant per la independència del nostre país.

Aquesta va ser la gran majoria que no es pot discutir per què es va fer palesa i el seu missatge era clar i concret. Per tant, era de preveure que el Partit Popular elaborés un argumentari per als seus càrrecs públics, en què fes un especial èmfasi en apropiar-se la representativitat de molts catalans i catalans que no van voler o no van poder assistir a l'escenificació d'aquest acte públic. Un pobre argument per intentar diluir un èxit de convocatòria i d'organització, ratificat per la premsa internacional i que no donava lloc a cap tipus de dubtes.
Davant d'aquesta evidència de participació ciutadana i de claredat del missatge, la conclusió més unànime de partits, intel·lectuals, observadors polítics i mitjans de comunicació després d'aquesta mobilització sense precedents, ha estat que el Govern espanyol no té més remei que afrontar la situació i moure fitxa. La unanimitat es limita a exigir al Mariano Rajoy que reaccioni , perquè les formes que es proposen de reacció són contradictòries amb les que reclamen diàleg i voluntat d'acord, per altra banda sorgeix la dreta extrema exigint mesures de repressió contra el sobiranisme .

Aquest èxit de mobilització ha trencat en mil trossos l'estratègia del Govern espanyol que jugava a ignorar aquest assumpte. Un any més la Diada ha agafat a molts polítics amb el pas canviat. Ja no es tracta només de partits o dirigents que històricament han fet equilibris jugant amb la Puta i a la Ramoneta. En l'edició d' aquest any s'han fet caure les caretes de personatges com: el Pere Navarro que va haver de veure com el seu pare participava en la Via, el Duran Lleida que va haver de marxar urgentment a Panamà (potser a fer un altre canal) i la cúpula de Iniciativa per Catalunya Verds (el Joan Herrera i la Dolors Camats) que van haver de cedir a la militància del cinturó roig de Barcelona per no haver de posicionar públicament a favor de la independència.

Aquest desconcert ha agafat en fals fins al propi govern, que a través dels seus ministres han enviat missatges contradictoris entre si. D'una banda Sáenz de Santamaría va minimitzar l'impacte de la Via catalana, assegurant que prestaria atenció als que no van anar a la via. D'altra banda García Margallo es posicionada en favor que el govern havia d'escoltar la veu del carrer.

Per això, després del tsunami de la Via catalana , al dos líders que necessiten guanyar temps al temps. El Mariano Rajoy, per una banda, necessita que es refredin els ànims independentistes i així esperar que millorin les condicions econòmiques del país per poder desactivar part del suport social que té el moviment secessionista. D'altra banda tenim al Artur Mas que està veient com el seu partit té una via d'aigua per la qual se li escapen milers de vots que van a parar a Esquerra Republicana de Catalunya, amb la qual cosa té un interès especial a aconseguir algun èxit en el àmbit sobiranista per redreçar el desgast que té en la gestió de govern.

Per tant, el Mariano i l’Artur entraran en un període en el que mantindran converses que s'allargaran més enllà del 2014. Al nacionalisme espanyol no li interessa que Convergència i Unió (amb l’ Artur Mas al capdavant ) es foti una patacada electoral , perquè aquesta patacada aniria en benefici d'Esquerra Republicana, que aquestes sí que suposaria un autèntic gra al cul per a qualsevol govern de Madrid, que en aquests moments està molt preocupat per l'interès de la premsa internacional per l'èxit de la mobilització independentista, fenomen agreujat amb la negativa imatge que va oferir l'atac terrorista de l'extrema dreta a la seu de la Generalitat de Catalunya a Madrid i a la llibreria Blanquerna . El mateix dia que el president Mas va reunir als corresponsals estrangers per explicar-los el "català way", és a dir , "la manera de fer les coses a la catalana amb democràcia, diàleg, legalitat, civisme, esperit pacífic, àmplies majories i respecte a les minories ".

Des d'aquí vull agrair públicament l'ajuda d'aquests nois falangistes, que van boicotejar l'acte de celebració de la Diada a Madrid, perquè ells van posar el colofó a una jornada en què va quedar molt clar per a l'opinió internacional, qui eren els demòcrates i qui eren els feixistes. Sembla que aquesta ha estat una setmana " horribilis " per al nacionalisme espanyol, ja que en pocs dies ha vist com no se’ls hi concedia els Jocs Olímpics del 2020 per Madrid, els catalans ocupaven les portades de la premsa mundial amb el seu " Catalan Way " i l'extrema dreta espanyola feia gala de les seves habilitats deixant amb el cul a l'aire a la dreta del Partit Popular.

La diàspora socialista a Catalunya.

Estem assistint a un període històric que està fent miques els plantejaments de molts partits polítics , tant de dreta com d'esquerra , que es veuen forçats a reinventar-se per no sortir moguts a la foto . És evident que la, cada vegada més creixent, demanda de la societat civil catalana de poder aspirar a viure en un estat independent després del fracàs de més de 30 anys d'intents d'encaixar amb una Espanya mesquina i temorosa , han obligat a treure les caretes a molts partits que sempre han jugat a la puta i a la Ramoneta.

En aquesta situació d'incomoditat política, es troben partits com Unió Democràtica de Catalunya , que es esdevé atrapada entre una voluntat de les bases de caminar per la via sobiranista i els interessos polítics i personals de Duran Lleida. En la mateixa situació es troba Iniciativa per Catalunya Verds, que han escenificat aquesta situació creant una direcció bicèfala del partit amb el Joan Herrera i la Dolors Camats , amb posicionaments més unionistes el primer i una actitud més sobiranista la segona.

Però on no hi ha cap tipus de dubtes és, que el camí cap a la via sobiranista que ha iniciat la societat civil catalana, ha agafat a contrapeu al Partit Socialista de Catalunya . D'una banda l'aparell del partit està controlat pel nucli dur del Baix Llobregat, amb una forta ascendència d’unionistes i forts vincles amb el PSOE espanyol . D'altra banda, està el sector més catalanista del partit que bàsicament ha estat format per la majoria de federacions perifèriques del cinturó de Barcelona.

Aquesta olla a pressió ha començat a donar els primers símptomes d'un esclat molt proper. Hi ha diversos símptomes que indiquen que la rigidesa del sector unionista del PSC s'està esquerdant i mostra evidents símptomes de debilitat.

El vicepresident del partit i actual alcalde de Cornellà de Llobregat . Antonio Balmón, va convidar a abandonar el partit a tots aquells que no pensessin com ell i que tinguessin deliris sobiranistes amb plantejaments " tan poc democràtics " com exigir el dret a decidir. Balmón va especificar d'una manera molt clara que tots els plantejaments que no fossin en la línia que marca la seu central del PSOE, com el dret a consultar el poble català, no tenia espai dins del PSC.

Tan sols 48 hores més tard , la nena bonica del PSC (Carme Chacón ) anunciava amb bombo i platerets, des del Congrés dels diputats, que se n'anava un any de " Erasmus " a Miami . És evident que la situació política que viu el PSC a Catalunya , posa en risc la trajectòria personal de la nena mimada de Zapatero . La Chacón no es veu amb la cintura política necessària com per driblar una hipotètica consulta a Catalunya, que l'enfrontaria la cúpula del PSOE i la debilitaria com a candidata a proclamar-se reina del socialisme espanyol.

Davant d'aquesta situació , cada dia que passa es tensa la corda entre el sector unionista o espanyolista ( liderat pel nucli del Baix Llobregat ) i el sector més sobiranista o catalanista liderat per cabdills comarcals de la resta de Catalunya. Aquesta situació ja està provocant que històrics militants d'inspiració catalanista han començat a abandonar el partit , com la família Maragall, Antoni Dalmau entre d'altres. I sonen tambors que noms del sector catalanista com Àngel Ros, Marina Geli, Pia Bosc, etc. podrien presentar-se a les properes eleccions municipals amb llistes electorals diferents a les del PSC. Sembla que pot prendre forma una unió dels socialistes catalans al voltant d'un projecte catalanista de centre esquerra, que aglutinés tot el targuet electoral de centreesquerra catalanista.

Està clar que el Pere Navarro i el seu equip no estan llegint bé el partit, no estan escoltant la veu del carrer i continuen ancorats en una estructura de partit que vasa els seus principals èxits electorals, en els pilars principals del PSOE com Felipe González i centrant el focus d'atenció en el substrat electoral del cinturó roig de les comarques de Barcelona.

Al meu entendre, el problema dels socialistes a Catalunya és un problema resolt si es relaciona amb les manifestacions de la nostra personalitat. El socialisme català ha d'actuar simplement com a socialistes catalans, de la mateixa manera que ho faria si Catalunya fos independent. Per això, els socialistes catalans han d'aplicar aquest principi a tot lo relacionat amb Catalunya i com a catalans defensar els principis d'independència del nostre país
.