Arxiu del blog

diumenge, 27 de maig del 2012

El joc brut del Partit Popular.

Molts coincidim que en una època de crisi és necessari l'esforç de tots per remuntar el vol. Però aquest plantejament es fa difícil d'assumir quan apareixen, un dia i un altre, notícies de Bankia amb clars indicis de malbaratament, mala gestió o "gestió interessada" ves a saber d'un banc al servei d'interessos polítics i economics. de Madrid.

Només faltava que el seu actual president José Ignacio Goirigolzarri s'ha presentat davant els mitjans de comunicació per dir que ell "no ha vingut a depurar responsabilitats". Cosa que està aconseguint amb la cortina de fum que ha estes per a protegir els interessos de personatges de primera línia de la política actual.

Suposo que el govern de Mariano Rajoy haurà de dir alguna cosa sobre això, perquè un banc que necessita una injecció de diners públics de 23.465.000 milions d'euros per cobrir el forat generat per una gestió excessivament polititzada des d'institucions governades pel Partit Popular, tindrà alguns responsables. I aquesta ànima càndida del president Goirigolzarri no té cap intenció d'esbrinar de qui ha estat la culpa de la festa.

En aquesta mateixa línia s'està comportant la ministra d'Ocupació i Seguretat Social Fátima Báñez, que s'ha embolicat la manta al cap i ha donat una tisorada de mort a les polítiques actives per a la inserció laboral en el mercat ordinari de les persones amb discapacitat.

Carregar-se d'un cop de tisora els Serveis d'Integració Laboral, que les entitats del tercer sector han organitzat per facilitar les polítiques d'integració de les persones amb discapacitat en el mercat ordinari de treball, no és només una mala gestió pública, sinó que és una estafa en tota regla al 10% de la població que té algun tipus de discapacitat.

Més indignant és encara l'argument que la susdita ministra a utilitzat per justificar aquesta mesura que condemnarà a milers de persones al llindar de la pobresa. L'excusa perfecta és que pretén dedicar tot el pressupost que retalla a aquestes polítiques actives, a crear incentius per a l'empresa ordinària, amb l'objectiu que aquests incentius animin a l'empresa a contractar més persones amb discapacitat.

Amb aquest argument no enganya ningú. És ben sabut que l'empresa ordinària no contracta a persones amb discapacitat pels incentius econòmics que pugui rebre de l'estat. De fet el 80% dels empresaris, que contracten persones amb discapacitat, manifesta que el motiu que els ha mogut a la contractació és la seguretat que els donen els Serveis d'Integració Laboral amb l’acompanyament a la integració d'aquestes persones al seu lloc de treball.

La pregunta que em faig és: que persegueix la ministra ampliant la partida d'incentius a l'empresa ordinària? La resposta és molt senzilla. Quan finalitzi l'any tots els milions d'euros que no s'hagi gastat en aquesta partida d'incentius a la contractació a l'empresa ordinària, passaran directament a reduir el dèficit de l'estat central.

La ministra sap perfectament que el teixit empresarial espanyol no utilitzarà aquests incentius per contractar persones amb discapacitat. Per tant és una aposta segura per inflar l'esmentada partida pressupostària tant com es pugui, per aconseguir el màxim d'excedent a desembre de 2012. Per tant, tot el que hagi robat la ministra Báñez a les persones amb discapacitat, li servirà al senyor Rajoy per reduir el dèficit que ells generin amb la seva gestió en el govern central. Van a carregar una part molt important del pes de la crisi, sobre aquells que més dificultats tenen per sobreviure.

Ja no és qüestió que la ministra Fátima Báñez tingui poca sensibilitat social. L'evidència ens indica que la ministra té molt poca vergonya social i cap escrúpol per condemnar a l'exclusió a les persones amb discapacitat. Amb ministres tan descerebrats com aquesta senyora, difícilment podem enfrontar una sortida conjunta de la crisi. Només sortiran d'ella els protegits del senyor Rajoy a Bankia o de la senyora Báñez amb les empreses de treball temporal.

divendres, 18 de maig del 2012

La maduresa del sector de la discapacitat.

Estem assistint a un dels capítols més lúgubres de la història de la discapacitat al nostre país. Les retallades que s'aplicaran, no són només d'índole econòmica. Anem per un camí que ens farà retrocedir en drets conquistats a base de sang, suor i llàgrimes, en els últims 25 anys.

Hi ha decisions econòmiques que poden modificar la vida d'algunes persones. Però hi ha decisions que poden condicionar d'una manera definitiva la possibilitat d'una integració social plena. Aquestes decisions són les que ha apuntat el conseller d'Empresa i Ocupació de la Generalitat de Catalunya, el "Honorable" senyor Francesc Xavier Mena. En anunciar que per a aquest any 2012 el pressupost que la Generalitat dedicarà al finançament de Serveis Integració Laboral en el mercat ordinari de treball, serà de zero euros. Aquesta decisió - sense precedents fins a data d'avui - està justificada segons l’esmentat conseller, per la retallada que el govern de Rajoy ha fet a Catalunya en el projecte dels Pressupostos Generals de l'Estat i s'ha quedat tan ample.

El cost d'aquests Serveis Integració Laboral de persones amb discapacitat en el mercat ordinari de treball, per a totes les entitats que els gestionen de la Federació ECOM (entre les quals hi ha la associació ASPID), suposen 1 milió i mig d'euros a l'any. Amb aquesta quantitat, durant l'any 2011, s'han pogut atendre més de 5000 persones que buscaven feina a tot Catalunya. S'han atès les necessitats de més de 3800 empreses catalanes que havien manifestat la intenció de contractar a una persona amb discapacitat. I el més important de tot és que s'havia trobat un lloc de treball per 1837 catalans i catalanes que tenien la necessitat de treballar per sentir-se ciutadans de primera.

Doncs bé, amb la decisió que el conseller Mena ha posat sobre la taula, es condemna a aquestes 1837 persones i les seves famílies a una exclusió social directa. Les més de 5000 persones ateses durant l'any 2011, quedaran abandonats a la seva sort en el seu futur més immediat. Hi ha mesures que abans de ser anunciades s’han de sospesar d'una manera especial, quan les conseqüències d'aquestes mesures afecten les capes més febles del nostre teixit social.

És molt fàcil prendre decisions que afecten col·lectius que no tenen un accés directe al poder. A col·lectius que en cap moment suposaran cap mal de cap a cap govern, perquè no tenen la capacitat d'influir en les altes esferes de la macro economia. I molt menys aquests col·lectius no són cap poder fàctic, com l'Exèrcit o l'Església Catòlica, que puguin fer tremolar el pols dels nostres governants.

Tant al govern de Mariano Rajoy com al govern de l'Artur Mas, els demanaria que prenguessin exemple del nou president francès, François Hollande, que tot just ha accedit al càrrec, ha pres la decisió de retallar els sous dels alts càrrecs de la política un 30% . Preneu exemple senyors governants i apliqueu-vos la mateixa mesura. Tingueu el coratge suficient per sortir davant de l'opinió pública i dir-los-hi a la cara dels ciutadans amb discapacitat, que no creieu en ells. Tingueu la valentia de ser conseqüents amb les vostres pròpies decisions i assumir que amb aquesta mesura que prendreu, milers de catalans amb discapacitat deixaran de ser contribuents, aportant la seva cotització a l'erari públic, i passaran a ser receptors de prestacions socials miserables que els condemnaran a una exclusió segura.

Entenc que hi ha determinades línies vermelles que no es poden traspassar, no podem acceptar unes retallades que deixaran a la cuneta milers de persones. Els nostres dirigents han de decidir quin tipus de país volen i sobretot quin tipus de societat volem per a mitjans del segle XXI. La resposta la tindrem en el que siguin capaços de demostrar-nos en els pròxims dies.

dissabte, 5 de maig del 2012

La crisi com a eina d'adoctrinament.

En els últims tres anys ens hem convertit en autèntics experts en macroeconomia i en economia de subsistència. Ens han bombardejat fins a límits insuportables amb la possibilitat d'un col·lapse financer, que acabaria amb el que havíem entès fins llavors com "estat del benestar".

Els propis ciutadans alemanys -als que tant envegem- han estat els primers a provar la seva pròpia medicina i, ja en el seu moment, es van creure que si no renunciaven a molts dels recursos socials que gaudien, acabarien perdent tot el que fins llavors havien aconseguit. Doncs bé, només necessitem parlar amb qualsevol ciutadà alemany de classe mitjana, per poder veure que estan molt lluny de defensar les tesis econòmiques que defensa la seva cancellera la senyora Merkel. Molts d'ells han vist que tots aquests ajustaments econòmics, s'han fet a força de retallar drets als ciutadans i ciutadanes, sense exigir el mateix nivell de compromís a les classes més adinerades. Total que el miracle alemany l'han pagat les classes mitjanes i els teixits socials més febles.

Per això, veient aquest exemple "d'èxit" que ens han demostrat els nostres veïns alemanys, Europa sencera va donar un gir a la dreta en la gestió i aplicació de mesures de cohesió social. Anglaterra va escombrar als laboristes, instal•lant al govern una coalició de centredreta encapçalada per David Cameron, que va veure en l'exemple alemany el camí a seguir. A França, Nicolas Sarkozy va aprofitar també la conjuntura per treballar durament en el mantenir dels privilegis dels estrats més rics de la societat francesa, responsabilitzant també a les classes mitjanes i treballadores.

Espanya, que com sempre fa les coses malament i tard, ja es va posar en evidència el 2008 quan Rodríguez Zapatero treia pit, dient que la nostra economia ja havia superat la italiana i estava a punt fer el mateix amb la francesa. Posicionament que va suposar la riota de tota la via làctia.

 Per tot això, a Espanya ja ens hem començat a creure que, no només som pobres, sinó que a més mereixem un martiri per haver-nos cregut que érem rics. Això és el que ens va anunciar el president del govern del Partit Popular quan ens va dir que cada divendres, després de la reunió del Consell de ministres, s'anunciarien les mesures que s'anirien prenent per anar retallant els drets socials. Convertint tots els divendres a "divendres de dolor", arribant a convèncer-nos de la demonització del dèficit públic.

Aquesta demonització se sustenta en un gran contrasentit, a l'apostar per un sistema fiscal regressiu que penalitza les rendes del treball per sobre de les del gran capital, a la permissivitat davant l'evasió i el frau fiscals, al finançament d'institucions amb un alt nivell de poder fàctic, com l'Església Catòlica i l'Exèrcit. Al meu entendre aquest malbaratament en inversions ruïnoses, tanca un doble interès. En primer lloc, que l'Estat estigui cada vegada més incapacitat per a proporcionar a l'economia el capital social necessari en infraestructures, serveis públics com l'educació i la sanitat, i serveis socials i, d'aquesta manera, sembrar el camí per a les privatitzacions. I en segon lloc, que l'Estat disposi d'uns comptes prou sanejats per respondre als requeriments del capital financer, més interessat en que el deute públic afavoreixi les pràctiques especulatives que a garantir la satisfacció de les necessitats socials, presents i futures.

Personalment crec que aquesta estratègia constitueix una forma de violència institucional. Sobretot si tenim en compte que ens movem en una conjuntura econòmica marcada per una recessió que es calcula que generarà 630.000 aturats més durant 2012, amb un atur de llarga durada del 40% en relació a l'atur total, amb 1,7 milions de desocupats sense cap tipus d'ingrés públic, amb el 50% dels joves menors de 25 anys sense accés a la feina, aquest ajust, que penalitza la qualitat de vida de la majoria de la ciutadania i salvaguarda les fortunes dels poders econòmics i financers , constitueix una veritable agressió a drets bàsics de la ciutadania i posa en evidència l'interès per aprimar l'Estat en benefici del capital financer. Encara que això augmenti la bretxa social fins a límits que poden arribar a ratllar el conflicte social.

Per això crec que ens hem d’auto convèncer que una altra forma de sortir de la crisi és possible, repartint les responsabilitats amb molta més equitat i no prenent mesures com: l'eliminació de l'impost de successions que va fer CiU quan tot just feia un mes que governava, indultant a delinqüents com els evasors fiscals com ha fet el govern del Partit Popular, o prioritzant inversions en infraestructures amb un únic criteri polític com l'AVE a Galícia i oblidant el corredor mediterrani per a trasllat de mercaderies.

Necessitem tenir governs que siguin creïbles. Governs que posin a la ciutadania per sobre del servilisme als "mercats". Però també necessitem oposicions que siguin constructives i que aportin a l'estat criteris de gestió que prioritzin el bé comú, no solucions demagògiques fetes en clau d'estratègia partidista.