I després de la vaga que?

Aquesta és la pregunta que molts ens fem després de valorar la vaga general organitzada pels nostres sindicats el 29 de març passat. És ben cert que bona part de l'opinió pública esperava un espectacular fracàs de la vaga, bàsicament pel desprestigi aconseguit pels dos sindicats majoritaris al llarg d'aquests últims vuit anys.

 Al meu entendre la vaga general ha fracassat. Una part de les expectatives negatives que s'havien establert sobre la capacitat de convocatòria sindical, es va confirmar amb una elevada taxa de treballadors que van decidir continuar treballant en la mesura que els va ser possible.

 Però aquest fracàs anunciat en la capacitat de convocatòria, no va ser ni de lluny, en el qual s'esperava. Estem vivint una evolució de la política del nostre país, que ha de fer-nos reflexionar. Tenim un govern, de dretes, que amb l'excusa de les pressions de Brussel·les i amb l'argument de lluitar contra la crisi, té per objectiu reduir el cost social de l'estat, debilitant d'una forma clara i contundent l'anomenat "Estat del Benestar"

El govern del Rajoy només ha necessitat 100 dies per començar a sentir en carn pròpia, el desgast polític del seu incipient programa de govern i la reacció social, de les classes mitjanes, al seu full de ruta per aquesta tot just iniciada legislatura. El Partit Popular s'ha quedat sense Zapatero, que era el boc expiatori de tots els mals del món. Era aquest argument fàcil al que acudir quan no hi havia res a aportar per afrontar una crisi disfressada i edulcorada per l'anterior govern socialista.

En quedar-se sense el Zapatero, el Partit Popular també s'està quedant sense arguments per convèncer de les "suposades" mesures per afrontar l'atur desbocat del país, la caiguda del Producte Interior Brut i la recessió econòmica confirmada en el primer trimestre de 2012.

Si bé els sindicats han fracassat en la seva convocatòria de la crida a la vaga. En canvi han tingut un gran èxit en la seva convocatòria a les manifestacions. Han capitalitzat el descontentament de la població amb el nou govern. Tot hi que la gran majoria dels ciutadans van decidir no fer vaga, en canvi sí que van decidir sortir al carrer a manifestar-se contra les mesures d'un govern que pretén aprofitar la conjuntura actual, per aplicar unes retallades socials que ens fan retrocedir algunes dècades en els drets socials conquerits.

Ara, després de la vaga cal recompondre l'escenari de diàleg polític i social, urgeix administrar de forma coherent els resultats. Del seu èxit o el seu fracàs, tant és. Crec que administrar una vaga general suposa: en primer lloc, aplacar els ànims per poder després recompondre relacions, i finalment, curar les ferides. Especialment, les que afecten el deteriorament, qui sap si a la ruptura, de la convivència. En aquesta meta tots tenen un paper crucial. El té el Cayo Lara, que dijous semblava estar en un piquet parlamentari. El té el senyor Rubalcaba, la identitat d'esquerra no pot conduir a pensar que acorralar a l'Executiu és la seva tasca fonamental com a oposició. I el té, naturalment, el Govern.

Si bé, estic convençut que l'actual moviment sindical no està en el millor moment de credibilitat social, sí que penso que aquest sindicalisme de pandereta necessita un restyling urgent. Una renovació que tregui del nucli de decisió de l'aparell dels sindicats a aquesta oligarquia de funcionaris alliberats de les seves funcions laborals, i pugui obrir completament les finestres per ventilar l'aire viciat d'aquestes organitzacions. D'aquesta manera, podran apropar-se més a les necessitats dels treballadors, que al cap i a la fi són l'autèntic motiu de la seva existència

Per tant, crec que tant el govern com els sindicats no tenen cap altra opció que seure a negociar i trobar sortides viables a la situació econòmica i social en la què vivim. El govern ha de renunciar a la fatxenderia de la seva majoria absoluta i els sindicats han de començar a exercir la seva funció de defensa dels treballadors i no amenaçar amb la mare de totes les guerres que no tenen capacitat per convocar.

Quan el diagnòstic és lluitar per la vida.

Les persones, com a éssers humans que som, tenim un pànic especial a la mort i més concretament al sofriment que ens pot esperar. Tots tenim familiars, amics, coneguts i en molts casos podríem parlar fins i tot d'experiències pròpies, en què hi ha hagut una situació dura de lluita contra alguna malaltia. Aquest tipus de lluites que et fan plantejar quin és el preu que estas disposat a pagar per un mínim de qualitat de vida.

Hi ha persones com l'actor de Superman, Christopher Reeve, que va patir un accident d'equitació el 1995 i a conseqüència del qual va quedar tetraplègic. Aquesta circumstància va suposar per a ell un punt d'inflexió en la seva vida, a la qual es va aferrar lluitant amb totes les armes que tenien al seu abast. Probablement com ho fan molts ciutadans i ciutadanes anònims que han estat diagnosticats de càncer, i que de cop es veuen en la necessitat de treure forces, d'on mai havien somiat que les tenien.

Aquest tipus d'obstacles que l'atzar posa en la teva vida, provoca una primera reacció de reordenar l'escala de valors que cada un tenim, però que molt poques vegades actualitzem l'ordre en que la tenim dissenyada. Moltes vegades és necessari un sotrac molt fort perquè despertem de la nostra actitud endormiscada amb què circulem per la vida.

Molt recentment hem tingut la notícia que el jugador del Barça Erik Abidal, haurà de sotmetre a una operació per a un trasplantament de fetge, després d'haver-se sotmès l'any anterior a una operació per extirpar-li un tumor maligne al mateix òrgan.

L'actitud que aquesta persona ha tingut en el seu posicionament enfront de la malaltia, ha estat el d'agafar el brau per les banyes i mirar-lo a la cara amb serenitat i amb humilitat. Per a mi ha estat un exemple de coherència personal i de compromís social, el fet que prenent més de 16 pastilles diàries des de l'operació, s’alcés cada matí per anar a entrenar, preparar els partits amb el mateix compromís que el més compromès de l'equip , ho donés tot al camp i el més important és fer tot això amb un somriure.

Si aquest jugador hagués nascut a "La Masia", ens estaríem omplint la boca del compromís que té amb els colors del club. Si el jugador fos català se'ns cauria la bava pel seu compromís amb el país. En qualsevol cas veuríem la lluita per viure d'aquesta persona, com a abanderat del col•lectiu al qual ens interessés ressaltar.

Jo sempre he cregut que l'actitud ho és tot. A mesura que els metges s'han adonat del poder curatiu de la salut mental, està adquirint més importància la manera com les persones afronten les malalties cròniques. Acceptar que tens una malaltia seriosa i començar a fer tot el que puguis per aconseguir la curació, són passos molt importants en el camí per arribar a tenir una vida relativament normal. Crec que és del tot imprescindible estar perfectament informat de la teva situació, acceptar-la i aprendre a gaudir d'una vida plena. Sobretot tenint en compte que la vida només té sentit, quan fem d'ella una aspiració a no renunciar a res.

La vaga de la desesperació.

Al Govern del Partit Popular, els sindicats li han convocat la vaga general que aquest tenia ja descomptada des de gener. Sense cap ànim de discutir la legitimitat de la majoria parlamentària per prendre decisions, tant Comissions Obreres com UGT han fixat el 29 de març com a data de l'aturada general contra una reforma laboral que els ha agafat en fora de joc.

Aquesta sortida cap endavant dels sindicats majoritaris, és un posicionament desesperat, més propi d'algú que està acorralat i necessita trobar una sortida a la seva falta de lideratge. Això passa per què s'ha produït una desafecció entre la ciutadania i el paper que exerceixen els sindicats en la nostra societat. Segons una enquesta publicada recentment pel diari "El País", més de 2 de cada 3 espanyols creu que aquesta vaga no solucionarà res i dificultarà més la nostra situació econòmica. Aquest és el preu just que els sindicats han d'assumir per la seva falta de lideratge en els dos últims anys del govern del Zapatero.

Crec que la decisió de convocar aquesta vaga general per al 29 març, quan tan sols fa 79 dies de la presa de possessió de l'actual Govern, que va rebre una herència econòmica enverinada, és difícilment justificable, tret que formi part de la estratègia de guerra per mantenir l'actual govern d'esquerres a Andalusia. El soroll de les jornades prèvies a la convocatòria de vaga serà utilitzat com a reclam per mobilitzar l'electorat de PSOE i d'IU, i això, que és una cosa absolutament legítima, no té res a veure amb la reforma laboral.
 
 Des de l'altre costat de la corda, hem pogut veure en les últimes setmanes, com el principal afany del president del Govern ha estat convèncer els socis europeus que el seu programa de reformes és prou dur i que passar-se amb l'objectiu de dèficit és contraproduent . Per a tots dos arguments, una vaga general poc reeixida pot constituir un suport no buscat, que ajudaria al govern dels Populars a donar-se un bany de legitimitat per endurir més les retallades socials després de les eleccions andaluses.

Però, sens dubte, els sindicats encaren pràcticament la convocatòria amb la majoria dels factors en contra. Tot i això, han optat per llançar-se a una aposta en la que es juguen molt més del que sembla. Ells mateixos posen en joc el seu paper en l'entramat social i institucional de la democràcia. Per als líders sindicals una vaga fallida, cosa que té moltes opcions de produir-se, pot suposar el punt de partida per al seu declivi en una societat que ha anat guanyant en heterogeneïtat a mesura que s'allunyava de la simplicitat franquista i que molt probablement farà que els sindicats hagin de replantejar-se temes tan estratègics com: A qui representen?, Quins són els seus objectius? o Quin serà el seu paper en la societat del segle XXI?

El que està molt clar és que la reforma laboral desperta recels en àmplies capes de la població, especialment la assalariada, que tem una total desprotecció de les seves necessitats. Però també és molt ampli el suport als canvis per fer front a la desocupació, especialment entre les classes mitjanes, que veuen l'antiga legislació com una càrrega. Per tant, al meu entendre els sindicats han de prestar molta més atenció a aquesta opinió pública que transcendeix al seu públic habitual i no tenir aquesta visió tan endogàmica de mirar únicament el seu propi melic.